Ho trobo genial, tot plegat. D'una banda, demostra aquesta pulsió per "l'excepcionalitat catalana". Hi ha molta gent, i molt ben situada, que creu realment que Catalunya és el futur d'Europa, i que el que passi aquí és el que definirà el futur del continent. Sorpresa: no.
És gent com en Cuixart, Vila, et al, que ideo-políticament poden estar enfrontats, però els uneix aquesta teología del destí manifest. Quan els assimilaven a l'alt-right trumpera no anaven desencaminats, però calia prendre's-ho per la part "evangèlica", i no la política (només).
Després tenim a tota la generació posterior, que és la que escriu l'article, que potser té més clara la irrellevància catalana, però que es manté ancorada en el passat de la guerra dels segadors, successió i la llista de greuges.
Sigui com sigui, uns i altres segueixen a lo seu: els huns a vendre llibres i merxandatge. Els haltres a seguir donant-se cops de cap contra el mur de formigó. I tots plegats fent articles, buscant púlpits, muntant xarxa clientelar, i a viure del cuento.
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
Aquest tuit i les respostes. No circulem per les carreteres importants d'interior, que ja tenen bastants d'aquests passos elevats. L'eix transversal i la carretera d'Igualada a Vilanova en son exemples.
I encara més absurda la comparació amb la fauna de Banff. Hi heu estat? Heu conduït per aquelles autovies? Jo sí. Hi ha ossos, i cèrvols, i ants. Imagineu-vos el cavall més gran que pugueu. Dobleu-li la mida. I imagineu que us creua per davant del cotxe.
En vam veure un parell de morts, al marge. Quiets fan por. Veure'ls en moviment, dins del cotxe, ha de ser aterridor.
Que es parla molt d'Unamuno i el seu suport al cop del 36 (del qual va renegar 3 mesos després), però no es parla massa de Papasseit reivindicant l'inventor del feixisme italià, al 1920, just ara fa 102 anys.
I encara menys es parla d'aquestes coses sense treure's l'abric presentista. Perquè clar, parlar dels anys 20 contextualitzant als 20 significaria tenir clar que el feixisme era una opció popular, corrent i mainstream als anys 20-30.
Si partim de la base que ara resulta que es fan campanyes per aconseguir que els pares siguin la referència lingüística dels seus fills, -els pres!!!- on anirem a parar? Què vindrà després? Que els nens els engendri l’Estat?!? Que algú faci alguna cosa!!!
Que desfachatez!!!
Aquest munt de buidor és la mostra que tot el tema del 25% és d'una pèrdua de temps col·losal. Per una banda i per l'altra.
A Catalunya hi ha un problema de nacionalsupremacisme. Podeu veure’l fàcil, d’una banda amb els likes a tuits com “Si tè la bio en castellà, no falla”. En segon lloc, la passivitat en denunciar aquesta actitud.Dels que m’afecten a mi, tan sols una persona ha obert la boca
(Gràcies @joanjorquera ). El problema rau en que això transcendeix tuiter. Mentre no es defensi de forma real,activa i fèrrea allò de “no estic d’acord amb tu però defensaré el teu dret a expresar-ho” no farem res de bo. Ara serà molt difícil, però cal seguir intentant-ho.
This. Canvieu noms de carrers als de Barcelona, i val igual.
Per això molen diaris com @LaGacetaSA , que inclou això, i també taules amb els preus del cereal i la carn en llotja.
Bola extra. Al mateix diari El Mundo també publiquen alguna cosa semblant. Els columnistes d’un diari ignoren què publica el diari en les edicions regionals.
Empezando hoy con La mesa de la cocina, el podcast de @GonzaloAltozano . Realmente es ran difícil encontrar a alguien que sea capaz de no citar a alguien a cada intervención? Me interesa lo que dice la persona, y no saber que libros ha leído. podcasts.apple.com/es/podcast/la-…
Me importa poco que me digáis que “ya lo decía Jenthros Bluenipple en su opus magna…[cita]…”. Eso lo puedo leer yo mismo. Me interesa lo que decís vositros.
En serio, gente. Los libros importantes no son los que se han leído, sino los que no.