Sovint em pregunta gent que es vol introduir en la lectura de llibres sobre història militar ¿per on haurien de començar? És una pregunta trampa, perquè m’agradaria no fallar en la recomanació. La resposta no és fàcil. Per tant, faré una “guia” 👇 (fil llarg, ho sento)
El primer que hem de tenir en compte és que si el primer no ens agrada, correm el risc de no entrar en el tema i ens perdrem veritables joies. Per tant, la primera pregunta que hom cal fer-se és: què hi busco, què és el que m’agradaria saber?
Hem de saber, també, si volem saber sobre una “guerra” (war) o una “manera de fer la guerra” (warfare). No tenen res a veure, només el context de conflicte armat. Els primers parlen del gènere humà i dels fets, els segons dels protagonistes i les tècniques.
La guerra afecta els aspectes ideològics, polítics, geo-estratègics, estratègics, operacionals, i tàctics. Hi ha llibres que afecten transversalment tots els aspectes, però quan més camps abasten més superficials es tornen. Tanmateix són llibres essencials per contextualitzar.
Aquests llibres genèrics i de divulgació són els llibres com els de Antony Beevor o Max Hastings, per la Segona Guerra Mundial o Vietnam. O els llibres de David Chandler sobre les guerres napoleòniques, o Foote i Catton sobre ACW.
Són llibres que quan més distància temporal tenen els autors amb el conflicte, millor. Perquè són llibres que sempre voregen la propaganda. Perquè hores d’ara tots sabem que la història l’escriu el guanyador. Un rebel si perd és un terrorista i si guanya un pare de la pàtria.
Si hom és capaç de triar el gra de la palla, Tucidides, Xenofont, Ramon Muntaner, Juli César... són exemples d’autors que descriuen molt bé les guerres coetànies, però que cal llegir amb pinces al nas per la seva implicació personal.
Un altre manera d’accedir als conflictes és la ficció. De fet, els llibres fundacionals de la meva afició són La Ilíada, Guerra i Pau i Sven Hasel. Mireu quina diversitat més estrafolària. Lectures d’adolescència que em van entrenar per Grossman i Malaparte.
Els llibres d’història militar sobre Warfare els podem dividir en els testimonials -memòries- i els tècnics -com tot el que ha editat Osprey-. Les biografies i memòries... el de sempre: quan més allunyades en espai i temps del protagonista millor.
Tanmateix, no es pot deixar de banda que el llibre Rebel·lió de Begin sobre la formació d’Israel no sigui un manual sobre la insurrecció -un tipus de warfare-, a banda de una justificació personal. Per exemple.
Les biografies -i les memòries- són les postres. Després d’haver llegit sobre un conflicte és saludable llegir el que en diuen els protagonistes. Però sempre cal posar un filtre amb els texts, o acabareu creient que Manstein no era nazi.
Cal destacar que la historiografia militar respon a arquetips, igual que la narrativa de ficció. Els conflictes segueixen pautes, i els contendents també. David vs Goliat, o xoc de trens. L’aparició dels genis, dels herois, dels traïdors, del covard i del incompetent.
La guerra n’és plena de clixés i els llibres sobre ella també. Ens ajudaran a entendre millor la comparativa entre conflictes, i sobretot... ens ajudarà a imaginar escenaris de present i futur. Reforçant l’anàlisi científic, i poder parlar amb criteri -erroni o no-.
Quant més detall, menys diferències. Vull dir que les memòries des del punt de vista dels soldats són totes iguals. La guerra és esperar i no saber ni d’on et porten ni el que passa a la rereguarda ni el que menjaràs demà. És igual per qui o què es lluita.
Però hi ha llibres com “Farewell to arms” o “Sin novedad en el frente”, que són essencials per entendre la fi dels valors de combat previs a la Gran Guerra i l’aparició de la societat Post Heròica. A cop de mort anònima i inevitable sota el foc d’artilleria impersonal.
Crec que com a catalans llegir la Crònica de Muntaner, els Records de la Darrera Carlinada i Incerta Glòria, és bàsic. Pel warfare és imprescindible la Història Militar de Catalunya del Francesc Xavier Cardona.
I per entendre Espanya cal llegir Juan Pando i la seva Història Secreta d’Annual.
No em cansaré de repetir-ho.
Ah! I llegiu Clausewitz primer! O no entendreu mai res... haha.
Apa siau!
Veig que hi ha molta gent que també hi té interès! 🔝
Gràcies per les aportacions!
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
Això d’aquí sota és la bandera d’honor de les Nacions Unides, la primera imatge que volia simbolitzar les quatre llibertats que en F.D. Roosevelt proclamà en el seu discurs de l’Estat de la Unió de l’any 1941, pocs mesos després d’haver guanyat el seu tercer mandat i mesos abans de l’agressió japonesa a Pearl Harbor.
Cadascun dels quatre pals de la bandera representa una de les quatre llibertats que defensava Roosevelt com valors universals. 👇
Roosevelt va sintetitzar les raons per entrar en guerra amb el nazisme i ajudar al RU de la GB amb la Llei de préstec i Arrendament per tal de subministrar legalment tot el material bèl·lic necessari per a derrotar Hitler.
Les quatre llibertats indestriables dels USA i que volia fer universals eren:
“En els dies futurs, que busquem fer segurs, esperem un món fundat en quatre llibertats humanes essencials.
