Més #HistòriesOlímpiques. El baró de #Coubertin, el pare de l’#olimpisme modern, establí que els nous Jocs, com els antics en els seus inicis, només podien acollir esportistes “no professionals”, els quals havien d’exhibir una actitud “cavalleresca”, sense cobrar res.
Amb aquesta premissa, Coubertin volia impedir que els interessos econòmics pervertissin l’objectiu del moviment olímpic modern: promoure la pau social i l’entesa entre les nacions (Que ingenu!).
L’#amateurisme de Coubertin va ser molt criticat. No debades, en plena revolució industrial, que un obrer guanyàs un noble en una competició feia trontollar l’estructura social de l’època.
L’esperit amateur que presidí les primeres edicions dels JJ.OO. queda molt ben reflectit en l’oscaritzada pel·lícula Carros de foc (1981). La cinta està basada en fets reals i se centra en dos atletes britànics que participaren als Jocs de París de 1924.
Un és un jueu ric i molt ambiciós que contracta un entrenador professional, cosa que estava prohibida a l’època. L’altre és un escocès, cristià evangèlic, que es nega a córrer, per disputar-se en diumenge, els 100 metres llisos, la prova on té més possibilitats de guanyar.
Mentre el jueu representa el futur, la recerca del triomf per damunt de tot, l’escocès és la imatge de la tradició i l’amateurisme més integral. Tanmateix, després de la mort de Coubertin el 1937, l’amateurisme va tenir els dies comptats.
En 1976 el #COI va modificar els seus estatuts i va admetre que els atletes poguessin ser recompensats econòmicament pel temps que no eren en els seus llocs de feina per poder entrenar. S’obria així la porta a la professionalització de l’esport olímpic.
A poc a poc, doncs, deixava de tenir sentit la cèlebre frase que va pronunciar Coubertin als Jocs de Londres de 1908: “Allò important no és guanyar, sinó competir”.
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
Més històries del #BoomTurístic sobre qui és qui en l’aristocràcia hotelera:
Simó Barceló Obrador (1902-1958). Natural de Felanitx, el 1931 comprà el seu primer camió amb el qual constituí Autocares Barceló. El 1954 obria la primera agència de viatges a Palma, Viajes Barceló.
I el 1962 Gabriel, el fill del patriarca, ja fundava la divisió hotelera del grup, Barceló Hotels. En canvi, el seu germà Sebastià, mort el 2009, s’encarregà de l’empresa de transports.
Avui se celebra la 48 edició caminada “Del Güell a Lluc a peu”, considerada una de les primeres grans mostres de mallorquinitat. Els seus orígens estan relacionats amb un simple #sifó.
La idea sorgí el 17 de juliol de 1974 arran d’un accident al bar Güell de Palma, ja desaparegut. Situat al cap de cantó entre els carrers Aragó i Torcuato Luca de Tena, era regentat pel carismàtic Bartomeu Barceló Quetgles, més conegut com a Tolo Güell.
Aquell dia un grup d’amics que feien tertúlia pegaren un bot de la cadira en sentir una forta detonació. Era la filla de l’amo, Maria Rita, de sis anys, que havia patit l’explosió d’un sifó que tenia entre les mans.
Més històries de peninsulars durant el #BoomTurístic. A Mallorca serien coneguts com a #forasters (#murcians a Eivissa). Obr enfilall per reflexionar sobre aquest polèmic concepte:
En un principi, #foraster només al·ludia a l’origen ultramarí d’aquells nouvinguts. Avui el terme fa referència als castellanoparlants que mantenen una actitud hostil cap a la cultura illenca. Hi hagué casos de #xenofòbia amb la lamentable expressió “barco de rejilla”.
Amb tot, alguns casos d'integració deixaren en evidència més d'un mallorquí. Ja ho diu l'expressió: “M’estim més un foraster integrat que un mallorquí renegat”.
El 27 de novembre de 1972 Úbeda adreçà una carta als mallorquins amb les següents paraules:
“Preguntémonos todos -vosotros y yo el primero- queridos mallorquines: ¿Qué actitud tomamos frente a nuestros hermanos inmigrados? ¿Los acogemos -quizá los despreciamos-? ...
¿Les tratamos con justicia en la distribución y remuneración de puestos de trabajo? ¿Facilitamos y promovemos, con respecto y sin prejuicios, una progresiva integración de estos hermanos nuestros en nuestra sociedad?....
Entre 19960 i 1970 arrribaren a Mallorca prop de 130.000 persones procedents de de les zones rurals més pobres de la Península, principalment d’Andalusia. Visqueren com a esclaus en situacions infrahumanes. Obr enfilall per explicar aquesta història poc coneguda del #BoomTurístic
En un primer moment només venien els homes a fer la temporada d’estiu. Després, però, s’acabaren instal·lant a l’illa amb les seves famílies. Tractats despectivament com a #forasters, ocuparen els llocs de feina que no volia la població illenca.
La llei franquista obligava a oferir allotjament i menjar als treballadors de l’hoteleria que visquessin enfora de casa seva. Els empresaris, però, no volien fer cap inversió extra.
Fent de #TuristaDeCoaUll, em trob amb una sèrie de #hits sensacionals enregistrats a Menorca. Amb ganes de conèixer el dictamen d'@amadeucorbera
I en el numero 1: “Hay que venir al sur’ (1978), de la diva italiana #RaffaellaCarrà. El videoclip es va rodar al port de Pollença, a l’hotel Formentor, però també a Cala en Porter i el port de Maó
El el número 2 "Summer love", de Phil Trim, rodat el 1978 Cala en Brut