Thread by @labuenosaires__

🟢 ESTRUCTURES POPULARS: 🟢 la reraguarda de la revolució

A continuació explicarem què són aquestes estructures i donarem exemples històrics i actuals, que esperem que puguin ajudar a guiar la nostra acció política i comunitària en el present.

OBRIM FIL 👇👇

Què és una estructura popular?

El terme l'hem agafat del moviment per l'habitatge català, del que més endavant en descriuren alguns elements. Ho podriem entendre com la pràctica concreta del suport mutu, en un àmbit de la vida de les classes populars.

Per definició, l'estructura popular emana de l'associació entre iguals, del poble, i per tant, és una institució no estatal. Alguns exemples: cooperatives, ateneus, sindicats, escoles populars, etc.

Podem dir que la pràctica del suport mutu ha estat present a tota la història de

la humanitat, però començarem l'exposició a partir del segle XIX, moment en el que neix el moviment obrer, en resposta a un capitalisme industrial creixent. Dividirem l'exposició en 4 blocs històrics diferenciats.

1⃣ SINDICALISME REVOLUCIONARI

Seguint l'exposició que fa @emmanuelrog al primer capítol del seu llibre "La Política Contra el Estado", els sindicats de mitjans i finals de segle XIX, es van convertir en el mode d'organització de classe, però també en l'instrument polític

de construcció d'un específic poder de classe. Sent fidels a l'enunciat de la Primera Internacional “L'emancipació dels treballadors ha de ser obra d'ells mateixos…”, aquest sindicats van ser capaços de liderar i ser els protagonistes de la seva propia lluita,

en rebuig a la subordinació a altres instàncies polítiques o institucionals. Es van donar diverses experiències valuoses, com la primera CGT francesa, la International Workers of the World (IWW) dels EUA, i l'anarcosindicalisme espanyol que es consolidà al 1910 amb la CNT.

El que tenen en comú totes aquestes aquestes experiències és que, contradient una versió mecànica, burocratitzada i estereotipada de la lluita, van mostrar que l’organització es un producte de la lluita (R. Luxemburg),

i que és a partir de l’organització que es pot incrementar la força i donar solidesa i permanència a l’acció política.

▶️ La CGT francesa i les borses obreres (1887-1910)

Durant un moment molt defensiu pel moviment obrer francès, degut a la forta repressió estatal,

es va apostar per obrir centres de reunió i crear borses de treball totalment descentralitzades. Es dedicaven a organitzar el mercat de treball des del cantó obrer. Saltant-se les capes burocràtiques de la patronal, van ser capaces de treballar directament amb els patrons locals,

oferint treballadors a tarifes i salaris fixats pel sindicat. A part de les borses de treball, a aquests centres s'hi feien formacions professionals i polítiques, i cadascuna comptava amb una biblioteca. Moltes borses de treball tenien el seu propi diari local.

Com diu @emmanuelrog: "Para sorpresa de quien acostumbra a considerar la historia y los movimientos a partir de siglas, direcciones políticas y grandes organizaciones, la fuerza de las bolsas de trabajo residió en su carácter local y federal,

en su articulación como experiencia concreta, que producía resultados concretos en términos de poder e ilustración obrera". A mida que passaven els anys, i en el context dels grans debats del socialisme de l'època, es va anar consolidant la via econòmica

i la idea de la vaga general revolucionària planava als caps dels obrers. Aquesta experiència històrica, menys coneguda que la nord-americana i l'espanyola, va suposar un gran exemple d'autonomia obrera i capacitat de socialització.

Aquesta via sindicalista i revolucionària va ser derrotada internament a la CGT pel bàndol parlamentari, i finalment aniquilada a la Primera Guerra Mundial.

▶️ Els wobblies, International Workers of the world (1905-1920)

Creada en oposició a l'altre filial sindical, l'AFL, d'esperit reformista i conciliador amb l'estat i la patronal, va aconseguir aplegar capes molt àmplies de les zones industrials, sobre tot del nord-est dels EUA,

amb uns principis senzills però molt radicals. La seva originalitat a nivell organitzatiu i que posteriorment va inspirar la CNT a Catalunya, va ser la d'estructurar els treballadors per indústria i els seus sectors,

enlloc de fer servir l'esquema tradicional per oficis o gremi. Van protagonitzar vagues salvatges. Es diu que a les seves assemblees s'hi parlaven fins a 24 llengües, sent això un clar indicatiu de la capacitat agregadora del sindicat.

L'aliança entre l'estat yanqui i la patronal més poderosa del planeta van aniquilar aquesta organització als anys vint.

▶️ La CNT i la societat paral·lela (1910-1936)

Sense entrar en molts detalls, no hem d'entendre la CNT d'aquells anys com un sindicat que simplement defensa els interessos dels seus afiliats. La CNT era motor i alhora formava part d'una xarxa de solidaritat

que abarca tots els aspectes de la vida de la classe treballadora, consolidant-se als anys trenta. Aquesta organització era capaç de donar aixopluc a qüestions culturals, lúdiques, socials, polítiques i evidentment, sindicals.

És d'especial interès la creació dels sindicats de barri a Barcelona, organitzacions autònomes que permetien irradiar i construir aquesta institucionalitat obrera, amb una component comunitària molt forta. Experiències de lluita actuals beuen molt d'aquests referents.

Per exemple, eren els comitès barrials formats per dones els que s'encarregaven d'aturar els desnonaments. La creació de comitès de defensa per barris, com a evolució organitzativa dels grups d'acció del anys del pistolerisme, també van suposar un salt qualitatiu pel que feia a

l'autodefensa, i suposava la creació d'una milícia revolucionària per una possible insurrecció que molts esperaven. També són conegudes altres estructures com les escoles racionalistes, els ateneus o les cooperatives.

