Efemèrides d'Arquitectura Profile picture
Història de l'arquitectura, catalana i forana, antiga i moderna. És a dir, tota. A càrrec de @jan_xc.

May 2, 43 tweets

És prou sabut que el 1924 Gaudí passà una nit al calabós per negar-se a deixar de parlar català amb un policia, però és menys sabut que #taldiacomavui de 1920 la policia li obrí el cap a cops de porra, exactament igual que l'1-O del 2017. Això és un fil sobre què va passar. 📜

Aquests fets van passar al Palau de les Belles Arts de Barcelona, obra de l'arquitecte August Font per a l'Exposició Universal de 1888 a la Ciutadella. L'edifici era just davant del Castell dels Tres Dragons, s'enderrocà el 1942 i hi feren uns jutjats municipals, ara enderrocats.

El Palau de les Belles Arts era un gran recinte firal on s'hi feien exposicions, concerts i tota mena d'actes socials, polítics i culturals. Un precursor del Palau Sant Jordi de Montjuïc. Bàsicament era aquest gran saló, de 2.000 m2, amb una estructura metàl·lica a la coberta.

Des de la seva inauguració el Palau, que durant uns anys també funcionà com a museu, fou un lloc habitual de reunió del catalanisme. Això és un homenatge al mestre Enric Morera, autor de la música de "La Santa Espina", el 1911. Glòries culturals catalanes en un saló ampul·lós.

El catalanisme polític també féu ús del Palau. Això és una trobada de la Lliga Regionalista l'abril 1913, un banquet per a dos mil comensals. L'octubre anterior s'havia donat llum verda a la possibilitat de mancomunar diputacions. La Mancomunitat de Catalunya ja era a prop.

El primer president de la Mancomunitat, escollit l'abril de 1914, serà un dels fundadors de la Lliga: Enric Prat de la Riba, un advocat conservador i catòlic, com Gaudí. Uns mesos després, el novembre de 1914, en Prat visitava les obres de la Sagrada Família amb Gaudí al costat.

En Prat (44 anys) a l'esquerra, el bisbe barceloní, Enric Reig, al centre, i Gaudí (62 anys) a la dreta. Prat moriria de malaltia tot just tres anys més tard, el 1917, i Gaudí se'n lamentà moltíssim, l'admirava i li dedicà molts elogis en l'única entrevista que coneixem de Gaudí.

Els anys passen i la vella guàrdia del catalanisme va envellint. En Prat, de fet, formava part de la nova guàrdia com Puig i Cadafalch o Cambó (nats els 1860s-70s). En canvi Gaudí, com Àngel Guimerà, Domènech o Mossèn Cinto (nats els 1840s-50s), formava part de la vella guàrdia.

Políticament la nova guàrdia era més pragmàtica i possibilista. En canvi la vella guàrdia de la Renaixença era la bona, era la radical perquè "radical" ve de la paraula "arrel" i aquesta gent sabia que els problemes polítics de Catalunya només es resolien anant a la seva arrel.

Gaudí i Àngel Guimerà es coneixien, com a mínim, des de 1879 quan l'arquitecte (set anys més jove que Guimerà) s'apuntà a l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, creada el 1876. Aquí se'ls veu ambdós, amb Mossèn Cinto, en una excursió a la catedral d'Elna el 1883.

Ni Mossèn Cinto ni Gaudí no s'incorporaren mai a les noves entitats polítiques del catalanisme, si bé sempre hi foren ben a prop. Verdaguer fou un dels 12 catalans que anaren a Madrit a entregar el "Memorial de Greuges" al rei Alfons XII on es demanava autonomia per a Catalunya.

Per la seva banda Gaudí el 1880, quan tenia 28 anys, es va inscriure al Primer Congrés Catalanista que va muntar el penjat del Valentí Almirall, un federalista republicà desencantat amb la política espanyola i reconvertit en catalanista. Del congrés en sortiria el Centre Català.

Guimerà també participà al Congrés. De fet Guimerà fou molt més actiu, com en Domènech i Montaner (que fou el més actiu de tots), en el terreny polític que no pas Gaudí. Però havien anat passant les dècades i el catalanisme no n'acabava de treure gran cosa d'això d'anar a Madrit.

Mossèn Cinto havia mort el 1902. En Domènech n'acabà fins els collons de la política (fou diputat al Congreso de Madrit i comprovà "in situ" que Espanya era un abocador d'idiotes irrecuperables per a la civilització humana) i l'abandonà el 1904 per a dedicar-se a l'arquitectura.

