Avui recomanació cinèfila comparativa, tres obres diferents lligades pel vampirisme d'identitat:
- "Persona" (1966) d'Ingmar Bergman
- "3 women" (1977) de Robert Altman
- "Mulholland drive" (2001) de David Lynch
(Entre pel·li i pel·li es recomana un temps de repòs.)
Seguint amb pel·lícules amb paral·lelismes:
- "La mort i la donzella" (1994) de Polanski
- "Hard candy" (2005) de David Slade
(Clar que amb Polanski també hi ha una altra relació més tèrbola. Bé, en fi...)
Quan s'apaguen els llums:
- "Sunset Boulevard" (Billy Wilder, 1950)
- "Què se n'ha fet, de Baby Jane?" (Robert Aldrich, 1962)
L'altra cara de la moneda suposo que seria "Llums d'escena" (Charles Chaplin, 1952). I si no compensa, com diu la cançó, "que vinguin els pallassos".
Les 'femmes fatales' de James M. Cain:
- "Double Indemnity" (Billy Wilder, 1944)
- "El carter sempre truca dues vegades" (Tay Garnett, 1946; Bob Rafelson, 1981)
Amor per correspondència:
- The Shop Around the Corner (Ernst Lubitsch, 1940)
- De vrais mensonges (Pierre Salvadori, 2010)
Salvant totes les distàncies, la de Lubitsch és fantàstica i, com sempre, té grans diàlegs; l'altra una comèdia francesa simpàtica amb Audrey Tautou.
Societat carronyaire:
- Ace in the hole (Billy Wilder, 1951)
- La chispa de la vida (Álex de la Iglesia, 2011)
Sàtira del nazisme:
- The great dictator (Chaplin, 1940)
- To be or not to be (Lubitsch, 1942)
- Jojo Rabbit (Waititi, 2019)
De cinema on la ceguesa jugui un paper important n'hi ha moltes i variades. Tres interessants:
- Wait Until Dark (Terence Young, 1967; fantàstica Audrey Hepburn)
- Scent of Woman, (Martin Brest, 1992; gran Al Pacino)
- Els ulls de la Júlia (Guillem Morales, 2010)
I un llibre per acabar d'omplir el pap (no m'hi cabia a dalt):
- La rialla a les fosques (Laughter in the Dark, aka Risa en la oscuridad; 1932) de Nabokov.
Matemàtiques perilloses:
- Cube (Vincenzo Natali, 1997)
- Pi: Faith in Chaos (Darren Aronofsky, 1998)
- La habitación de Fermat (Luis Piedrahita, Rodrigo Sopeña; 2007)
- Los crímenes de Oxford (Álex de la Iglesia, 2008)
Avui la comparació és auditiva. Inspiració o plagi? Primer escoltarem "The gravel road" inclosa en la BSO de "The village" (Shyamalan, 2004). (És suficient amb el principi.)
Bonica, eh? És de James Newton Howard. I ara una de Craig Armstrong per a "Far from the Madding Crowd" (Thomas Vinterberg, 2015).
L'inici és taaaaan semblant que hi ha qui n'ha fet un mashup:
Pots seguir el camí incert dels altres ("Following": Christopher Nolan, 1998). O buscar algú en una carrera contra l'absència ("En la ciudad de Sylvia": J.L. Guerín, 2007).
Bibliografia complementària:
• "L'home de la multitud" (Poe)
• "La hora de los cansados" (Vila-Matas)
O simplement lliscar per la ciutat entre els altres sense entendre el significat de tot plegat.
Com vam aprendre dels iogurts, sempre "segueix jugant". Viure jugant és l'única manera de viure. Perquè a la vida hem vingut a jugar:
• Brainscan (John Flynn, 1994)
• The game (David Fincher, 1997)
La bellesa de Twin Peaks.
Més cinema unit per un fil invisible. Quan fora del nostre món no existim.
* Picnic at Hanging Rock (Peter Weir, 1975)
* Innocence (L'école) (Lucile Hadzihalilovic, 2004)
* The Fine Art of Love: Mine Haha (2005)
My Winnipeg (Guy Maddin, 2007), fals documental construït pedra a pedra dels enderrocs d'un passat impossible. Examen de nostàlgia, humor absurd i poesia. Des de Zelig (Woody Allen, 1983) no veia quelcom tan encisador.