És ben sabut que a Barcelona, l'aixecament feixista de l'estiu de 1936 es va aconseguir esclafar per la preparació formidable del proletariat barceloní, però el que és més important, es va aconseguir iniciar un procés revolucionari molt profund gràcies a tots els anys de

preparació i a l'alt nivell de consciència revolucionària de la gent. Diguem que tots els anys de desenvolupament d'aquesta societat obrera paral·lela van donar els seus fruits.

Com haureu llegit, la revolució es va acabar distorsionant i apagant per les forces republicanes i burgeses, i finalment aniquilada amb la victòria militar dels feixistes.

2⃣ ÈPOCA FOSCA PEL MOVIMENT OBRER

Sense voler acotar històricament aquest període de manera rigorosa, podriem dir que els esdeveniments que marquen aquesta època són l'auge del feixisme, la segona guerra mundial, i la posterior consolidació dels estats nació

a Europa i Nord-Amèrica als anys quaranta i cinquanta. Caracteritzada per les revolucions frustrades a Europa, i amb una URSS seguint la direcció autoritària d'Stalin, l'alternativa més sòlida al socialisme que permet al Capital entrar en una nova fase de creixement i d'hegemonia

s'acaba imposant: la democràcia burgesa. En aquest procés, el moviment obrer, i per extensió, les seves institucions autònomes, acaben sent o bé absorvides per l'estat i/o els partits socialdemòcrates, o directament aniquilades.

En una època caracteritzada per l'enfortiment dels estats nació i per la creació de la classe mitja i l'imaginari del ciutadà, ens agradaria rescatar les paraules d'@emmanuelrog sobre la classe mitjana:

"La clase media es la negación de la clase, y con ella de la política de clase: asunción colectiva de que en la sociedad no hay fractura, de que el conflicto ha sido integrado en una síntesis tranquilizadora. La clase media es, por eso, el espejo invertido del comunismo:

la realización deformada de la sociedad sin clases." i "La clase media fue el gran proyecto político del siglo xx: la construcción de un pueblo, el «pueblo del Estado», un pueblo nocturno, dormido, desarmado. Un pueblo alimentado y vestido, y a su vez despolitizado".

3⃣ EXPERIÈNCIES POST 2a GM

En un context de creixement global del Capital, s'arriba a finals dels anys seixanta a un moment d'estancament de l'economia productiva, amb la conseqüent afectació sobre el sector del treball i de les classes populars.

És l'inici del predomini de l'economia financera, i és en aquest camí que el capital veu coberta la seva necessitat de seguir creixent. En molts països, l'estat no és capaç de mantenir les condicions de benestar per cada cop capes més àmplies de la població.

En aquesta època es desenvolupen diverses experiències de lluita i de construcció de contrapoder, i en passarem a explicar algunes.

▶️ Black Panther Party, programes de supervivència (1966-1982)

Malgrat la situació de bonança econòmica als EUA, i degut al racisme institucional, els afroamericans es veuen relegats a unes condicions de vida deplorables als EUA.

Es veuen privats de qüestions tan bàsiques per a la vida com l'alimentació, l'habitatge, o la salut. Els projectes socials comunitaris que passarem a exposar a continuació, es recolzen en un dels pilars filosòfics fonamentals de l'era del Poder Negre:

l'autodeterminació. Per autodeterminació es referien al procés d'autoafirmació que porta als Negres a determinar separadament què els hi passa, què volen i com s'han d'organitzar ("Manifiestos y programas de intervención social", editat per David Hiliard).

A part de l’estètica representada en les xupes de cuir, el cabell afro i els fusells penjats de l'espatlla, hi ha un ventall de pràctiques i idees que creiem que també s'han de rescatar. Probablement, l'exemple més conegut d'estructura popular desplegat pels Panteres Negres

són els esmorzars gratuïts per a infants en edat escolar, però n'hi han molts més. El Partit pensava que donant exemple amb els seus programes socials, podia cobrir les necessitats del poble negre i demostrar el mètode de construcció d'estructures autònomes

controlades per la comunitat. A la crítica recurrent als programes de supervivència que se'n feia sovint des dels sector més "militarista" del partit, dient que eren assistencialistes i resistencialistes, Huey. P. Newton, ideòleg principal d'aquests programes, contesta:

"Molta gent no entén les polítiques d'aquests programes i tendeix a anomenar-los programes de millora. En realitat no son programes de millora, sinó programes revolucionaris comunitaris. Un programa revolucionari és el que està desenvolupat per revolucionaris,

per aquells que volen canviar el sistema actual per un de millor. Un programa de millora és l'establert pel sistema explotador existent com a almoina per a apaivagar al poble i mantenir-lo callat"

Per tal de facilitar l'exposició, dividirem els programes en 5 categories: subsistència, salut, educació, seguretat i autodefensa, comunicació i altres.

⏩Programes de subsistència

Entenent la política com el simple desig dels individus i grups de veure satisfetes en primer lloc les necessitats bàsiques (menjar, roba i sostre), es van crear els següents programes: esmorzars gratuïts per infants, xarxes d'aliments,

sindicats de llogateres, cooperatives d'habitatge, roba i calçat gratuïts, fontaneria i manteniment de la llar gratuïts, control de plagues, Banca Immobiliaria, borsa de treball.

Al 1969, ja existien centenars de centres que donavem esmorzar gratuïts per infants,

i un oficial d'alt rang del govern americà va arribar a dir: "Les Panteres estàn alimentant a més nens que nosaltres". Pel que feia a la qüestió de l'habitatge, es va aconseguir promoure la propietat col·lectiva de blocs i

cases (mitjançant donacions i altres vies de finançament), i aquestes passaven a ser gestionades pel sindicat de llogateres, que fixava un preu assequible per a les famílies.

