Thread by @AGogortza

Aquesta és la història d'una roureda, des de la mateixa concepció. La història d'un paisatge. És un fil llarg, però imagina't que aquests roures poden durar més de 200 anys. Tens 10 minuts? #2020landscape ⤵️

Era la tardor de 2019, l'última tardor abans de la pandèmia. Però encara no ho sabíem aixo. Amb la bicicleta vaig passar la frontera per Ibardin i vaig baixar cap a Urruña. Pensava anar a Biriatu, per a tornar després a Bera per la riba del Bidasoa.

Faig sovint aquesta volta en bici. Perquè en aquests camins hi ha pocs cotxes, perquè hi ha paisatges preciosos als voltants i perquè cal travessar la frontera dues vegades. La frontera s’ha de travessar sempre que es pugui.

La part més bonica del recorregut és potser el camí de Tomasene, en terres d’Urruña. Caminant sota la mirada de la muntanya Larun, per les campes que envolten el mas Beñatbaita, apareixen aquests dos elegants roures. Dominant tot el paisatge de la zona.

Els admirava cada vegada que hi passava, però aquella vegada va ser diferent. Aquella vegada m’hi vaig parar. En passar sota els arbres vaig veure que els camins estaven plens de glans i se'm va ocórrer prendre’n unes quantes.

Va ser un gest sense pensar-hi gaire: em vaig inclinar, vaig agafar dues o tres glans i les vaig ficar a la butxaca del mallot. El cas és que aquest gest em va encendre alguna cosa al cap i per quan vaig arribar a casa ja havia pres, almenys, dues decisions.

Una, sembrar les glans i veure com en sortien plantes. Dos, recollir més glans. Dit i fet. Per a finals de 2019 tenia 100 pots a casa. 100 glans. 100 arbres?

Així va transcórrer l'any 2019 i va arribar el 2020. Tots recordarem què estàvem fent aquell començament d'any i com els sons de pandèmia van començar a sentir-se cada vegada més forts, fins que van fer callar tota la resta.

De sobte estàvem en ple confinament, sense poder sortir de casa i dedicats provisionalment a la contemplació. Nosaltres vèiem això des de la finestra.

En moltes cases vam recuperar els bons costums perduts feia temps. Entre altres coses, llegir el diari en paper. En efecte, això proporcionava un doble plaer durant el confinament, primer a l'hora d'anar a comprar-lo i, segon, en llegir-lo tranquil·lament a casa.

El cas és que, els dies que érem a casa, les glans que jo ja havia mig oblidat van començar a germinar d'una en una. Quina sorpresa! Va ser una alegria veure com cada dia sorgien petits roures.

A més, com que havíem parat, o almenys havíem afluixat el ritme de vida normal, tenia tant de temps com volia per a mirar-me’ls. I així, tot jugant, vaig començar a posar noms a les plantes que anaven sortint.

Si posem nom a les persones, pensava jo, com no hem de posar nom a un arbre que viurà 5 vegades més? Així doncs, vaig començar a buscar noms que poguessin ser adequats per a les plantes mentre cada dia llegia el diari.

Molts d'ells estaven inevitablement relacionats amb la pandèmia: Wuhan, Pangolin, Covid-19, Mers.

Un cop batejat el roure, agafava la pàgina del Berria, vestia la planta amb ella i li feia una foto com de benvinguda. Finalment, per a distingir-los dels altres, els escrivia el nom en una agulla d’estendre. Heus aquí alguns d'ells, bonics i polits, en fotografies de bateig.

Alguns artistes que ens van deixar aquells dies també es convertirien així en arbres: Little Richard, Zumeta, Ulibarrena.

També alguns noms de lloc: Trípoli, Congo, Maputo, Nova Delhi, Ararat.

Uns altres no estaven tan directament relacionats amb l'actualitat, però tots eren noms llegits en alguna pàgina del Berria. Doraemon, Oihame, Kaiobeltza, Tartaruga… no em digueu que no són noms bonics per a un arbre!

I així fins a batejar-los tots: Benjamin, Pantxika, Cabacas, Goliath, Mao, Guernica, Stilinovic, Tutsi, Irati, Artze, Cabezafuego, Aristregi, Laboa, Steinem...

Va ser un exercici divertit, posar nom a un arbre que pot durar centenars d'anys a partir d'una cosa tan efímera com el diari.

El dia que es plantin testimoniaran l'època de confinament, perquè porten en el cor una època de pandèmia que probablement marcarà la deriva de les pròximes dècades. I mentrestant, els arbres són per a mi, una excel·lent matèria primera per fer fotos.

L’estiu de 2020 va passar i va venir l'hivern, i les plantes emergents van perdre les fulles per primera vegada. De fet, els arbres no perden les fulles, les deixen caure expressament. Per què? Perquè no es congelin a l'hivern i perquè el gel no perjudiqui tot l'arbre.

És curiós, però es pot dir que els arbres porten una espècie de fotòmetre i que en funció de la quantitat de llum que hi ha al voltant saben quan arriba l'hivern, si la primavera és pròxima… i en funció d'això, donen una resposta fisiològica diferent a cada època.

