1) Hui és festa a bona part d’Europa, Dilluns de Pasqua, i, pandèmies a banda, és moment d’eixir a gaudir de la primavera, a jugar en colla, empinar el catxerulo i, per descomptat, a menjar-se la mona. Però quin és l'origen de la mona? És un costum només nostre? Obrim fil! 👇😉
2) La mona és el ‘brioix’, ‘panou’ o ‘pa socarrat’ tradicional de textura esponjosa amb un o diversos ous durs incrustats, a la qual generalment es dona forma de rosca, cistella o d’animal perquè són sobretot per als infants.
3) De fet, el costum per ací és que la regalen els padrins, els avis o els tios als seus fillols, nets o nebots, i antigament es posava un ou dur per cada any d’edat del xiquet/a, però això ha desaparegut i ja fa temps que hi ha tendència a reduir-ho a un únic ou per mona.
4) Però encara que coste de creure, la mona com a pastís no és realment cap originalitat nostra, ja que el brioix amb el seus ous durs està estés per tota Europa com a dolç que es pren a Pasqua. Si bé és cert que només valencians, catalans i murcians en diem ‘mona’ com ara vorem.
5) Abans un incís per a despistats. A Catalunya la mona tradicional l’han substituïda de fa temps per altres pastissos o figures de xocolate, com cada any ens recorda la tele, però abans eren igual a les nostres i encara ara a les Terres de l’Ebre i altres pobles les fan així.
6) En Aragó l'anomenen ‘culeca’ o 'torta culeca', és a dir 'clueca', com una gallina covant, perquè els ous els fiquen dins. En la major part de Castella i Andalusia en diuen 'hornazo', tot i que actualment el nom es pot confondre amb altres tipus de preparats al forn salats.
7) A Galícia i Astúries se'n fan paregudes amb ous o sense, i els diuen 'rosca de Pascua'. A Portugal es diu ‘folar da Páscoa’. I a França l’anomenen generalment 'brioche de Pâques', amb forma de panou o de niu i l’ou al mig, a no ser que siga una ‘couronne de Pâques'.
8) Abans al sud en deien 'ponha' en occità, però hui en dia quasi tot el món empra el nom francés. Per cert, que allí també en diuen ‘mouna’, però això és molt recent i els ha vingut des d’Algèria amb els pieds-noir, on la portaren els valencians durant els segles XIX i XX.
9) A Itàlia ‘Pane di Pasqua’ i té forma de niu o corona com a Occitània. Però a Calàbria i Sicília té diversos noms com 'cudduraci', ‘cuzzupe’ o ‘sguta’ entre d’altres. Igual que nosaltres, tenen tendència a donar-los forma de cistella o d’animals. A l'Alguer és cocarrois, un pa.
10) Però açò no acaba ací. A Grècia i Xipre tenen una cosa idèntica, si bé no en la forma. Els 'tsureki' (τσουρέκι) solen ser allargats amb forma de trena i, com en fan tot l’any, els de Pasqua reben el nom específic de 'lambropsomo', que significa pa lluent, i sí porten ous durs
11) També en fan els armenis, que en diuen ‘xoreg’, i a Turquia els cristians l’anomenen 'Paskalya çöreği', que significa literalment pasta de Pasqua. Fixeu-vos que 'çöreği' sona paregut al grec 'tsureki', puix realment és el mateix, com tantes altres coses que compartixen.
12) A Croàcia se'n diu 'pinca' i a Bulgària 'kozunak', que és com totes però sense l'ou dur; tot i que abans en portaria segurament. A Romania fan també la 'Pasca', que difereix de la resta perquè porta formatge, però pareix una evolució del brioix tradicional. Té bona pinta!
13) Finalment, pegant tota la volta a Europa, a Alemanya en diuen Osterkranz (corona de Pasqua), i a Àustria ‘osterpinze’, que etimològicament s'assembla al nom croata (Oster és Pasqua en alemany). Allí també tenen el costum de menjar el pastís per a berenar en família a Pasqua.
14) La forma més antiga a tot arreu pareix la corona amb els ous per damunt, o bé un niu amb l’ou al bell mig, i les altres formes que hui són habituals pareixen evolucions. Pel que fa als ous, solen ser de diversos colors a l'Europa occidental, i només rojos a l'oriental.
15) En definitiva, malgrat la diversitat de noms i formes, està clar que la mona és una tradició més estesa del que ens pareixia a simple vista i, per tant, ha de ser una tradició molt antiga. L’origen exacte se’n desconeix, si bé hi ha teories per a donar i vendre. Veiem-les!