Els programes de fontaneria i manteniment o el de control de plagues ens poden semblar sorprenents per innecessaris, però hem de pensar que els habitatges es trobaven en unes condicions estructurals deplorables, i infestats de rates i altres plagues.

⏩Programes de salut

A diferència de molts països europeus, als EUA el sistema de salut mai va ser un servei públic de qualitat, i qui es va ressentir més per aquesta manca d'infraestructura, evidentment, va ser la gent pobra i negra.

Degut a la manca de recursos de les comunitats, aquestes van centrar els seus esforços en la prevenció, fent campanyes de vacunació, i de conscienciació. Això no els va privar, però, de crear clíniques populars de salut i d'investigació mèdica gratuïtes, que oferien serveis com

primers auxilis, reconeixement físic, atenció prenatal, proves d’intoxicació per plom, etc. L'estudi de l'anèmia de cèl·lules falciformes va ser un altre important servei mèdic comunitari ofert pels Panteres Negres. Aquesta malaltia rara de la sang afecta principalment a persones

amb ascendència africana, i el Partit acusa el Govern dels EUA de negar-se a dur a terme les investigacions necessàries per trobar la cura. Un altre servei gratuït que oferia el Partit era el de les ambulàncies.

El cost del servei que oferien els hospitals estatals era inassumible, i molts cops no volien ni entrar al ghetto.

⏩Programes educatius

Des de la fundació del Partit, l'educació va ser un dels grans pilars de l'autodeterminació negra. Al cinquè punt del seu programa diuen:

"Volem que l'educació que se li ofereixi a la nostra gent exposi la veritable naturalesa d'aquesta societat decadent americana. Volem una educació que ens mostri de veritat la nostra historia i el nostre paper en la societat actual".

Entre molts programes, es van desenvolupar centre d'aprenentatge comunitari, l'Institut Juvenil Intercomunitari, l'aliança estudiantil negra, centres de desenvolupament infantil, assessoria legal, etc. A les escoles comunitàries, s'ensenyava Matemàtiques, Llengua i Literatura,

Ciència, Art Popular, Educació Política i Estudis Ambientals. El programa d'arts culturals també ens sembla impressionant, amb classes de música, dansa i art dramàtic.

⏩Programes de seguretat i autodefensa

Probablement alguns d'aquests programes serien els més discutits a dia

d'avui, però com pensaria H.P. Newton, garantir la seguretat dels membres de la comunitat i dels seus éssers estimats és una condició necessària per a que aquests es puguin desenvolupar i participar de la política i de l'acció comunitaria.

De fet, H.P. Newton va ser un dels membres de les primeres patrulles d'autodefensa, a Oakland, California. Aquests grups armats s'encaraven a la policia i defensaven els membres de la comunitat, fent ús de les armes i del seu domini de la llei. També s'encarregaven de vigilar els

accessos a les comunitats negres, i de donar l'avís en cas que la policia entrés al barri. Amb el temps va sorgir una altre programa, extenent la idea d'autodefensa de la comunitat negra: el programa SAFE, Seniors Against a Fearful Environment.

Com a resposta a la demanda d'un grup de gent gran que havia patit agressions i robatoris de manera recurrent, el Partit va posar en marxa un programa d'acompanyament i transport a la gent gran. Això va permentre que els ancians poguessin anar a cobrar els xecs i les pensions,

i fer les seves tasques diàries. També ens agradaria esmentar el programa d'autodefensa per a dones, impulsat per les escoles comunitàries.

⏩Programes comunicatius i informatius

Per mantenir la comunitat movilitzada i forta, també se l'ha de tenir informada. Això van pensar

els líders del Partit. Comparaven la necessitat de difusió del partit amb la lluita armada dels vietnamites. Deien que els vietnamites portaven a sobre les màquines d'escriure per allà on anessin, produir pamflets i altres fulletons amb la intenció de propagar el missatge sobre

la lluita d'alliberament del seu país. El Partit necessitava un diari on poder explicar la seva història. El 25 d'abril de 1967, el Black Panther Party va publicar el seu primer número del diari, que consistia en un plec de quatre fulls dedicat a la mort de Denzil Dowell i a la

brutalitat policial contra el poble negre americà. Articles provocadors i caricatures en les que es representa als policies amb forma de porc, van fer que el diari Black Panther fos posat sota estreta vigilància per part de l'FBI.

Al 1970, el Black Panther superava els 125.000 exemplars setmanals

⏩Altres programes

Entre altres programes comunitaris, es van dur a terme projectes de solidaritat amb els presos: caixes solidàries per comprar llibres i altres articles bàsics pels presos, un sistema de

transport pels familiars dels presos, que molts cops havien d'atravessar tot el país per visitar els seus.

A mode de conclusió sobre l'experiència del Poder Negre, podem dir que la seva virtut va residir en que les seves propostes concretes servien per desplegar el programa de

transició cap al socialisme i serveixen per a l'autodeterminació del poble negre i pobre dels EUA. Com a crítica transversal a tots els seus programes, creiem que no hi havia un model de finançament estable i sòlid,

i que molts cops depenien de donacions i de la filantropia de capes burgeses de la població. També creiem que un dels seus punts febles, com ells mateixos reconeixen, va ser el de subestimar l'estat més poderós del planeta.

▶️ L’Autonomia italiana (1968-1977)

El context econòmic en el que es crea aquest moviment, és en el de la reestructuració de l'ordre capitalista mundial. Com hem dit abans, el model d'acumulació capitalista que havia existit fins ara entra en crisi i això el porta a

reconfigurar-se. Es tradueix en més externalitzacions per part de les empreses, l'automatització de les fàbriques, i la financiarització de l'economia. També es genera un rebuig molt fort als mass media i a la cultura predominant.