No en tenia ni fava d'aquesta crítica de cinema. Però estic xalant veient el documental (aka Pauline Kael: El arte de la crítica, 2008). No només per la interessant figura d'ella, sinó també pel muntatge ple de petites escenes de la història del cinema. Cinefília en vena.
Entenc que Dreyer té obres més inspiradores o transcendents que "Dues persones" (1945), però no m'ha deixat indiferent la concisa senzillesa de l'espai. Ni la primera fredor dels protagonistes transformada en intimitat i tendresa davant d'un món de fora amenaçador que no entenen.
Per sopar doble ració de comèdia negra:
* Un cadàver a les postres (1976). Amb un repartiment ben farcit (Alec Guinness, David Niven, Maggie Smith, Peter Falk, Truman Capote, Peter Sellers).
* El cuento de las comadrejas (Campanella, 2019). Amb enginyosos diàlegs argentins.
Per aquells que fan tots els papers de l'auca i cerquen llur identitat.
• Zelig (Woody Allen, 1983)
• Holy motors (Leos Carax, 2012)
• Split (Shyamalan, 2016)
Bibliografia complementària:
- L'ull (Nabokov, 1930)
- La lotería en Babilonia (Borges, 1941)
Qual el testimoni del crim és un infant i el món més pur és amenaçat pel més brut:
• La badia del tigre (J. Lee Thompson, 1959)
• Únic testimoni (Peter Weir, 1985)
• El client (Joel Schumacher, 1994)
A propòsit de Lee-Thompson, tot i tenir pel·lis tan estimables com Els canons de Navarone, El cap de la por (l'original, una de les favorites del mateix Scorsese), The yellow balloon, Return from the Ashes, etc. és un director molt invisibilitzat. Igual que passa amb Peter Weir.
Potser perquè els dos son artesans i es posen al servei de l'obra i no al contrari, com ho faria un cinema d'autor. O, en el cas de Lee-Thompson, potser perquè va dedicar la darrera part de la seva carrera i vida a un munt de pel·lis més lleugeres de Charles Bronson.
Quan la ciència i l'ètica no van juntes. Dues històries pertorbadores:
• Never Let Me Go (Mark Romanek, 2010)
• Womb (Benedek Fliegauf, 2010)
No mentiu. Vosaltres també heu parat l'orella a converses alienes al tren, a una botiga o a casa amb els veïns.
• The whisperers (Bryan Forbes, 1967)
• Another woman (Woody Allen, 1988)
• I want you (Michael Winterbottom, 1998)
• La vida dels altres (Florian Henckel, 2005)
Quan et tanquen les portes.
• Panic room (David Fincher, 2002)
• Buried (Rodrigo Cortés, 2010)
• La cara oculta (Andrés Baiz, 2011)
• Room (Lenny Abrahamson, 2015)
Neixes i mors sol. Entremig compartim el planeta. No és senzill negociar la distància, la 1a pers del singular i el plural o la sintaxi dels cossos.
• Lars and the Real Girl (Craig Gillespie)
• Her (Spike Jonze)
• Llagosta (Yorgos Lanthimos)
• Rent-A-Pal (Jon Stevenson)
I ja que parlem de Yorgos Lanthimos, un dels cineastes actuals més interessants, podem nedar, submergir-nos o caure de bocaterrosa a Dogtooth (2009). Original barreja del mite de la caverna i la sobreprotecció parental. Imprescindible pels temps que corren.
No té res de dolent voler sentir-se acceptat, formar part d'un grup, d'una causa... Però no al preu de deshumanitzar-te i prendre la individualitat.
• L'experiment (Oliver Hirschbiegel, 2001; hi ha un remake nord-americà de 2010)
• L'onada (Dennis Gansel, 2008)
Sobre la primera pel•li podeu ampliar informació buscant l'experiment de la presó de Stanford. Però si voleu una cosa més lleugera d'influència social teniu l'experiment d'Asch (per fer-vos una idea deixo un vídeo). Demà en parlarem d'un altre.