16) Es diu que podria estar relacionat amb les 'munda', plural de 'mundum', que eren unes paneres amb dolços que els romans oferien a la deessa Ceres per l'abril. I també hi ha qui ho retrotrau a les 'muniquies', que era una festa grega dedicada a la deessa Artemisa.
17) Però tot això són especulacions basades en el nom semblant al de la nostra mona, sense cap base documental o històrica comprovable. De fet, és estrany que una tradició tan antiga traspasse els grans canvis socials de la història amb el mateix nom i només es conserve ací.
18) Altra cosa és la relació dels ous amb la Pasqua, i més concretament amb la primavera, que sí és general a tota Europa, incloent-hi la del nord, atés que les gallines ponen més ous conforme augmenten les hores del llum del dia.
19) Això segurament sí que té un origen vinculat a les tradicions agrícoles antigues, que es va reconvertir per a relacionar-lo amb la Resurrecció quan el Cristianisme es va estendre per l’Imperi Romà i va adoptar i adaptar costums pagans per tal de facilitar les conversions.
20) Però si tan estesa està la mona per Europa, d'on ve el el nom que li donem nosaltres? Les referències escrites més antigues a la ‘mona de Pasqua’, amb eixe nom i entesa com a pastís, són del segle XVIII i alguna del XVII, de manera que, segurament, el nom és un poc més antic.
21) Hi ha diverses hipòtesis etimològiques que fan derivar el mot mona de l’àrab o del llatí, però totes tenen pegues. Per exemple, el diccionari de la RAE diu que ve de l’àrab 'ma‘unah', que voldria dir queviures o proveïments.
22) Segons l’arabista Miguel Asín derivaria de la paraula àrab ‘munna’, un imperatiu que significa ‘donar’, ‘regalar’, i a partir d’ací s’ha inventat una teoria molt estesa que seria un present que feien els musulmans i els moriscos als seus senyors cristians per Pasqua.
23) Més enllà del costum d'atribuir als moros tot allò tradicional amb un origen desconegut, l'etimologia és factible però l'explicació que se'n dona no sembla creïble des d'un punt de vista històric, almenys per al que nosaltres entenem per una mona, perquè...
24) ...què havia de fer el senyor amb tantes mones com vassalls? Menjar-se-les totes? Si l’etimologia és certa, en origen la 'munna' podria haver sigut el lliurament d'ous i gallines per part dels vassalls musulmans als seus senyors, per Nadal i per Pasqua, com una renda feudal.
25) I eixe nom hauria passat després al valencià per a referir-se a les nostres mones que, efectivament, són regalades als fillols. Però esta renda no està documentada enlloc amb eixe nom i, per tant, no té cap base històrica demostrable i caldria descartar-la ja d'una vegada.
26) Una altra proposta diu que podria vindre del llatí ‘munda’, que significa net, polit, com les mones redones, però etimològicament és difícil perquè hauria de perdre la /d/ i, per contra, les paraules de la família de 'mundar' i 'mondar' l'han mantinguda en valencià.
27) Una proposta versemblant és que vinga del llatí ‘munus’, que significa ‘regal’, ‘donatiu’. El mot apareix en sermons medievals i moderns, de manera que, tenint en compte que a casa nostra la mona es regala, esta etimologia podria ser la correcta tot i ser el pastis més antic.
28) Tot i això, tampoc està clar des de quan la mona es regala, ni si arreu on es diu mona es feia així des del principi, de manera que potser el nom de la mona ve d’ací, del llatí ‘munus’, però de moment no s'ha pogut demostrar històricament i tampoc no podem saber des de quan.
29) En qualsevol cas, com que el pastis en si és molt més antic que el nom que ara li donem, és molt probable que la mona abans es diguera d’una altra manera a casa nostra, tenint en compte la varietat de noms que rep ara per tota Europa. Potser corona de Pasqua seria prou lògic.
30) Siga com siga, amb això ja arribem al final del fil. Mengeu-vos la mona que és una tradició ben bonica i molt antiga, tot i que enguany haja de ser amb precaució i distància social. Gaudiu, gogeu i fruïu de la vida, com més millor. Molt bona mona, bon profit i feu bondat!
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
9 d'Octubre, el dia que commemorem el naixement del Regne de València i les seues institucions de govern, que amb el temps donaran lloc a la identitat col·lectiva valenciana. Però cal no oblidar que això es va produir sobre la massacre d'una altra societat i d'això parlarem hui🧵
1) Tothom sap que Jaume I va expulsar una part de la població indígena del Regne de València i que una altra part hi va romandre fins a la definitiva expulsió de 1609, uns 370 anys després de la conquesta. Però com es va arribar a eixa situació i en quines condicions van quedar?