Un tret característic d'aquest moviment a Itàlia, és la manera ofensiva que té d'afrontar aquesta crisis del capitalisme, aprofundint en les seves contradiccions, enlloc d'agafar una posició conservadora o defensiva, com la que es va prendre a la crisi del 2008.

És considerat l'últim moviment revolucionari del segle XX a Europa, i és un referent històric importantíssim perquè està a la interfase entre el final del moviment obrer clàssic i l'onada de noves experiències i formes de lluita, com el feminisme.

Altres elements que fan que aquest moviment sigui quelcom diferent a un moviment obrerista i que transcendeix els seus límits, és que es planteja com una batalla per la vida, i en contra de tot el que representa l'estat i el capitalisme.

Es prefigura un comunisme que té com a objectiu la destrucció actual i sostinguda de l'estat, a partir de la construcció d'una ètica propia i d'unes estructures i institucions autònomes. El conflicte traspassa els murs de la fàbrica i es porta als barris i a les ciutats.

Es dóna curs al pur desig d'alliberar territoris on poder viure d'una altra manera, en contra d'una metròpoli enemiga. El rebuig al treball en cadena alienant és total. S'okupen edificis abandonats per a construir-hi centres socials, s'ocupen pisos i cases per viure-hi, es fan

expropiacions massives a supermercats, es creen ràdios lliures. Un fenòmen molt curiós també va ser el de les autorreduccions: de manera unilateral, la gent reduïa el cost de les coses, o escurçava l'horari laboral; des del pagament dels suministraments i del transport,

fins a les entrades al cinema o concerts de música.

El feminisme desenvolupat durant els anys setanta va ser molt radical i profund, i evidentment, es va construïr com un subjecte autònom. Ho podem veure a través de les paraules de M. Tarí:

"El feminismo que surgió impetuosamente entre 1975 y 1976 en Italia no fue una consecuencia de la victoriosa etapa de referendos y de derechos civiles (divorcio, aborto, violencia sexual), ni de las luchas obreras y estudiantiles que tanto abundaron tras el ‘68.

En definitiva, no fue ni un efecto de la movilización de la ciudadanía ni una «costilla» del Movimiento; fue autónomo sobre todo porque su gestación fue autónoma. Se trataba de otra historia, de otra subjetividad con una «agenda de lucha» propia y muy radical.

Los conflictos metropolitanos fueron más bien la condición por y en la cual la autonomía feminista, como otros movimientos, encontró amplios espacios que recorrer y que transformar.

La posición del feminismo autónomo respecto a la «conquista de los derechos civiles» supuso un

escándalo para la izquierda. Las mujeres de los colectivos elaboraron una posición rigurosamente antijurídica que a día de hoy aún no ha sido superada en radicalidad e inteligencia. No se trataba, obviamente, de rechazar las mejoras de las condiciones de vida o los nuevos

derechos que se iban adquiriendo, pero no les gustaba que se legislase sobre su cuerpo, y no creían que la adquisición de «derechos femeninos» en un sistema patriarcal pudiese transformar realmente las cosas, y aún menos propiciar una revolución. Al contrario, los

«derechos concedidos» a menudo constituían un antídoto contra esa revolución, un instrumento de control más que una conquista. Y si pensamos en la Italia de hoy, donde el «derecho al aborto» no es un derecho demasiado seguro de ejercer en hospitales públicos, resulta que las

feministas no estaban tan equivocadas al reivindicar la autogestión de las prácticas abortivas y contraceptivas."

Probablement, només el moviment autònom de les dones al Kurdistan ha arribat a aquests nivells de radicalitat i de construcció feminista. Com a exemple

d'una estructura popular que va marcar molt la vida d'aquest autonomia, ens agradaria explicar molt breument el que va ser Radio Alice. Aquesta ràdio es va crear al 1976 a Bolonya, i va ser un òrgan d'experimentació i de sabotatge comunicatiu molt fort,

per dur a terme la guerrilla informativa. La seva virtut va residir en el fet que no només va esdevenir un altaveu del moviment i de la seva intelectualitat, sinó que sobretot va ser un espai d'expressió de la gent de peu. Com diu M. Tarí: "En aquella época las radios libres

eran una rareza y a nadie se le había ocurrido lo que Radio Alice puso en práctica desde el principio: en lugar de usar el micrófono como megáfono de la «propia» organización, lo puso al alcance de cualquiera."

Hi ha una película dedicada a aquest experiència, Laborare con Lentezza (2004), co-escrita per Wu Ming.

▶️ L’Autonomia indígena

És probable que llatinoamèrica sigui la regió del món on s’hagi practicat l’autonomia d’una manera més extesa i permanent, per part de les comunitats indígenes originàries dels seus territoris. Això és degut a que ni la identitat indígena ni les seves

pràctiques de suport mutu han pogut ser absorbida o cooptada per part dels estats, i això ha fet trontollar la construcció nacional, en molts casos. El màxim exponent d’aquest fenomen, anomenat “problema de l’indi” s’ha donat a Bolívia (@emmanuelrog ):

“El indígena, en la historia moderna, es la antítesis del ciudadano. El indio se debe antes a una comunidad, a su comunidad, que al Estado. El indígena, paria del Estado, es aquel que no ha sido del todo despojado de su comunidad. El indio se conserva en su comunidad y por eso

aparece como un residuo frente al Estado. La historia de las repúblicas latinoamericanas nos muestra esta persistencia del indígena como exterioridad al Estado. Y en cierto modo la historia profunda de las repúblicas es poco más que la historia del problema indígena.”