Un altre experiment inquietant sobre la capacitat d'obediència davant d'una figura d'autoritat:
• Experimenter: La història de Stanley Milgram (Michael Almereyda, 2015)
No sé si el treball dignifica, però a vegades aconseguir-ho és tota una Odissea que ens hauria de dignificar mitja vida:
• El lladre de bicicletes (Vittorio De Sica, 1948)
• El método (Marcelo Piñeyro, 2005)
• Examen (Stuart Hazeldine, 2009)
Òbviament, "El método" s'inspira en l'obra teatral "El mètode Grönholm" de Jordi Galceran. Es va fer una versió teatral per a tv3 (2015) amb alguns canvis respecte l'obra. Aquí la teniu de franc.
ccma.cat/tv3/alacarta/p…
Vam parlar de dos falsos documentals magnífics ("Zelig" i "My Winnipeg"). Avui tenim una altra obra d'aquest gènere tan particular:
• Forgotten Silver (aka "La verdadera historia del cine" de Peter Jackson i Costa Botes, 1995)
Sé que surt Wenstein i fa ràbia però el mockumentary paga la pena. A més a més, i ara seriosament, sobre la història del cinema sembla que encara no ho sabem tot... I, si no, mireu el cas de Louis Le Prince. N'havíeu sentit a parlar?
No ha estat del tot fàcil la relació entre cinema i futbol. Però rescatem quatre pel•lis interessants pel context històric, els personatges o la divertida exageració.
• Evasió o victòria (1981)
• Shaolin soccer (2001)
• El miracle de Berna (2003)
• Damned United (2009)
Probablement coneixereu la icònica "Evasió o victòria" inspirada en l'anomenat "partit de la mort". Els protagonistes reals eren presoners ucraïnesos. Se n'han fet més pel•lis sobre el fet que no he vist. Aquí un parell.
• Tercer temps (1964)
• The match (2012)
No hi ha dubte que un dels cineastes més trencadors de les convencions narratives és Godard. Si bé no deixarà cap successor, pocs directors poden negar la seva fascinació per la seva obra perquè tot cineasta és primerament i, per damunt de tot, un amant del cine com nosaltres.
Això és ben palès, per exemple, a un cinèfil abans que director com Tarantino que sempre balla entre l'homenatge i el petit plagi (pecat que li perdonem). Una comparació entre una escena de "Vivre sa vie" (1962) i "Pulp fiction" (1994):
Homenatge aquí sí confés pels propis personatges cinèfils i eròtics de "Els somiadors" (Bertolucci, 2003) a "Bande à part" (1964).
Sobre Tarantino i els "homenatges" qui tingui curiositat pot veure vídeos com aquest:
No resoldrem aquí aquest tema (on s'acaba la influència i comença la còpia?). Però sí que hi posaren més teca. Per exemple, no es pot negar l'enorme deute de George Lucas (Star Wars, 1977-) amb Kurosawa (La fortalesa amagada, 1958).
Però no son pas les úniques influències de Star Wars. També beu de moltes pel·lícules diferents, siguin o no de ciència-ficció.
Bé, però almenys Lucas va crear una nova estètica. Per exemple, en els famosos títols de cada capítol... O no?
I és que, amics, potser tot és una còpia. O millor dit, un remix.
Per amor a l'art:
• Per amor a l'art (Neil LaBute, 2003)
• La millor oferta (Giuseppe Tornatore, 2013)
• Mi obra maestra (Gastón Duprat, 2018)
Welcome to capitalism:
• Un home de sort (Lindsay Anderson, 1973)
• Gràcies per fumar (Jason Reitman, 2005)
• El senyor de la guerra (Andrew Niccol, 2005)
• Diamant de sang (Edward Zwick, 2006)
I si no heu quedat tips un documental:
• El malson de Darwin (Hubert Sauper, 2004)
Despertant de cop al món:
• Els 400 cops (François Truffaut, 1959)
• Kes (Ken Loach, 1969)
• El buf al cor (Louis Malle, 1971)
• Tree of knowledge (Nils Malmros, 1981)
Bibliografia complementària: "Les enfants terribles" (Jean Cocteau, 1929)
Per Sant Jordi una mica de Kafka:
• El procés (Orson Welles, 1962)
• Kafka, la veritat oculta (Steven Soderbergh, 1991)
Sexe, mentides i cintes de vídeo:
• Sexe, mentides i cintes de vídeo (Steven Soderbergh, 1989)
• Tesis (Alejandro Amenábar, 1996)
• Lost Highway (David Lynch, 1997)
• Assassinat en 8mm (Joel Schumacher, 1999)
• El punt sobre la i (Matthew Parkhill, 2003)
Què passaria si un dia...?