La primera és la llibertat d'expressió, arreu del món.
La segona és la llibertat de cada persona de venerar Déu a la seva manera, arreu del món.
La tercera és la llibertat de prosperitat (o de desig, o de manca de pobresa), que significa acords econòmics per garantir a cada nació una vida saludable en temps de pau, arreu del món.
La quarta és la llibertat de la por (l'alliberament de la por), que implica la reducció mundial d'armaments per evitar l'agressió, arreu del món.
Aquesta visió és assolible en el nostre temps i generació, oposant-se a la tirania que els dictadors intenten crear amb la violència.”
Tot això em volta sempre pel cap. Probablement, les quatre llibertats de Roosevelt són un símil polític, una projecció, unes normes bàsiques que afectaven tothom, com havien estat els 10 manaments en la vida pública i privada occidental durant segles.
Hem de tenir present el fons del que volen dir, i defensar-ho a peu i a cavall:
Les Quatre Llibertats varen ser immortalitzades per en Norman Rockwell a les portades del Saturday Evening Post, segur que les heu vist alguna vegada.
En Giuseppe De Carolis, fins fa poc president del Tribunal d’Apel·lació de Nàpols, el més gran d’Itàlia- és probablement el més gran col·leccionista de jocs de taula del món amb vora 40k jocs. 👇
Quan li preguntes “per què”? contesta que la capacitat dels dissenyadors de jocs de traslladar a un reglament normes que representen la realitat derivada d’un tema els converteix en els millors legisladors del món. I ho diu un jutge dels grossos.
Dic això a volta de dues coses.
Per una banda estic llegint en Christophe Guilluy i assimilant la seva lectura de la realitat política, sobre les perifèries, la classe dominant globalista, etc.
I per altra banda m’estic endinsant en el reglament del joc Hegemony -Vangelis Bagiartakis i Varnavas Timotheou, 2023- on els jugadors representen les mateixes forces que descriu Guilluy. Les mateixes. Exactes.
No sé si Twitter servirà, per format, per explicar-vos el que em volta pel cap. Ho provaré.
La cosa que em destarota és la diferència entre no fer alguna cosa per por, o no fer-la per manca de confiança.
I m’explico més avall 👇(si puc).
Quan demanes a la gent que doni suport a la independència, o a un partit, o causa nacional, tot va bé fins que arribes al moment del compromís personal. Aleshores apareix una rasa entre el desig, la voluntat, d’ajudar i el “no t’hi emboliquis” cultural.
Contràriament al que ens han venut a l’escola i a TV3, els catalans hem estat prou ingovernables durant els darrers 300 anys. Bé... de fet, els darrers 500 anys, si no era una guerra civil era contra el poder. La revolta ha estat permanent, fins que la garrotada del 39 ens estaborní fins el punt d’empassar-nos la transició.
Des de que l’autonomisme és autonomisme s’ha anat creant una bola de neu de traspassos de l’estat que ens ha portat a un cercle viciós al qual s’arrapa el sistema actual de partits com si fos una mamella. 👇
La Generalitat ha anat agafant coses, o bé transferides de l’estat, o bé entitats inventades sense diners ni poder, on hi ha anat creant una administració, a voltes funcionarial altres vegades a cop de “càrrecs de confiança”, que en el millor dels casos no serveixen per a res.
La conseqüència és que sense un sistema de finançament just, ja no dic sense dèficit fiscal o plenament independent, és impossible gestionar tota la desferra de departamentets de Vichy, fora de Sanitat, Ensenyament i Mossos.
Pel que fa als impostos de successions i de patrimoni, una cosa que sempre em volta pel cap, he arribat a una conclusió estrafolària. Intentaré explicar-la, malgrat encara la tinc a mig coure 👇
La Generalitat grava amb impostos tant el patrimoni com la mort, i soc conscient que tal i com em va dir una alta funcionària de la Gene: “No t’hi escarrassis, Joaquim, no fem més que gestionar la misèria”. Traducció: estem escanyats a resultes del mal finançament, etc.
Tanmateix, quan ens mirem la realitat veiem com els petits propietaris d’immobles, han pagat els seus impostos sobre la renda, després els que calen per comprar una propietat, després l’IBI, patrimoni i quan moren els hereus han de pagar el de successions.
Per entendre els esforços polítics d’atraure més immigració i ma d’obra no qualificada, mentre creix la percepció que el jovent català format ha d’emigrar per prosperar, cal que ens remuntem a l’operació política i econòmica dels JJOO del Samaranch. 👇
El Juan Antonio era un falangista que no suportava l’esperit catalanista que mai va desaparèixer del tot de les famílies vinculades a negocis “d’abans de la guerra”.
El meu oncle, per exemple, va celebrar haver-lo sobreviscut impedint que tingués un número de soci de l’Ecuestre… https://t.co/LQxmJaDyFKtwitter.com/i/web/status/1…
Després del triomf del 23-F calia dibuixar el futur de l’economia espanyola xuclant el pes econòmic perifèric cap a Madrid. Dotant la capital d’un futur empresarial fora dels monopolis del INI, que Europa no permetria més subvencions a mines, drassanes i siderúrgies autàrquiques… https://t.co/2EQPzcdnyctwitter.com/i/web/status/1…