Guimerà també se'n cansà de les entitats culturals i grups de pressió política com la Lliga de Catalunya o la Unió Catalanista i es dedicà a lo seu. Però el 1909 ja era un heroi nacional, candidat al Premi Nobel any rere any, i li dedicaren un gran homenatge a Plaça de Catalunya.

Per la seva banda Gaudí feia catalanisme al seu aire sense necessitat de pertànyer a cap entitat o partit. Un franctirador. El 1906 rebé a Unamuno a la Sagrada Família, l'espanyol digué que no li agradava l'obra i Gaudí l'envià a la merda contestant: "no agrada a cap castellà".

Als anys 1910s Gaudí, Domènech i Guimerà ja tenien més de 60 anys. Ja eren de tornada de tot i sabien que Espanya era irreformable, un pou de ximples. S'allunyaren dels partits però no del catalanisme, cultural i polític, del qual se'n feren soldats militants fins a la mort.

A partir de 1914 Gaudí se centrà en la Sagrada Família, preparant ja el seu comiat d'aquest món després d'una vida amorosa frustrada sense haver tingut mai ni dona ni fills. Domènech sí tingué dona i fills i se centrà en la vida familiar, fer de professor a l'Escola i fer obres.

Guimerà seguí sent nomenat a Premi Nobel fins el 1922 però no hi hagué manera de guanyar-lo mai perquè Espanya no li donà mai suport. Amb un Estat català independent ja li haurien donat el premi molts anys abans. S'anà fent vell, cada cop més sobiranista i observant la política.

El 1918 Guimerà, ja un senyor de 73 anys, féu un traspàs simbòlic de poders del catalanisme real (el de la Renaixença) a una nova gent més espabilada que no els despistats noucentistes de la Lliga: al congrés de Madrit hi havia un paio nou que apuntava maneres. Es deia Macià.

El novembre de 1918, tot just acabada la Primera Guerra Mundial i amb nous estats europeus acabats de néixer, els seguidors de Macià ja cridaven "Visca Catalunya lliure!". L'autonomisme de la Lliga no donava més de si i una nova generació independentista feia acte de presència.

Però per a Guimerà l'independentisme no tenia res de nou. Ell havia estat un dels membres de la Jove Catalunya el 1870 (precursora de l'Associació Catalanista d'Excursions on s'apuntaria Gaudí el 1879), i la gent de la Jove se saludaven dient: "Salut i Catalunya independenta".

El 1918 el vell Guimerà de 73 anys veu en el més jove i enèrgic Francesc Macià, de 59 anys, l'home que ha de fer avançar el catalanisme cap a un sobiranisme ple, i per això el poeta muntà un acte "en honor de En Macià". A l'acte hi aparegué una de les primeres estelades.

Macià i altres com el mestre Morera feren discursos. A l'acte es reclama una "autonomia integral de Catalunya" i es critica la Lliga. Guimerà i Macià s'elogien i es fonen en una abraçada. Tothom s'emociona. El moment és fundacional: un traspàs de poders del veritable catalanisme.

Tot això va passar el novembre de 1918. A partir de 1919 ja hi ha enfrontaments entre independentistes i espanyolistes pel carrer. S'hi afegirà el tema de l'obrerisme i els anys 1920s seran anys de pistolerisme. Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat, té pistoles a casa.

Guimerà ara està tot "fired up". Macià i els nous independentistes més joves li dónen vida. I així arribem al tema de l'efemèride d'avui. El maig de 1920 al Palau de les Belles Arts de la Ciutadella s'hi celebraran els Jocs Florals. Això n'és una foto. Era ple a rebentar.

Els organitzadors van convidar al mariscal francès Josep Joffre, que era rossellonès i heroi de la Primera Guerra Mundial, per a que presidís els Jocs Florals. La seva dona seia al tro de la Reina dels Jocs. Joffre féu el seu discurs en català i digué: "Catalá de França com som".

Joffre és aclamat. S'entreguen els premis de poesia i l'acte avança. Finalment arriba el "Discurs de Gràcies" d'aquest any. El farà el poeta del poble, Àngel Guimerà. L'home està nacionalment excitat: arreu de Catalunya "s'han despertat per a la Patria els fills de la Terra".

El discurs és llarg però Guimerà està "on fire". Reclama el Rosselló i reivindica els Països Catalans. I acaba:

"Les nacions modernes que visquen com puguin entre mig de ses miseries [...] Els pobles nó que no's desfan: els pobles són eterns i no's corrompen".

