Un altre tema sorprenent del #BoomTurístic a les Balears: els #souvenirs sexistes que avui, en ple auge del #feminisme, encara es mantenen davant la passivitat de les institucions. Obr fil:
Amb la nostra gallina dels ous d'or les tendes de souvenirs s’ompliren de productes (postals, davantals, tovalloles, matalassos, etc.) que promocionaven les Balears amb dones despullades.
Un altre clàssic eren els obridors amb formes fàl·liques o camisetes que, en anglès, diuen “El que passa a Magaluf, queda a Magaluf”.
Aquests souvenirs sexistes alimenten la imatge de les Balears com a geografia del desig. Sota l’òptica de l’#heteropatriarcat, l'arxipèlag s’erigeix en un exòtic parc temàtic de la carnalitat, l’exponent màxim de l’alegria de viure.
Així, les dones despullades són les protagonistes d’una “illa del tresor” sempre al servei del turista que espera les vacances per evadir-se de la tediosa quotidianitat.
Les seves figures escultòriques reafirmen el culte al cos i projecten una visió idealitzada de bellesa, associada a la joventut, a la perfecció física i al bronzejat.
Aquest país imaginat de la felicitat, esdevingut un no-lloc per gaudir d’il dolce far niente (“la dolçor de no fer res”), és el que també explotaren durant la Transició les famoses pel·lícules de #destape, amb Alfredo Landa com a gran icona. Algunes d’elles es rodaren a Mallorca.
Més històries del #BoomTurístic sobre qui és qui en l’aristocràcia hotelera:
Simó Barceló Obrador (1902-1958). Natural de Felanitx, el 1931 comprà el seu primer camió amb el qual constituí Autocares Barceló. El 1954 obria la primera agència de viatges a Palma, Viajes Barceló.
I el 1962 Gabriel, el fill del patriarca, ja fundava la divisió hotelera del grup, Barceló Hotels. En canvi, el seu germà Sebastià, mort el 2009, s’encarregà de l’empresa de transports.
Avui se celebra la 48 edició caminada “Del Güell a Lluc a peu”, considerada una de les primeres grans mostres de mallorquinitat. Els seus orígens estan relacionats amb un simple #sifó.
La idea sorgí el 17 de juliol de 1974 arran d’un accident al bar Güell de Palma, ja desaparegut. Situat al cap de cantó entre els carrers Aragó i Torcuato Luca de Tena, era regentat pel carismàtic Bartomeu Barceló Quetgles, més conegut com a Tolo Güell.
Aquell dia un grup d’amics que feien tertúlia pegaren un bot de la cadira en sentir una forta detonació. Era la filla de l’amo, Maria Rita, de sis anys, que havia patit l’explosió d’un sifó que tenia entre les mans.
Més històries de peninsulars durant el #BoomTurístic. A Mallorca serien coneguts com a #forasters (#murcians a Eivissa). Obr enfilall per reflexionar sobre aquest polèmic concepte:
En un principi, #foraster només al·ludia a l’origen ultramarí d’aquells nouvinguts. Avui el terme fa referència als castellanoparlants que mantenen una actitud hostil cap a la cultura illenca. Hi hagué casos de #xenofòbia amb la lamentable expressió “barco de rejilla”.
Amb tot, alguns casos d'integració deixaren en evidència més d'un mallorquí. Ja ho diu l'expressió: “M’estim més un foraster integrat que un mallorquí renegat”.
El 27 de novembre de 1972 Úbeda adreçà una carta als mallorquins amb les següents paraules:
“Preguntémonos todos -vosotros y yo el primero- queridos mallorquines: ¿Qué actitud tomamos frente a nuestros hermanos inmigrados? ¿Los acogemos -quizá los despreciamos-? ...
¿Les tratamos con justicia en la distribución y remuneración de puestos de trabajo? ¿Facilitamos y promovemos, con respecto y sin prejuicios, una progresiva integración de estos hermanos nuestros en nuestra sociedad?....
Entre 19960 i 1970 arrribaren a Mallorca prop de 130.000 persones procedents de de les zones rurals més pobres de la Península, principalment d’Andalusia. Visqueren com a esclaus en situacions infrahumanes. Obr enfilall per explicar aquesta història poc coneguda del #BoomTurístic
En un primer moment només venien els homes a fer la temporada d’estiu. Després, però, s’acabaren instal·lant a l’illa amb les seves famílies. Tractats despectivament com a #forasters, ocuparen els llocs de feina que no volia la població illenca.
La llei franquista obligava a oferir allotjament i menjar als treballadors de l’hoteleria que visquessin enfora de casa seva. Els empresaris, però, no volien fer cap inversió extra.
Fent de #TuristaDeCoaUll, em trob amb una sèrie de #hits sensacionals enregistrats a Menorca. Amb ganes de conèixer el dictamen d'@amadeucorbera
I en el numero 1: “Hay que venir al sur’ (1978), de la diva italiana #RaffaellaCarrà. El videoclip es va rodar al port de Pollença, a l’hotel Formentor, però també a Cala en Porter i el port de Maó
El el número 2 "Summer love", de Phil Trim, rodat el 1978 Cala en Brut