“Abans de donar al poble sacerdots, soldats i mestres, seria oportú saber si potser no s’està morint de gana”, Tolstoi. Una afirmació interessant donat el paper que tenen els aliments en l’organització de la societat i com ha evolucionat entre fam, guerres i epidèmies. 
En condicions extremes, el humans poden menjar qualsevol cosa. Una de les grans escenes del cinema ho caricaturitza: Charlot menjant i xuclant amb delit les seves botes bullides a La quimera de l’or (1925).
Tot i això, és curiós que dels aliments totals que consumim els humans tres quartes parts ens les proporcionen una dotzena de plantes (de les 300.000 comestibles) i cinc animals.
Fins fa poc cap ecòleg s’hagués plantejat un estudi del lloc dels humans en la xarxa tròfica. Els llibres de text hi situen un gran depredador al cim, com l’àliga o el lleó, però l’home o les formigues demostren que els qui controlen els ecosistemes no són els depredadors.
El 2013 va aparèixer un treball de Bonhommeau que calcula el Nivell Tròfic Humà (NTH). Amb un resultat molt sorprenent: els humans estem a la xarxa amb un valor proper als calculats per les anxovetes peruanes i els porcs… i tot i això dominen els ecosistemes.
Es calcula un NTH de 2.04-2.57 que inclou la gran varietat de dietes dels països del món. El valor més baix correspon a dietes sobretot vegetals, escasses i estables i els valors més alts a dietes on predomina el consum de carn, peix i làctics (Islàndia, Mongòlia i Mauritània).
La recomanació, de fet, és seguir baixant el NTH, donats els forts efectes de la ramaderia en l’escalfament climàtic i l’epidèmia d’obesitat que afecta els països desenvolupats, a més de la crisi de les pesqueres.
El problema bàsic, avui, segueix essent més de distribució que de producció. Per això, es reivindiquen temes com el consum de proximitat o les xarxes alimentàries alternatives; la reducció del consum de carn i peix, de l’ús de conservants, antibiòtics o hormones i el comerç just.
L’organització social no és aliena a la xarxa tròfica. Els antropòlegs han assenyalat que l’aparició de jerarquies en bandes i poblats de caçadors-recol·lectors passa per l’assumpció per alguns individus del paper de distribuïdors d’aliments, sobretot de carn, en banquets oferts.
El pas següent en algunes societats és que el creixement demogràfic tendeix a esgotar la caça disponible al territori propi i es fa necessari anar-la a buscar a espais més allunyats, entrant en conflicte amb altres grups.
La guerra i les expedicions requereixen organitzacions més jeràrquiques. L’establiment de caps permanents en una societat allibera a aquests de l’obligació de distribuir els seus recursos i els converteix en receptors de reserves. Això s’associa a la formació d’Estats.
El pas de caçadors-recol·lectors a agricultors-ramaders fou fruit d’un llarg procés. També sabem que la ramaderia d’ara no té res a veure amb els pastors i pastores arcadians. El pastor ocupava l’espai movent-se i sense alterar-lo tan dràsticament com ho fa el pagès sedentari.
Harari ha donat una visió alternativa del pas cap a l’agricultura, en el que el blat, l’arròs o les patates van manipular els humans per expandir-se com espècies, fent-se cultivar de sol a sol. De fet, la vida pels primers agricultors va empitjorar: molta feina, poca salut...
El creixement demogràfic i les limitacions de recursos empenyen els estats al colonialisme i a l’imperialisme, ocupant territoris aliens, com han fet els europeus a l’Àfrica, Amèrica i Oceania sobretot. Però no han estat els únics, ja hi havia precedents d'imperialisme.
L’èxit de l’agricultura en alimentar poblacions creixents és una evidència. No obstant, la malnutrició ha estat la norma i l’alternança dels anys de producció bona amb els de producció escassa o nul·la, ha fet de la fam i les seves conseqüències un fenomen habitual en la història
La pressió de la població també contribueix a explotacions excessives dels recursos (tala de boscos, erosió, desaparició de fusta usada com a combustible, etc.) que, juntament als canvis en el clima, van ser importants en la fi de les civilitzacions macedòniques i gregues.
Tanmateix, la pitjor fam del s. XIX a l’hemisferi N sembla que fou originada per la combinació d’una forta caiguda de l’activitat solar amb l’erupció del volcà Tambora, a l’illa de Sumbawa (1815), que provocà, amb els núvols de gasos i partícules emesos, l’”any sense estiu”.
L'any sense estiu, però, va ser inspirador per Mary Godwin, que va escriure Frankestein, i J.M.W. Turner, que va pintar estranys capvespres del color del sofre del volcà. Mentre, molta gent moria de fam, i per les epidèmies i les revoltes que la fam va dur amb ella.
Salrach explica que les fams es produïen quan la demografia s’acostava als límits de la capacitat productiva del sistema. Els ecòlegs en diem capacitat de càrrega d’un ecosistema. Els humans hem anat incrementant aquesta capacitat amb noves tecnologies.
L’escalfament global és una amenaça molt greu perquè, encara que hi hagi un procés adaptatiu de l’agricultura al canvi gradual, sabem que també hi ha una intensificació i augment de la freqüència d’episodis “extrems” i a això és molt difícil que els pagesos s’hi puguin adaptar.
Un altre problema associat al de la producció alimentària és que la industrialització de l’agricultura i la ramaderia ha posat massa poder en mans d’unes corporacions com Monsanto, Nestlé, etc., tan grans que són molt difícils de controlar pels governs i han esdevingut oligopolis
També aquesta industrialització s’ha fet amb uns impactes ambientals enormes, d’abast planetari, com és una fertilització excessiva de terres i aigües amb òxids, la desforestació, la dispersió de plaguicides, la contaminació de les aigües freàtiques per purins, les emissions...
El Sistema Productiu Global, ha alterat ja +75% dels hàbitats terrestres i +90% de les pesqueres estan sobreexplotades, així que es pot dir que inclou pràcticament tota la biosfera. Margalef havia advertit ja fa unes dècades que la pèrdua de diversitat era conseqüència inevitable
Les grans corporacions controlen els terrenys, els mercats, els magatzems, les xarxes de processament i distribució de quasi tot el Sistema Productiu. Això fa que s’homogeneïtzin els conreus i la xarxa de connexions es simplifiqui, perdent la seva resiliència natural.
El Sistema Productiu Global està exposat a fluctuacions sobtades dels preus de combustibles, adobs i tecnologia, a canvis d’hàbits de consum, de regulacions sobre l’energia i sobre les exportacions (com guerres comercials) i a moviments especulatius. El sistema esdevé més fràgil.
Caldrà una Revolució post-Verda: noves varietats de cultiu, optimitzar la fotosíntesi, redirigir el finançament per afavorir les activitats sostenibles, transparència alimentària i recerca científica de noves solucions. I continuar lluitant contra les males i abusives pràctiques!
No us perdeu "Els nostres aliments", el nou post d'en Jaume Terradas. D'aquí prové aquest fil sobre el paper dels humans en les xarxes tròfiques i la organització social.
🔗blog.creaf.cat/coneixement/el…
🔗blog.creaf.cat/coneixement/el…
