Evidencia número 1
Roosevelt va sintetitzar les raons per entrar en guerra amb el nazisme i ajudar al RU de la GB amb la Llei de préstec i Arrendament per tal de subministrar legalment tot el material bèl·lic necessari per a derrotar Hitler.
Quan li preguntes “per què”? contesta que la capacitat dels dissenyadors de jocs de traslladar a un reglament normes que representen la realitat derivada d’un tema els converteix en els millors legisladors del món. I ho diu un jutge dels grossos.
Quan demanes a la gent que doni suport a la independència, o a un partit, o causa nacional, tot va bé fins que arribes al moment del compromís personal. Aleshores apareix una rasa entre el desig, la voluntat, d’ajudar i el “no t’hi emboliquis” cultural.
La Generalitat ha anat agafant coses, o bé transferides de l’estat, o bé entitats inventades sense diners ni poder, on hi ha anat creant una administració, a voltes funcionarial altres vegades a cop de “càrrecs de confiança”, que en el millor dels casos no serveixen per a res.
La Generalitat grava amb impostos tant el patrimoni com la mort, i soc conscient que tal i com em va dir una alta funcionària de la Gene: “No t’hi escarrassis, Joaquim, no fem més que gestionar la misèria”. Traducció: estem escanyats a resultes del mal finançament, etc. 
El Juan Antonio era un falangista que no suportava l’esperit catalanista que mai va desaparèixer del tot de les famílies vinculades a negocis “d’abans de la guerra”. 
Cataluña es una región española sita en el noroeste peninsular. Un corredor natural y tierra de paso durante siglos.
És natural que la gent guardi un sentiment d'orgull per l'organització i pels elogis que es varen rebre d'arreu del món.
La realitat és que la Colau ja està amortitzada com a “detente bala” de l’independentisme -si és que ERC i JxC són independentistes-. Ni tan sols la sacra unitat d’Espanya pot pagar la gestió nivell Professor Franz de Copenhage de l’actual govern municipal. 
El reconeixement de les “nacionalitats” a la Constitució, partia de la por a una Catalunya insurrecta que entorpís la transició del franquisme al juancarlisme, d’això va viure el President Pujol durant dècades. La rendició del 18 ho va enterrar i el catalanisme ha quedat indefens
Dic això a tall dels incompliments del PSOE amb els seus propis pressupostos d'inversió a Catalunya, i per la qualificació d'apartheid per part del líder del PP en relació a l'escola catalana i el castellà.
Cal entendre que aquesta tensió continuada, això del embat de nyigui-nyogui dels uns i el relat de voracitat colonial ofesa dels altres, beneficia políticament el discurs de les tres bandes:
Viam... se me’n fot si JxC, ERC, o el sumsumcorda ha fet a, b, o c. Això és el fum que envolta el que a mi em sembla rellevant. No és més que el soroll per tal que els carallots com jo en parlem.
Durant aquells anys vaig ressuscitar a la política de carrer. Curiós, perquè ni tenia temps ni ambició personal. Però des de les consultes vaig tenir el privilegi de treballar quan podia en el moviment, que creia era, d’alliberament nacional.
La gent del carrer som sotmesos a la dictadura del relat, creat des d’un escenari de titelles i ombres xineses que ens porten pel morro, espantant-nos amb el conflicte civil, fent-nos parlar de temes balders i polèmiques polítiques de nivell “Sálvame”.
Desconec totalment si la catalanitat del vp de Microsoft té res a veure en la tria final de Barcelona. Coneixent les multinacionals, soc conscient que les decisions basades en les emocions i simpaties són mal rebudes pels teus pars, per tant es tractarà d’una decisió de negoci.
L'altre dia, quan us vaig passar aquest fil, intentava parlar-vos d'això.