Alguns dels països llatinoamericans, durant l'època colonial, van fer front a aquest problema fent servir la mateixa estratègia que els EUA, la de l’exterminació massiva. Argentina i Xile, en el seu ànim d’europeïtzació, van practicar aquest mètode. A altres països, com Mèxic,

Guatemala o Bolívia, el fet que la població nacional sigui majoritàriament indígena fa que aquest tipus d’estratègies d’extermini o assimilació siguin físicament impossibles. Un dels elements que fan que les comunitats puguin practicar una autonomia tant radical, és la seva

vinculació amb la terra i amb els usos comunals d’aquesta. Un dels mètodes més “subtils” de desactivació d’aquesta força comunitària ha sigut l’intent de convertir en petits propietaris els membres dels amaq’ i dels ayllus,

formes d'autogovern comunal de Guatemala i dels Andes, respectivament.

Pel que fa a Mèxic, tenim l’exemple dels zapatistes, que fa més de 25 anys que van declarar l’autonomia, i que a dia d’avui controlen una regió de Chiapas del tamany de Catalunya. Aquesta experiència ens

mostra, amb tota la seva expressió a través dels seus municipis autònoms, que la comunitat indígena i la societat capitalista representen dos mons completament confrontats, amb uns valors antagònics. La seva proposta, molt radical en la pràctica, construeix una alternativa pel

que fa a elements tan importants com l’organització social, la justícia, l’educació, la salut o la producció. Com a apunt extra, només dir que moltes experiències de lluita i de construcció de poder popular són totalment vigents encara a dia d’avui, però hem volgut inserir-ho

cronològicament en aquesta estapa per una qüestió de relat.

4⃣ EXPERIÈNCIES ACTUALS

A finals dels anys 70 i principis dels 80, ja tenim una economia financera en auge i el símbol que millor caracteritza el Capital en aquesta època passa de ser la General Motors a Wall Street.

L’economia fa un tomb de l’esfera productiva a l’esfera financera. Evidentment, això ve acompanyat d’una ofensiva a nivell ideològic i propagandístic provinent dels grans focus de poder (Estats i grans corporacions),

que introdueixen un arsenal de dogmes i mantras que alimenten l’individualisme i la competitivitat, com la famosa frase de Margaret Thatcher “No existeix allò de la Societat. Hi ha homes i dones individuals, hi ha famílies”.

A l’estat espanyol, això coincideix amb el procés de “democratització” cap a un sistema parlamentari, anomenat transició, i la consolidació del neoliberalisme arriba una mica més tard, als anys noranta.

Els elements que aplanen el camí per aquesta ofensiva del Capital són diversos. Els més rellevants són els Pactes de la Moncloa del 1977, amb la conseqüent burocratització i degradació dels sindicats majoritaris (ccoo i UGT), i l’ingrés a l’OTAN i

la Comunitat Europea a mitjans dels vuitanta.

Aquest procés desemboca en un augment de la precarització laboral, i això comporta un procés de fragmentació brutal de la classe treballadora. Com sabem, aquestes condicions són molt favorables per una gestió i resolució del

conflicte social a favor de les elits i l’estat. Evidentment, això no es limita a una batalla econòmica o material, doncs aquest procés de precarització s’aprofundeix quan va acompanyat d’un discurs hegemònic individualitzador, que promou el consum i l’afany de superació liberal,

enlloc de la solidaritat de classe i el suport mutu.

A l’aixopluc d’aquesta època, neixen moviments que ens poden servir com a referent històric i actual a l’hora d’elaborar la nostra estratègia revolucionària i de construcció de poder popular.

▶️Moviment Kurd (1978-actualitat)

La història del moviment d’alliberament kurd no s’entén sense conèixer la història del PKK (Partit dels treballadors del Kurdistan) fundat l’any 1978 per un grup d’estudiants liderat per Abdullah Öcalan.

La ideologia original d’aquest partit és la del socialisme revolucionari, incorporant el nacionalisme kurd, amb una clara inspiració en altres moviments d’alliberament nacional de tall marxista-leninista. L’objectiu principal d’aquest partit era la creació d’un estat lliure i

comunista kurd. El Kurdistan està situat al mig del conflicte permanent. És una regió geogràficament enorme, que engloba el sud-est de Turquia, el nord-est de Síria, el nord-oest d’Iran, i el nord d’Iran, amb una població de més de quaranta milions d’habitants.

És a partir del 1984, amb el cop d’estat militar a Turquia i la conseqüent prohibició de parlar i escriure la llengua kurda, i de reprimir qualsevol intent d’expressió de la identitat kurda, que el PKK inicia un moviment d’insurgència a gran escala. Durant aquest primer període,

s’assenten les bases ideològiques del moviment, incorporant una ètica molt forta. Els kurds insisteixen molt en que per a que una ideologia sigui realment revolucionària, hi ha d’haver una coherència absoluta entre la teoria i la pràctica, i sobre tot, ha de tenir uns fonaments

ètics molt profunds. Fan servir el mètode de la crítica i l’autocrítica com a via per a millorar tant individualment com col·lectivament: “No és l’individu, sinó la societat. No és el moment, sinó la història”. És a través dels quadres d’aquest partit, i sobre tot,

a través del seu líder Öcalan, que s’encarnen els valors i principis de la revolució al Kurdistan.

A finals dels 80, i a amb una experiència acumulada de més de deu anys, es dona un procés de replantejament estratègic i ideològic. S’incorpora la lluita per l’alliberament

de la dona com a eix principal i prioritari per a la revolució al Kurdistan. Segons Öcalan “Un país no pot ser lliure si les seves dones no ho són”, “Quan la dona es casa, en realitat passa a ser una esclava. És impossible d’imaginar una altra institució que esclavitzi tant la

dona com el matrimoni”, “El sexisme, com el nacionalisme, és una ideologia mitjançant la qual es construeixen els estats-nació” i “La subjugació social de la dona ha sigut la contrarevolució més vil que s’ha dut a terme mai”.