• Atrapat en el temps (aka "El dia de la marmota"; Harold Ramis, 1993)
• Ha tornat (David Wnendt, 2015)
• Yesterday (Danny Boyle, 2019)
Quan els fantasmes fan riure:
• Ghostbusters (Ivan Reitman,1984 i 1989)
• Beetlejuice (Tim Burton, 1988)
• Scrooged (Richard Donner, 1988)
• The Frighteners (Peter Jackson, 1996)
• Promoción fantasma (Javier Ruiz Caldera, 2012)
El telèfon el carrega el diable:
• When a stranger calls (Fred Walton, 1979)
• Scream (Wes Craven, 1996)
• Phone Booth (Joel Schumacher, 2002)
• The call (Brad Anderson, 2013)
Com a casa enlloc:
• El habitante incierto (Guillem Morales, 2004)
• Mientras duermes (Jaume Balagueró, 2011)
• Paràsits (Bong Joon-ho, 2019)
Same energy...
• La Jetée (Chris Marker, 1962)
• 12 monkeys (Terry Gilliam, 1995)
More same energy...
• La finestra indiscreta (Alfred Hitchcock, 1954)
• Disturbia (D.J. Caruso, 2007)
I ja que parlem del fotògraf interpretat per James Stewart, quan la càmera és un mirall que diu més dels qui mirem des de fora que des de dins:
• Smoke (Wayne Wang, 1995)
• Pecker (John Waters, 1998)
• La vida secteta de Walter Mitty (Ben Stiller, 2013)
Qui no ha volgut canviar el seu passat o viatjar al futur?
Des de "Interstellar" (Christopher Nolan, 2014), "Los cronocrímenes" (Nacho Vigalondo, 2008), "Primer" (Shane Carruth, 2004) a...
"Retorn al futur" (Robert Zemeckis 1985, 1989 i 1990) i "La màquina del temps" (George Pal, 1960).
Com ens agraden els dolents del cinema...
documaniatv.com/arte-y-cine/lo…
Una nit més, una comparació menys:
• The innocents (Jack Clayton, 1961)
• Los otros (Alejandro Amenábar, 2001)
Òbviament, la primera està inspirada en "Un altre pas de rosca" de Henry James, novel•la curta de la que se n'han fet moltes adaptacions cinematogràfiques.
Quan naufraguem a la vida, què ens queda si no els records per salvar-nos? Però a vegades...
• Abre los ojos (Alejandro Amenábar, 1997)
• L'efecte papallona (Bress i Gruber, 2004)
• Eternal Sunshine... (Michel Gondry, 2004)
• The Mandela Effect (Guy Levi, 2019)
De xocs culturals i de viure en un món incomprensible:
• Ninotchka (Ernst Lubitsch, 1939)
• Lost in translation (Sofia Coppola, 2003)
• Crash (Paul Haggis, 2004)
• Babel (Alejandro González Iñárritu, 2006)
Quan Shelley escriu "Frankenstein o el Prometeu modern" va obrir el camí per a moltes històries de ciència-ficció:
• L'Home bicentenari (Chris Columbus)
• A.I. Intel·ligència Artificial (Spielberg)
• Alita: Àngel de combat (Robert Rodríguez)
• Ex Machina (Alex Garland)
Bibliografia complementària: "Las ruinas circulares" (Borges, 1940).
I encara dins de la ciència-ficció, però no només, us porto molta teca: una pel•li, dues sèries i una minisèrie.
• Stargate (Roland Emmerich, 1994)
• Lost (J.J. Abrams i Damon Lindelof, 2004)
• L'habitació perduda (Baxley i Watkins, 2006)
• Fringe (J.J. Abrams, 2008)
I ja que hem parlat d'habitacions, de tant en tant hi ha propostes cinematogràfiques curioses sobre un espai tan elemental i concís com aquesta:
• L'habitació (The room; Christian Volckman, 2019)
De truites i ruletes russes va el joc:
• Airbag (Juanma Bajo Ulloa, 1997)
• 13 Tzameti (Géla Babluani, 2005)
I si no en teniu prou, dos curts. El primer:
I el segon:
La vida és la nostra ficció favorita:
• La rosa porpra del Caire (Woody Allen, 1985)
• L'últim gran heroi (John McTiernan, 1993)
• Pleasantville (Gary Ross, 1998)
• The Truman Show (Peter Weir, 1998)
Ja no pots confiar en ningú:
• El cop (George Roy Hill, 1973)
• Nueve reinas (Fabián Bielinsky, 2000)
• Atrapa'm si pots (Spielberg, 2002)
• Els impostors (Ridley Scott, 2003)
I seguint amb mentiders, una de més modesta que les altres però també entretinguda:
• La vida de nadie (Eduard Cortés, 2002)
Inaugurem secció: #píndolescinema Petits tasts de pur cinema. Avui #LostHighway
Realisme o no realisme a l'art i la vida?