Tot déu esclata.

Allà al fons de la foto hi ha les portes d'entrada del Palau. Tothom està excitat i crida visques a Catalunya. El Palau és una olla a pressió i això inquieta la policia espanyola, que és a fora esperant. La gent comença a sortir, encara cridant i cantant "Els Segadors".

La policia se'n cansa de tanta eufòria catalanista i vol entrar al saló a dispersar la gent. Però entre que uns estant sortint per aquestes escales exteriors del Palau i els altres intenten entrar, comença a haver-hi empentes, crits i insults. I els polis treuen les porres.

Comencen a repartir llenya indiscriminadament, tant li fa qui tinguin al davant, igual com al referèndum de l'1-O del 2017. A les escales exteriors un home gran, amb cabell blanc, vol sortir del Palau i juntament amb altres assistents a l'acte empeny la policia enrere, enfora.

La poli no té miraments i li etziba una hòstia amb la porra al crani del vell. Li fan un trau al cap. El vell els crida: "miserables!... porcs assedegats de sang!..". Dos capellans que han vingut amb ell l'agafen pel braç i se l'enduen abans que rebi una pallissa a cops de porra.

Mentre surt, l'home gran segueix exaltat. Se l'han d'endur abans que la poli el detingui i la cosa empitjori. Se'n va entre renecs contra la policia. L'acompanyen a casa seva...

...i casa seva és al Park Güell, perquè aquest home vell, ara amb un trau al cap, era Antoni Gaudí.

Efectivament Gaudí havia anat al Palau a veure els Jocs Florals i, sobretot, a veure el seu amic de la vella guàrdia catalanista, Àngel Guimerà. Però ara, el 1920, ja no són aquells joves idealistes dels 1870s, ara son dos vells radicalment sobiranistes, ara és: "no fucks given".

L'endemà el pamflet espanyol de "La Vanguardia" mencionava l'incident i, per a rebaixar els fets, s'inventava que l'arquitecte havia quedat "detenido durante algunos momentos". Cosa falsa perquè no l'havien detingut sinó hostiat amb un cop de porra. Li havien obert el cap.

Els fets del Palau van provocar un merder considerable entre Ajuntament, Mancomunitat i Diputació i el govern durant dies. La censura als diaris era pràctica habitual i, per exemple, al diari que comprava Gaudí, "La Veu de Catalunya", els fets foren censurats així:

Com podem saber, doncs, que "La Vanguardia" mentia?... Doncs perquè la censura no arribava a totes les publicacions, especialment les locals. I així, al diari quinzenal de Torroella de Montgrí, "Emporion", el 9 de maig explicaven que Gaudí...:

"...va resultar amb el cap obert".

Tot això quedà verificat amb el testimoni del doctor Alfons Trias, que aleshores era un jove de 24 anys que vivia amb els seus pares a l'única casa construïda al Park Güell, la Casa Trias. Gaudí tornà del Palau al Park i explicà què li havia passat. Llegiu:

I aquest és, homes i dones del cap dret, el dia en que la policia (no se sap de quin cos policial) li obrí el cap a cops de porra al català més universal. Això no ho explicaran l'any que ve, l'Any Gaudí 2026, perquè no quedaria bé que se sàpiga. Ja se sap com van aquestes coses.

Domènech i Montaner va morir el 1923. Guimerà va morir el juliol de 1924 i el setembre d'aquest any, a la Diada, fou quan Gaudí va voler entrar a una missa pels caiguts de 1714, missa prohibida per la ja estrenada dictadura de Primo de Rivera, i acabà detingut a comissaria.

Sense cap antic company de la Renaixença viu, a Gaudí ja li importava tot una merda. Per a ell la vida ja només era Sagrada Família i Catalunya. A comissaria es negà a deixar de parlar català i per això el feren passar una nit al calabós. Presoner per parlar català a Catalunya.

El 1926 un tramvia posà punt i final a la seva vida i així s'acabà la Renaixença. Ens queda, però, el seu exemple de compromís nacional (i el de Guimerà i companyia) recordant aquella idea que Gaudí expressà en l'entrevista de 1917: "Catalunya és apte per a governar-se".

Fi.

Share this Scrolly Tale with your friends.

A Scrolly Tale is a new way to read Twitter threads with a more visually immersive experience.
Discover more beautiful Scrolly Tales like this.

Keep scrolling