A la pràctica, això es trasllada a diferents nivells: tant estratègics com organitzatius, com comunitaris, etc. Les dones passen a definir-se com a subjecte autònom en un sentit filosòfic i organitzatiu, i passen a tenir un paper molt més rellevant en el curs de la revolució.

Les comunitats també es van permeant d’aquests nous valors promoguts per les organitzacions de dones. Exemples claríssims d’aquests canvis són l’incorporació d’un braç armat creat específicament per dones, o la creació de la Jineologia (ciència de la dona) entre d’altres.

A finals dels noranta, el motor de la revolució, el PKK, introdueix canvis als seus principis polítics, i això dóna peu a un nou paradigma. D’alguna manera, s’aborda la qüestió del poder i de l’Estat amb una anàlisis més ampli, introduïnt una major flexibilitat estratègica.

Aquest canvi s’inspira en algunes idees del creador de la teoria de l’”ecologia social”, Murray Bookchin, i en veure la composició sociològica i ètnica del conjunt del Kurdistan. Aquestes noves idees cristalitzen en el que posteriorment s’anomenà Confederalisme Democràtic.

Aquesta proposta universalitzable, suposa el camí més revolucionari i realista que ara mateix es pot plantejar a la regió del Kurdistan, i que alhora pot incorporar totes les identitats nacionals i religioses d’Orient Mitjà. Segons Öcalan “El dret d’autodeterminació dels pobles

inclou el dret a un estat propi. Tot i això, la fundació d’un estat no augmenta la llibertat d’un poble. El sistema de les Nacions Unides basat en estats nació ha estat ineficient. Mentrestant, els estats nació s’han convertit en seriosos obstacles per a qualsevol

desenvolupament social. El confederalisme democràtic és el paradigma contrastat del poble oprimit. El confederalisme democràtic és un paradigma social no estatal. No està controlat per un estat. Al mateix temps, el confederalisme democràtic és el pla organitzatiu cultural d’una

nació democràtica.El confederalisme democràtic es basa en la participació de base. Els seus processos de presa de decisions corresponen a les comunitats. Els nivells superiors només serveixen per a la coordinació i implementació de la voluntat de les comunitats

que envien els seus delegats a les assemblees generals. Durant un espai de temps limitat, són alhora portaveu i institució executiva. No obstant això, el poder bàsic de decisió recau en les institucions locals de base.”

⏩L’autonomia al Nord-Est de Síria (Rojava)

Aquest territori està habitat per més de 3 milions de persones, i s’hi ha declarat l’autonomia per les Forces Democràtiques. Durant la guerra siriana, s’hi van formar les unitats de protecció popular (YPG), per protegir totes les zones

amb una majoria ètnica kurda. Després de combatre l’ISIS i de defensar-se de l’estat turc, la seva resistència demostra com la proposta democràtica del moviment kurd és l'única via alliberadora per la regió.

Aquí es segueix el paradigma polític i organitzatiu del Confederalisme Democràtic. La població s’organitza a les comunes de barri, i alhora aquestes comunes s’organitzen per districte o sector, que passa a gestionar àrees com la salut, l’educació, la justícia o la cultura.

Les dones tenen un sistema propi d’organització, que alhora integra una altra confederació, i això és molt rellevant a una regió amb un predomini de l’islamisme força gran.

A part dels grups d’autodefensa no-mixta i atres estructures pròpies, les dones també s’han dotat de comitès de Pau i Consens, que suposen un primer pas en l’elaboració d’una justícia kurda veritablement alliberadora.

Els habitants d’aquesta regió també disposen de la seva pròpia xarxa de petites empreses o cooperatives, des d’on s’organitza la producció i s’ofereixen els serveis a la població.

▶️ Cooperativisme al barri de Sants

Als últims anys, i seguint la tradició històrica de creació d’estructures autònomes al barri, hi ha hagut un auge molt important del cooperativisme a Sants. No només hi ha hagut un salt a nivell quantitatiu, sinó que podem veure que

qualitativament, l’aposta que s’està donant és la més ferma a tot Barcelona, en l’àmbit cooperatiu. AIxò ho podem veure, per exemple, pel grau d’enxarxament cada cop més gran que hi ha entre les diferents cooperatives. Hi destaca el paper de @CanBatllo,

un espai veïnal autogestionat que ha donat aixopluc a moltes iniciatives, entre les que es troben @DescontrolEd, o l’estimada @EscolaArcadia.

També hi podem trobar l’espai de @lacomunalsants, que acull projectes cooperatius potentíssims com el que tenen les companyes de @ciutatinvisible o @La_Directa, i d’altres com @deskomunalcoop, @AuladIdiomes, @lacolarq, @quesoni, @centre_IRIDIA, @ciutatinvisible, @jamgoCoop.

▶️ Moviment Okupa (1985-actualitat)

“El ciclo de las okupaciones perforó en algunos puntos la realidad subredeterminada por el mercado, despejó la neblina casi opiácea que mantenía bajo el sopor de los antiguos intentos de transgresión. Y luchando por experimentar una

colectividad insubordinada, no sólo socializó la desobediencia en algunos colectivos de las nuevas generaciones precarizadas, sino que incentivó reencuentros con las guerras sociales anteriores.” Leyva, Miró, Urbano, De la protesta al contrapoder.

Pel que fa a Catalunya, podem dir que les primeres okupacions amb un caire més polític van tenir lloc al voltant del 85. Aquest moviment es crea en el context que hem descrit anteriorment, on hi ha una crisi de legitimitat de l’statu quo i un qüestionament total de les relacions

socials i de poder, però amb una fragmentació total de la classe obrera, i un sindicalisme combatiu en hores baixes. També es dona una expansió considerable de l’associacionisme i del moviment veïnal. Exemples de projectes d’okupació sorgits del moviment veïnal més combatiu són

el Casal Infantil i Juvenil Marianao de Sant Boi de Llobregat, on hi han projectes socioeducatius per a joves en situació de risc, o l’encara existent Ateneu Popular de Nou Barris. És des dels anys setanta, però, que la CNT, davant de la negativa de l’Estat de tornar-li

el seu patrimoni històric, que comença a okupar locals que abans havien pertangut al sindicat.