#Shadows #Cassavetes #píndolescinema #pagaxampany
Apologia de la parella.
#Lobster #YorgosLanthimos #píndolescinema
Prova d'amor.
#TheVillage #Shyamalan #píndolescinema
Perquè el cervell és el meu segon òrgan favorit.
#Gruixenko #Grushenko #LoveAndDeath
#WoodyAllen #píndolescinema
Inoblidable escena de "Les nits de Cabiria" amb Giulietta Masina. Només la supera en tendresa la també seva Gelsomina a "La strada"
#Fellini #píndolescinema #GiuliettaMasina
"Potser Déu també fa servir trucs i no és que sigui omnipotent, sinó que porta aquí tant temps que ho sap tot". Una de les grans comèdies amb tocs agredolços, com passa amb les millors.
#Diadelamarmota #HaroldRamis #BillMurray #píndolescinema
Tots els clubs de lectura haurien de ser així: reunir-nos de nit al bosc com un culte secret.
#ElClubDelsPoetesMorts #PeterWeir #píndolescinema
Joc de miralls. Com veiem els altres diu molt de com som nosaltres. #CritsIMurmuris #Bergman #píndolescinema #pasdeltemps
Parlar sense paraules.
#TheCrimsonPirate #ElTemibleBurleta #NickCravat #BurtLancaster #píndolescinema
Zero empatia. Totalment actual.
#ElTercerHome #TheThirdMan #CarolReed #OrsonWelles #GrahamGreene #Viena #píndolescinema
Festa de disfresses.
#EyesWideShut #Kubrick #píndolescinema
El mar és una butaca de cuir amb braços de fusta.
#Dogtooth #YorgosLanthimos #píndolescinema
Quan s'acaba el somni...
#LaDolceVita #Fellini #píndolescinema
La connexió mística amb els altres.
#Unbreakable #Shyamalan #Elprotegit #píndolescinema
La llibertat de córrer.
#LaSoledatDelCorredorDeFons #TonyRichardson #AlanSillitoe #FreeCinema #AngryYoungMen #píndolescinema
La privatització del coneixement.
#ElNomDeLaRosa #JeanJacquesAnnaud #SeanConnery #ChristianSlater #UmbertoEco #píndolescinema
Amor a primera vista.
#DonJuanDeMarco #JeremyLeven #píndolescinema
Soc una casa buida.
#CleoDe5a7 #AgnèsVarda #CorinneMarchand #NouvelleVague #píndolescinema
L'altre dia estava mirant "Mary and Max" (2009, Adam Elliot; per cert, és molt bona) i una musiqueta em va fotre una plantofada de nostàlgia.
La música era Penguin Cafe Orchestra - Perpetuum Mobile. La recordeu?
Si us sona, ja teniu una edat. Sí, és la mateixa que la de La Granja (dins de La vida en un xip), referent clar de la telenovel·la de TV3 que vingué després.
"La trampa de la mort", comèdia negra de Sidney Lumet amb Michael Caine i Christopher Reeve. Es pot fer doblet amb "La soga" de Hitchcock. #recomanació
Decebut amb la nova de Shyamalan ("Old", 2021). Sí, la premissa té un aire a "El ángel exterminador" (Buñuel, 1962) "Picnic at Hanging Rock" (Peter Weir, 1975) o "Lost" (2004-2010). Però és inferior a totes elles. I la part final de tan ridícula sembla un somni dels protes.
Trobava a faltar aquest fil de comparacions de pel·lis. Ja que hi som us deixo una més:
· La nit del caçador (Charles Laughton, 1955)
· Brimstone (Martin Koolhoven, 2016)
Share this Scrolly Tale with your friends.
A Scrolly Tale is a new way to read Twitter threads with a more visually immersive experience.
Discover more beautiful Scrolly Tales like this.