Thread by @Eva_Doya

Avui #1demaig és un bon dia per recordar que la precarització arriba a gairebé totes les professions, fins a cert punt també a les professions que requereixen un alt nivell formatiu i que socialment associem amb prestigi i estabilitat. Obro fil amb algunes reflexions personals 👇🏽

1. Penso en professions que exigeixen, per exercir-les, alts nivells de formació (màsters, idiomes, pràctiques a l’estranger...) i que paguen, bona part, amb prestigi social però no amb condicions dignes. No podem oblidar-los quan reivindiquem una millora dels drets laborals.

2. Joves (i no són tant joves) que encadenen pràctiques no remunerades, sovint sense horaris, que els forcen a compaginar diverses feines o a viure d’estalvis o, pels que poden, dels pares. Guanyaràs esperiència, diuen, però aquesta no paga lloguers ni torna crèdits.

3. El periodisme, 4rt poder, fonamental per una democràcia sana, sembla més una vocació que per guanyar-se la vida. Molts compaginen contractes per setmanes per un sou irrisori, i no podem demanar-los més qualitat, perquè, per ser rentable, han de generar més clics que reflexió.

4. A la Universitat, espai per la formació de l’esperit crític, trobem el paradigme del prestigi-precarietat. Pocs contractes, molts falsos associats. Setmanes laborals dill-dg amb sous base de 500€. Sobreviure a base de conferències esporàdiques i formacions en centres privats.

5. Joves metges que compensen salari amb moltes guàrdies nocturnes. Primers anys en consultories internacionals treballant fins les 00h i els caps de setmana. Viure enganxat al mòbil i no comptar les hores. Sí, el prestigi social sovint amaga una certa precarització.

6. Aquesta precarització té conseqüències rellevants per la vida dels mateixos treballadors/es però també per la societat com a conjunt. Com a individus, la precarització porta a la poca estabilitat vital, a la por de tenir fills, d’hipotecar-se, de projectar-se.

7. Com a societat, normalitzem la precarització-també-de les feines que requereixen més formació (i inversió pública) i la justifiquem amb allò d’anar guanyant experiència, amb un context econòmic de crisi global o del sector, o fins i tot amb valors + com la flexibilitat laboral

8. Aquesta precarització és una bomba de rellotgeria que acabarà repercutint en el retorn social d’aquestes professions, en la caixa de les pensions o en la venta de melatonina i antidepressius, perquè estem llaurant en els nostres joves una por estructural a projectar-se.