És habitual que el moviment autònom en aquesta època s’imbrinqui perfectament i entri en relació amb l’okupació. Els primers espais socials o CSOs (Centre Social Okupat) funcionen com

a estructures i espais alliberats del Capital, on es practica una altra forma de viure i de relacionar-se. Aquests centres socials també són generadors d’una identitat i consciència antagònica.

Xavi López García al seu llibre La Insistencia, diu: “El lenguaje cultural okupa ponía en el centro de sus nociones la expresión pública de un conflicto de desigualdad social. Ponía en evidencia la dominación, a través del problema de la cultura, secuestrada por los mediadores

de la administración, los “gestores culturales”, del mismo modo que la vivienda lo estaba por la propia legalidad estatal. Ponía en cuestión el propio concepto de sociabilidad.”. A finals dels noranta, el moviment experimenta un creixement considerable, i es comencen a extendre

les okupacions, tant d’habitatges com d’espais per a fer-hi centres socials. Al començament de segle, tot i que el moviment conserva la seva força, el seu lideratge es veu desplaçat per altres moviments com l’antiglobalització, el moviment contra el servei militar o

posteriorment, contra la guerra d’Irak. A mida que avancen els anys, l’okupació s’extén i per tant la composició del moviment es diversifica, arribant al 15M, que dona un nou impuls a la pràctica de l’okupació com a recurs material per a dotar-nos d’espais autònoms.

Exemples històrics d’espais okupats a Barcelona o al seu entorn, i que en molts casos han perdurat fins ara, són la @KasaDlaMuntanya, @SomCanVies, els Cines Princesa desallotjats al 96 després de 7 mesos d’activitat frenètica, la Hamsa, Can Masdeu, el Kan Pasqual, la Rimaia,

@Banc_Expropiat. Exemples més actuals que són un referent per al moviment són @Ca_lEspina o @LaEngorilada entre altres.

A mode de conclusió, i tot i que el moviment no tingués una percepció propia com a subjecte cohesionat, Xavi López també escriu

“El movimiento okupa ponía en juego los dos polos de la tradición libertaria en nuestra historia reciente: la deserción del mundo establecido, y la insistencia en la transformación del mismo.”

▶️ Moviment per l’habitatge a Catalunya (2009-actualitat)

Podem dir que el moviment per l’habitatge neix amb la creació de @LA_PAH, al 2009, en un context d’esclat de la bombolla immobiliaria i de crisi econòmica generalitzada. Moltes famílies, pel fet d’haver participat del

circuit financer especulatiu a través del deute (crèdits per consumir) i a través de la compra (habitatge, principalment), es veuen abocades a la misèria i a una situació en la que veuen perillar el seu sostre. Ràpidament, es veu com un terreny de disputa econòmic,

amb un desplaçament del Treball a l'Habitatge. Més endavant veurem que això permet que també es crei una lluita territorialitzada, enlloc d'una lluita només per sector, ofici o gremi. Això permet potenciar estructures populars arrelades a la comunitat,

i així enfortir el subjecte de lluita als barris, viles i pobles.

Amb la crisi de 2008, s’arriba a una contradicció irresoluble: el negoci al voltant de l’habitatge és incompatible amb el dret a tenir una llar digna, i en definitiva, amb la vida mateixa.

És per això que la lluita per l’habitatge, que és una lluita eminentment econòmica, es converteix en una lluita per la vida.

Aquesta última dècada està tacada per una onada de desnonaments desmesurada: des del 2008, hi han hagut més d’un milió de desnonaments (judicials), sense

comptar els invisibles. Al principi, a través d’execucions hipotecàries, i més recentment, llançaments per impagament de lloguer o per finalització de contracte. L’expulsió directa de les nostres llars o l’extracció de rendes a través del lloguer/hipoteca, probablement suposen el

factor que més ha empobrit la classe treballadora a l’estat i als Països Catalans. En aquest sentit, Catalunya ha sigut la regió que més cruament ha patit això: és líder en demandes judicials per okupació i per impagament de lloguer des de 2013.

El País Valèncià és líder en execucions hipotecàries.

Evidentment, el paper de l’estat durant la crisi ha sigut el d’apuntalar els interessos de la banca i de les grans empreses. Durant el mandat del PSOE, es van promoure mesures per blindar l’especulació, com la creació de les

SOCIMIs o la llei de desnonaments exprés, per accelerar els processos de desnonament. Posteriorment, a mans del PP, es va fer una reforma de la LAU (llei d’arrendaments urbans, que regula els lloguers) molt favorable al rendisme,

i una mesura perquè les SOCIMIS no paguessin impostos. Amb això, es desplaça l’especulació immobiliària de les hipoteques al lloguer.

Si encara no n’hi havia prou, el 2012 es crea la SAREB amb fons públics. S’adquireixen actius tòxics de les entitats bancàries insolvents, a preu per sobre del recomanat per institucions europees, bonificant i rescatant així els bancs i caixes que ens van abocar a la crisi.

La factura de tot això, és de 271.539 milions d’euros de diners públics destinats al rescat bancari. S’ha qualificat tot sovint com l’expoli més gran que s’ha fet a un poble a tota la historia moderna d’Europa.

