Molts indepes es pregunten que cal fer ara. No tinc res de profeta; en tot cas si sé alguna cosa és més per vell que per diable. El que conec prou bé són les entranyes d'aquesta entelèquia anomenada Espanya. (ENFILLAL)
Cal abandonar la falsa creença que el que passa a Espanya no ens afecta. Les bravates ”rufianesques” dels 18 mesos, han caigut pel seu propi pes. Fins i tot la virginal CUP ha girat cua, amb el trist argument que han anat a Madrid a fer nosa.
La crisi de la monarquia juga al nostre favor; també la inevitable crisi econòmica. Quan el BCE es cansi de fer girar la maneta dels bitllets, la deflació i fins i tot l'estagflació -que va deixar tan tocat el prestigi de Keynes als 70'-, és ben probable que torni.
Només fa 10 anys que sóc indepe declarat. El que he estat sempre, és antifranquista, que no és una cosa de la postguerra. El franquisme és una baula més de l’obsessió imperialista que parteix dels Reis Catòlics i que Franco va fer seva.
De jovenet els Salesians ens feien cantar a l’església: "De Isabel y Fernando el espiritu impera, moriremos besando la sagrada bandera". No hi ha millor expressió d'un nacional-catolicisme al qual VOX ha arribat per regenerar.
Els partits catalans van perdre la partida des del moment en el qual van acceptar les cartes marcades pels hereus d'un règim feixista. Era el moment de plantar cara. Ara, cada cop que treguin el caparró, rebran -com s'ha fet ben palès-, un bon cop de maça.
Només els vividors de la política poden fer-nos creure que hi ha alguna possibilitat de ratificar el 1er. d'Octubre amb un altre referèndum acordat amb aquest Estat. Només és possible una secessió unilateral a partir d'una mobilització potent, que obligui a la UE a intervenir.
La gran mentida és que amb un Gobierno d'esquerres estem més a prop de poder exercir el dret a l'autodeterminació. Ni el PSOE, ni el PP i molt menys UP tenen veu i vot per debatre res d'això. Són els poders fàctics i el conjurat Estat postfranquista els que manen de fa 80 anys.