2) En realitat el procés no estava totalment planificat, ja que l'expulsió o no de cada lloc depenia de la importància de cada població, de la resistència o no dels seus habitants, i també de qui fora el seu nou senyor. Però anem a pams, que cal paciència per a entendre-ho.
Continuem amb el 9 d'Octubre, i hui parlarem de “la mocaorà”. Un costum molt bonic originari del Cap i Casal, que per sort es va estenent a poc a poc per tot el país. Què és, i quins orígens té? Parlem-ne! El fil🧵és quasi igual que el de fa dos anys, però amb alguns matisos.😉
1) Primer aclarim què és per a la gent que no ho conega bé. La mocadorada és un conjunt de massapans, ara vorem quins, que s'embolcallen en un mocador de seda per al coll i tot plegat es regala a la parella per Sant Donís. Molts consideren que és el Dia dels enamorats valencians.
2) També cal aclarir que la mocadorada està formada per dos tipus de dolç: d'una banda la piuleta i el tronador, que van al centre, i de l'altra les fruites que les envolten. Tot és massapà, però la piuleta i el tronador van farcits de rovell d'ou i es couen al forn seguint la...
Ahir es va publicar esta notícia sobre l'excavació d'una necròpolis bizantina a Rojals, a la Vega Baja del Segura, amb diverses tombes col·lectives que pareixen demostrar l'arribada de la pesta justiniana a la costa de la península Ibèrica. Fem un minifil🧵diarilaveu.cat/noticia/12129/…
Abans de res, bizantins a la Vega Baja? Açò hi ha gent que ho desconeix, però al segle VI l'emperador romà d'Orient, Justinià, va voler recuperar el desaparegut Imperi Romà d'Occident i es va llançar a conquerir-lo. Va aconseguir tota la península itàlica i la costa de la Ibèrica
Ací van crear, doncs, la província de Spania, que segons s'ha dit sempre ocupava la costa de la península des del riu Xúquer fins a l'Atlàntic. Actualment està en discussió si València en va formar part, però no ve al cas. No van poder penetrar més per la resistència visigòtica.
És 9 d'Octubre, i com cada any venim a recordar que hui no celebrem cap conquesta, ni encara menys la imposició d'una societat sobre una altra en una llunyana edat mitjana. Hui commemorem el naixement del poble valencià, i el 9 d'Octubre només és una data simbòlica com una altra.
Des d'un punt de vista modern, celebrar el naixement dels valencians el dia en què un rei medieval va prendre una ciutat que no era seua, matant i expulsant gent, no és allò ideal. Però fa 684 anys que la data se celebra, i en cada època se li ha donat una significació diferent.
En 1338 sí celebraven la victòria sobre els moros i donaven gràcies a Déu, i al segles XV i XVI ja era una excusa com altra per a demostrar poder municipal. Però cal no menystenir el paper de la festa en la memòria històrica i la identitat. Sabien que celebraven els seus orígens.
Tots sabem que celebrem el 9 d'Octubre per ser la data d'entrada de Jaume I a la ciutat de València en 1238. Però, tot i celebrar-se oficialment cada any el 4 de Desembre, la que no ha estat mai clara és la data de la presa d'Alacant per part de l'infant Alfons de Castella...👇
Ho explica ací @JorgePay1: alicanteplaza.es/en-que-fecha-c…. I apunta que el dia que se celebra és el 4 de desembre, però no es té clar si la presa va ser en 1244, 1247 o 1248, com tradicionalment es diu.
De fet, així apareix, com si fora sense quasi cap dubte el 4 de desembre de 1248, en l'Alicantepedia: alicantepedia.com/fotografias/co…. Però, com van explicar Rafa Azuar i Juan Manuel del Estal fa temps en la "Historia de la ciudad de Alicante"...
Continuem amb la setmana del 9 d'Octubre. Sabíeu que en la primavera de 1238 Jaume I se'n va anar de dinarot amb uns musulmans en plena guerra de conquesta? Per a nosaltres pot resultar molt estrany, però té la seua explicació. Vos ho contem hui breument en un fil. 👇
Jaume I estava al Puig, des d'on encalçava València, però els castells de més al nord fins a Borriana encara estaven en mans andalusines i la població refugiada a dins. En aquell precís moment es va rendir el castell d'Almenara, i altres castells del voltant els van voler seguir.
Per això un missatger de les aljames de Vall d'Uxó, de Nules i de Castro (actual terme d'Alfondeguilla) es va presentar en el campament per a anunciar al rei la intenció de rendir-se si arribaven a un acord beneficiós per a tots, i Jaume I va acceptar seure a parlar amb ells.