Amb el camí aplanat per reorganitzar el negoci immobiliari al voltant del lloguer, i amb moltes famílies expulsades a la primera fase d’execucions hipotecàries, s’hi sumen a aquesta tendència especulativa tots els altres agents mitjans i petits, rendistes

i intermediaris com els APIS. Al 2018, i a petició del @Pdemocratacat, s’endureix encara més el reglament per condemnar l’okupació, introduïnt canvis a la llei. També serà 2018 l’any en el que el preu del lloguer arribarà al màxim,

i l’any en el que més desnonaments s’han executat a l’estat espanyol.

Durant tota aquesta ofensiva per part de l’estat i el capital, va ser sobre tot @LA_PAH qui va ser capaç d’amortiguar els cops i de construir un front de lluita entorn l’habitatge.

La majoria dels nuclis de la PAH es van constituir com a comunitats en lluita per defensar les seves membres, però alguna d’elles, com la @PAHCBages, van decidir reforçar i expandir l’acció del seu col·lectiu més enllà de l’habitatge, mitjançant el que s’han acabat anomenant

estructures populars. L’exemple de la @PAHCBages és un referent pel moviment en aquest sentit, no només per la quantitat d’estructures, sinó per la seva consistència i durada. Algunes d’aquestes estructures són l’Escola d’alfabetització de dones Soror,

@escolapopular de Manresa, les AAMAS (Assemblea d’Afectades pel Masclisme i el Patriarcat de Manresa), o el col·lectiu @asindicalbages.

A partir del 2016, i seguint amb l’esperit post-15M, es comencen a crear assemblees d’habitatge a molts barris de Barcelona, veient que @PAH_BCN no s’acaba d’adaptar al nou context polític i econòmic, fruit també de tensions internes a dins del moviment.

Aquesta primera onada de grups d’habitatge de barri la formen @HabitatgeSants, @HabitatgeGracia i el @sindicatdebarri de Poble Sec. Posteriorment, al 2017, es crearà el @SindicatLloguer, que neix amb la intenció de plantar batalla sobre tot en l’àmbit del lloguer, que en aquell

moment i fins a dia d’avui, és la via d’accés a l’habitatge per la majoria de la classe desposseïda. En els propers anys, la proliferació de sindicats d’habitatge de barri, sobre tot a Barcelona, ens porta ara a un escenari en el que la majoria dels barris estàn organitzats.

Una altre fita molt rellevant pel moviment és la celebració, el novembre de l’any passat, del I Congrés d’Habitatge de Catalunya @congreshabcat. Aquest congrés va servir per fer un pas endavant en la lluita col·lectiva. Es va poder traçar un programa conjunt,

i el que és més important, es va fer palesa la necessitat de caminar cap a la unitat de tot el moviment per l’habitatge. Una de les apostes estratègiques més importants va ser la de fer avançar el conflicte col·lectiu,

que ha de culminar amb un procés de negociació col·lectiva en el que operi la lògica de “o tots o ningú”.

L’altre aposta estratègica que es va fer va ser la de creació d’estructures populars. Tal i com s’afirma a la ponència aprovada (pàg. 21):

“Tenir una societat organitzada en un moviment popular amb capacitat per resoldre les nostres problemàtiques diàries és la major garantia davant els abusos del capitalisme. Per tant, entenem que en els propers anys haurem d’aprofundir en la creació de totes aquestes estructures

populars vinculades als nostres col·lectius d’habitatge. Caldrà aprofitar les experiències que hem acumulat i expandir-nos en àmbits en els que encara no estem organitzades.” Seguint l’exemple de la @PAHCBages, molts altres Sindicats, PAHs i Xarxes, han creat els seus propis

espais on enfortir-se i crear llaços entre els seus membres, amb l’objectiu de crear comunitats fortes i de contribuir al procés de formació de classe.

En l’ambit educatiu, a part de la ja esmentada @escolapopular de Manresa, també existeixen @escolabordeta de Sants

, l’Escola Popular Rizal de la @PahRipollet_Cer, l’Escola Popular de @Xmaresme, o la recentment creada @EPBalafia de @PAHLleida. En l’àmbit esportiu, a Manresa hi tenen l’escola de boxa, i a la @LaGaietana s’hi han fet classes de boxa i d’autodefensa per a dones, vinculades

a la @Xmaresme i @xarxamasnou. Els exemples anterior són només una mostra d’aquests projectes que en els propers anys s’haurien d’anar implantant arreu del territori, i convertint les nostres comunitats en assentaments autònoms.

Pel que fa a l’organització autònoma de les dones, cal remarcar que ja s’acumulen anys d’experiència i de treball en grups no mixtes a les assemblees d’habitatge, i que la construcció d’un front feminista cohesionat per tot el moviment ja s’està gestant, sent una mostra d’això

la Primera Trobada No-Mixta, com a un primer punt de reunió de totes les dones del moviment, per tal de construir un discurs i una pràctica feminista.

En aquesta trobada, es van impartir diverses formacions, i es va posar el focus en l’autodefensa feminista, tant física com piscològica.

🟣 ELS 5 PUNTS 🟣

Si les estructures populars del moviment per l’habitatge o de qualsevol comunitat en lluita volen estar al servei d’un horitzó revolucionari, han d’estar subjectes a un programa com a moviment, i creiem que aquestes característiques són importants:

🟪 1) Han de poder cobrir, com a mínim, les necessitats bàsiques: per arribar a alliberar-nos, hem de tenir unes condicions de vida dignes.

🟪 2) Han de ser socialitzables, replicables i escalables.

🟪 3) Han d’augmentar el nivell de consciència de classe.

🟪 4) Han de debilitar l’Estat i mostrar la seva inoperància.

🟪 5) Han d’ajudar al procés d’agregació i cohesió de classe.

Això és tot, disculpeu el bitxarraco de fil que ha quedat. #ForçaSindicat #SiSePuede

Aquí podeu descarregar el contingut en PDF: bit.ly/35gt92F Salut i Força🔥💜