Aquest procés es diu fotoperiodisme. Fa uns anys vaig fer un treball fotogràfic sobre aquest procés. Vaig enterrar al bosc, mirant cap a les branques dels arbres, unes càmeres fetes per mi a mà.

Sense moure la càmera de lloc feia una doble exposició fotogràfica, la primera exposició a l'hivern i la segona, 6 mesos després, en ple estiu.

Després d'aquestes dues exposicions recollia les càmeres i revelava els negatius en el laboratori. Aquestes fotografies recollien la síntesi del temps de 6 mesos. #photoperiodism

Bé, tornem als nostres roures, sense perdre’ns massa per les branques. Com ja hem dit, els nostres roures joves han passat el primer hivern. No tots per això, alguns no han superat les inclemències hivernals. A la primavera tenia 100 roures i després de l'hivern uns 60.

Heus aquí alguns dels quals es van quedar en el camí.

Durant aquest temps em vaig posar en contacte amb l'Ajuntament de Bera per parlar sobre el projecte. Els vaig preguntar si podia plantar alguns roures en terres comunals. Em van dir que sí, que triés un lloc.

Vaig triar un paratge que hi ha a la frontera entre Urruña i Bera, a les faldes de la muntanya Erentzu.

Això els obligava a col·laborar amb l'Ajuntament d’Urruña, sent com són dos pobles que estan sota dues administracions diferents. Però la proposta va ser ben rebuda i així es va posar en contacte l'alcalde de Bera, Aitor Elexpuru, amb el d’Urruña, Filipe Aramendi.

Ens citem a la Casa del Poble d’Urruña per a conèixer-nos i parlar sobre el projecte. Els vaig proposar plantar roures en dos cercles en la confluència de les terres d’Urruña i Bera, i quedava entremig la frontera dels estats de França i Espanya.

Finalment, vam ser escollits 27 roures. Aquesta roureda té vocació artística des dels seus inicis: neix amb intenció de tractar temes com el temps, el territori i el paisatge.

En Urruña el projecte també va tenir bona acollida, i per això acordem el següent pas: una cita en el lloc de la plantació. Això va ser el setembre de 2021. Vam dinar en la fonda Txorilepo d’Ibardin i després vam anar a la muntanya a conèixer el lloc de plantació.

A la foto, d'esquerra a dreta: Manaus, Schengen, Nere, Sontag i darrere representants dels Ajuntaments de Bera i Urruña.

Els guardes forestals d’Urruña i Bera ens van aconsellar que plantéssim els arbres a l'hivern, i si podia ser després d'un parell de setmanes de pluja. La tardor va ser força seca, però al final de novembre va començar a ploure i no va parar.

Finalment, vam sortir de la boira i vam poder acordar amb els representants municipals una jornada per plantar els arbres: el 21 de desembre, solstici d'hivern.

El dia abans vam anar a cavar clots al lloc que jo havia marcat prèviament. Hem començat a cavar amb pala i picada i encara que al principi semblava una terra dolça, aviat han començat a aparèixer pedres en el meu forat.

Pedres no gaire grans primer, i una pedra grandíssima després. Ves per on que he trobat una llosa tallada sota terra. 50 centímetres d'ample i uns 80 de llarg. Increïble.

L’hem treta amb l’ajut dels treballadors i l'hem posat a terra per a veure-la millor. No hi ha dubte: es tracta d’un carreu, però no se sap per què hi era, i sota terra!

Com que és lloc de megàlits, he pensat a cridar a un expert en pedres i a través d'un amic he contactat per telèfon a Luis Millán, del grup Hilarriak. Aquella mateixa tarda va venir Luis i li vaig ensenyar el lloc.

Però no ho ha vist clar ell tampoc i els hi ha enviat als d’Aranzadi les fotos de la pedra i la ubicació. Què deu ser aquesta pedra?

Això de la pedra ha estat inesperat, veurem com segueix tot plegat. Tanmateix, això no fa endarrerir la feina i l'endemà ens ajuntem per a realitzar la plantació de la roureda.

D'un en un hem plantat 27 roures i els hem col·locat una xarxa de protecció al voltant. Heus aquí algunes d'aquestes petites plantes de roure, ja en el seu lloc.

Com hem dit abans, els roures s'han disposat en dos cercles, disset en el cercle gran, i deu en el petit. I no apareix en les fotos, però hi és: en el centre dels dos cercles hi ha la línia fronterera.

Ara, però, s'ha creat un nou espai sobre ella. Perquè els territoris i paisatges no es creen per si mateixos, sinó que som nosaltres els que els modelem, els treballem, els modifiquem, els destruim.

De moment m'ha portat fins aquí el viatge que va començar el 2019 amb alguns exemplars de gla recollits. A partir d'ara, quin serà l'itinerari que realitzarà la roureda del 2020? Passaran aquest hivern els roures? O pot ser que durin 300 anys?

Hi haurà més sorpreses en el camí, això segur. Potser el desembre vinent expliqui què ha passat al 2022 en les faldes d’Erentzu. Gràcies per llegir fins aquí, i bon any!