‘Valencia’ ix 7 voltes en ‘El Quijote’ (ara és fàcil amb les noves tecnologies); ‘valenciano’, en 4; i ‘Alicante’, en 2. Dels 14 llibres salvats del foc, 3 són valencians. Totes les referències valencianes són positives. Cervantes tenia bona impressió de la ciutat, per alguna raó 
Frares trinitaris provinents del port de València varen desembarcar a Alger (1580), on Miguel de Cervantes portava cinc anys captiu, i varen pagar el rescat. En octubre d’aquell any, Cervantes va poder navegar fins a Dénia. D’allí va traslladar-se a València.
Abans de tornar a Castella, l’escriptor va passar un parell de mesos a València, i va conèixer l’ambient literari i teatral. La primera referència valenciana en ‘El Quijote’ és el teatre de L’Olivera, on va estar el ‘ventero’, aquell que nomena cavaller a Don Quijote (capítol 3).
En el capítol 6, el retor i el barber cremen la biblioteca de Quijano, qui ara es fa dir El Quijote. Només salven 14 obres: 3 valencianes: ‘Tirant lo Blanch’ (1490), de Joanot Martorell; ‘Diana enamorada’ (1565), de Gaspar Gil Polo; i ‘Montserrate’ (1587), de Cristóbal de Virués.
Del ‘Tirant’ diu el retor: “Por su estilo es este el mejor libro del mundo; aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con otras cosas de que todos los demás libros de este género carecen”.
En el capítol 13, un caminant li pregunta al Quijote pel llinatge de Dulcinea. Resposta: “No es de los antiguos Curcios, Gayos y Cipiones romanos, ni de los modernos Colonas y Ursinos, ni de los Moncadas y Requesens de Cataluña, ni menos de los Rebellas y Villenovas de Valencia”.
En el capítol 39, el personatge del Captiu conta la seua participació en la batalla de Lepanto i el captiveri a Alger. La història no coincideix amb la de Cervantes, però sí paisatges, anècdotes, personatges. Entre ells, Juan Zanoguera, “caballero valenciano y famoso soldado”.
En el mateix capítol, el Captiu explica com va embarcar-se cap a Gènova, per a allistar-se a l’exèrcit. Ho fa des d’Alacant, que ix dues voltes: “Adonde tuve nuevas que había una nave ginovesa que cargaba allí lana para Génova”.
En el següent, València apareix en un parell d’ocasions perquè el Captiu conta peripècies per al seu alliberament d’Alger: vaixells que van i vénen de València, i possibilitat, per tant, d’abandonar el captiveri.
En el 48, el canonge opina sobre llibres de proeses cavalleresques, i fa referència a personatges i fets històrics, com ara el Cid i València.
En la segona part, publicada el 1615, el capítol 3 és autopublicitat de Cervantes, qui no desaprofita l’èxit de la primera part (del 1605). Un personatge nou, el batxiller Sansón Carrasco, conta al cavaller de la trista figura l’èxit, i parla de l’edició valenciana del 1605.
Com Cervantes no critica l’edició valenciana (com sí fa amb d’altres, pirates), cal pensar que estava autoritzada. El cas és que la impremta de Patricio Mey (carrer Sant Vicent Màrtir número 3) va publicar la segona edició de ‘El Quijote’, uns mesos després de la madrilenya.
En el capítol 54 de la segona part torna a aparèixer València com a port intermedi en la ruta des d’Alger: el moro Ricote, amic de Sancho, busca reunir-se amb la dona i la filla.
Finalment, en el capítol 63, davant d’unes galeres, es conta: «Diole la mano el general, que con este nombre le llamaremos, que era un principal caballero valenciano; abrazó a don Quijote, diciéndole:
“–Este día señalaré yo con piedra blanca, por ser uno de los mejores que pienso llevar en mi vida, habiendo visto al señor don Quijote de la Mancha: tiempo y señal que nos muestra que en él se encierra y cifra todo el valor del andante caballería”».
Cervantes fou generós. En ‘Los trabajos de Persiles y Sigismunda’, diu de València: “La grandeza de su sitio, la excelencia de sus moradores, la amenidad de sus contornos, y todo aquello que la hace hermosa y rica sobre todas las ciudades, no solo de España sino de toda Europa..”
“...y principalmente les alabaron, la hermosura de las mugeres, y su extremada limpieza, y graciosa lengua, con quien solo la portuguesa puede competir en ser dulce y agradable”.
(Per cert, el carrer de Virués és el de l’esquerra de l’actual Teatre Principal. El de Gil Polo naix del carrer de Serrans, paral·lel a Covarrubias, on mon pare tenia la impremta. El de Joanot Martorell, als Jardins del Reial, és diu ‘Juan Martorell'!!!! Xe, per favor!)
Doncs això, ara torne al meu confinament.
