Thread by @Savallsblog

Sovint em pregunta gent que es vol introduir en la lectura de llibres sobre història militar ¿per on haurien de començar? És una pregunta trampa, perquè m’agradaria no fallar en la recomanació. La resposta no és fàcil. Per tant, faré una “guia” 👇 (fil llarg, ho sento)

El primer que hem de tenir en compte és que si el primer no ens agrada, correm el risc de no entrar en el tema i ens perdrem veritables joies. Per tant, la primera pregunta que hom cal fer-se és: què hi busco, què és el que m’agradaria saber?

Hem de saber, també, si volem saber sobre una “guerra” (war) o una “manera de fer la guerra” (warfare). No tenen res a veure, només el context de conflicte armat. Els primers parlen del gènere humà i dels fets, els segons dels protagonistes i les tècniques.

La guerra afecta els aspectes ideològics, polítics, geo-estratègics, estratègics, operacionals, i tàctics. Hi ha llibres que afecten transversalment tots els aspectes, però quan més camps abasten més superficials es tornen. Tanmateix són llibres essencials per contextualitzar.

Aquests llibres genèrics i de divulgació són els llibres com els de Antony Beevor o Max Hastings, per la Segona Guerra Mundial o Vietnam. O els llibres de David Chandler sobre les guerres napoleòniques, o Foote i Catton sobre ACW.

Són llibres que quan més distància temporal tenen els autors amb el conflicte, millor. Perquè són llibres que sempre voregen la propaganda. Perquè hores d’ara tots sabem que la història l’escriu el guanyador. Un rebel si perd és un terrorista i si guanya un pare de la pàtria.

Si hom és capaç de triar el gra de la palla, Tucidides, Xenofont, Ramon Muntaner, Juli César... són exemples d’autors que descriuen molt bé les guerres coetànies, però que cal llegir amb pinces al nas per la seva implicació personal.

Un altre manera d’accedir als conflictes és la ficció. De fet, els llibres fundacionals de la meva afició són La Ilíada, Guerra i Pau i Sven Hasel. Mireu quina diversitat més estrafolària. Lectures d’adolescència que em van entrenar per Grossman i Malaparte.

Els llibres d’història militar sobre Warfare els podem dividir en els testimonials -memòries- i els tècnics -com tot el que ha editat Osprey-. Les biografies i memòries... el de sempre: quan més allunyades en espai i temps del protagonista millor.

Tanmateix, no es pot deixar de banda que el llibre Rebel·lió de Begin sobre la formació d’Israel no sigui un manual sobre la insurrecció -un tipus de warfare-, a banda de una justificació personal. Per exemple.

Les biografies -i les memòries- són les postres. Després d’haver llegit sobre un conflicte és saludable llegir el que en diuen els protagonistes. Però sempre cal posar un filtre amb els texts, o acabareu creient que Manstein no era nazi.

Cal destacar que la historiografia militar respon a arquetips, igual que la narrativa de ficció. Els conflictes segueixen pautes, i els contendents també. David vs Goliat, o xoc de trens. L’aparició dels genis, dels herois, dels traïdors, del covard i del incompetent.

La guerra n’és plena de clixés i els llibres sobre ella també. Ens ajudaran a entendre millor la comparativa entre conflictes, i sobretot... ens ajudarà a imaginar escenaris de present i futur. Reforçant l’anàlisi científic, i poder parlar amb criteri -erroni o no-.

Quant més detall, menys diferències. Vull dir que les memòries des del punt de vista dels soldats són totes iguals. La guerra és esperar i no saber ni d’on et porten ni el que passa a la rereguarda ni el que menjaràs demà. És igual per qui o què es lluita.

Però hi ha llibres com “Farewell to arms” o “Sin novedad en el frente”, que són essencials per entendre la fi dels valors de combat previs a la Gran Guerra i l’aparició de la societat Post Heròica. A cop de mort anònima i inevitable sota el foc d’artilleria impersonal.

Crec que com a catalans llegir la Crònica de Muntaner, els Records de la Darrera Carlinada i Incerta Glòria, és bàsic. Pel warfare és imprescindible la Història Militar de Catalunya del Francesc Xavier Cardona.

I per entendre Espanya cal llegir Juan Pando i la seva Història Secreta d’Annual.
No em cansaré de repetir-ho.

Ah! I llegiu Clausewitz primer! O no entendreu mai res... haha.
Apa siau!

Veig que hi ha molta gent que també hi té interès! 🔝
Gràcies per les aportacions!