Thread by @vullunfestuc

He acabat de llegir «El naufragi de Catalunya» que relata els esdeveniments de la Guerra Civil Catalana. @SidillaEdicions #naufragiCatalunya

El text ens diu que mostra un nou punt de vista diferent dels historiadors que han treballat el tema. Fins aleshores es plantejava una guerra entre remences i oligarquia amb la intervenció reial i ell, Alan Ryder, ho capgira, amb una guerra Rei-Oligarquia amb els remences.

El punt clàssic és el que jo havia estudiat a l'institut, amb la Sentència Arbitral de Guadalupe 1486 com a punt final. Quin dels dos és el correcte? ni idea. Segurament tot és més enrevessat i son matisos.

De totes maneres és un gran llibre de divulgació històrica, amb seqüències dignes de ser convertides en mitologia audiovisual.

Quan Gascó de Foix s'afanya per salvar la reina assetjada a Girona i quan és encén grans fogueres perquè els assetjats de la ciutat vegin que ja arriba... Tolkien va copiar la idea.

I la quantitat de morts «estranyes» entre la segona línia de nobles aspirants al tron? Del rei francès en deien l'Aranya universal, però no ho eren tots d'aranyes.

Pel que fa al llibre en sí, no només planteja la guerra com un combat Rei-oligarquia si no que a mesura que passa el temps, t'adones que s'acosta més a Joan, el rei, que no als oligarques barcelonins.

No és ni bo ni dolent, però fins ara havia vist Joan com el pitjor rei de la Corona d'Aragó, per ser el més maquiavèŀlic, però li agafes certa estima. Com aconsegueix controlar la situació sense recursos, com entabana uns i altres essent ell el més dèbil de tots els reis.

I aconsegueix el seu propòsit: dur els Antequera al tron de Castella. Quasi t'aixecaries i aplaudiries quan octogenari aconsegueix repelí l'atac francès a Perpinyà.

A part d'això, t'adones que el Principat no va saber adaptar-se a la nova dinastia Trastàmara. Mai es van adonar que ja no tenien aquell fet diferencial de formar part del món del rei. Ara el rei no era del Casal de Barcelona, un d'ells, sinó que era forà.

Quan els nobles se n'adonen, no només han perdut la capdavantera de la corona d'Aragó, sinó que són un dels territoris més empobrits.

I em referma la meva sospita que el Compromís de Casp és l'inici de la castellanització de la política aragonesa. Els reis trastàmara arriben amb la banya ficada en ser reis castellans.

Tots menys Alfons el Magnànim que aconsegueix seguir la política expansionista mediterrània, com era tradicional. Però ho fa més gràcies al regne de València que no al principat massa arrogant.

D'altra banda, un cop acabada la revolta, els nobles es converteixen a la causa monàrquica i ja no posen en dubte el rei. De rebels a súbdits acovardits.

Com a contrapunt positiu, els remences i pagesos catalans van aconseguir abans que els seus companys europeus la llibertat de moviment i de sindicat. Que a llarg termini va permetre la recuperació econòmica.

Quina lliçó en podem treure pel present? [Alerta, presentisme!]
1 - Compte amb l'entotsolament. No et permet adonar-te de les teves forces i les del rival.
2 - Després de la derrota, els líders conversos són encara pitjors que els enemics originals.