Els reis ja són a #Marivent. Si avui #Saridakis aixecàs el cap de la tomba i veiés com es vulnerà el seu testament, diria "Tapa, tapa, tapa!". Vet aquí la història d'una usurpació. Obr fil:
Ioannes Saridakis va ser un artista nascut el 1877 a la ciutat egípcia d’Alexandria. A 18 anys emigrà a Xile, on feu fortuna com a enginyer de mines per poder-se dedicar a la seva gran passió: l’art.
Un dia, a Santiago de Xile, Saridakis va visitar una exposició del pintor mallorquí Antoni Ribas. Quedà tan meravellat dels seus paisatges impressionistes que no dubtà a visitar-los en persona.
Saridakis desembarcà a Mallorca per primera vegada el 1920 de la mà de la seva dona xilena. Al cap de tres anys la parella decidí establir-s'hi definitivament. Així compraren un solar a Cala Major, a 5 km de Palma, on construïren la residència de Marivent.
L’edifici s’acabà de construir el 1925 i fou obra de l’arquitecte mallorquí Guillem Forteza. Disposava de 33.000 m2 amb jardins i pinars i una gran torre. Saridakis gaudiria de les belles vistes sobre la badia de Palma fins a la seva mort el 1963. Tenia 87 anys.
El 1965 la vídua de Saridakis donaria a la Diputació Provincial de Balears el palau i la seva important col·lecció de 1.300 obres i més de 2000 llibres. Hi posà, però, una condició: aquell fons artístic s’havia de convertir en un museu gratuït obert a tothom.
A principi dels 70 els prínceps d’Espanya, Joan Carles i Sofia, començaren a venir a passar l’estiu a Mallorca. Com que sempre s’allotjaven en diferents hotels, les autoritats illenques consideraren oportú cercar-los una residència fixa.
De seguida es pensà en Marivent ateses les seves excel·lents condicions de seguretat. Hi havia, però, un inconvenient. Els estatuts de la Fundació Saridakis no contemplaven la possibilitat que aquell edifici es convertís en una finca privada.
El text legal tan sols recollia que Marivent podia servir, ocasionalment, com a residència de caps d’Estat. I Joan Carles només comptava des de 1969 amb el nomenament de successor de Franco.
Això, tanmateix, es va resoldre el 1973. A l’estatut s’hi va afegir “caps d’Estat i successors”. La família de Saridakis acatà a contracor la decisió, però no volgué que les obres del museu es quedassin a la nova residència reial d’estiu. El 1988 la justícia li donaria la raó.
Així, el Consell insular de Mallorca va haver de retornar tota la col·lecció de l’artista als seus hereus, els quals se l’emportaren a Barcelona.
Fa uns anys, seguint la primera voluntat de Saridakis, el Govern balear aconseguí almanco que els Jardins de Marivent s’obrissin al públic fora, però, del període de vacances de la monarquia.
Més històries del #BoomTurístic sobre qui és qui en l’aristocràcia hotelera:
Simó Barceló Obrador (1902-1958). Natural de Felanitx, el 1931 comprà el seu primer camió amb el qual constituí Autocares Barceló. El 1954 obria la primera agència de viatges a Palma, Viajes Barceló.
I el 1962 Gabriel, el fill del patriarca, ja fundava la divisió hotelera del grup, Barceló Hotels. En canvi, el seu germà Sebastià, mort el 2009, s’encarregà de l’empresa de transports.
Avui se celebra la 48 edició caminada “Del Güell a Lluc a peu”, considerada una de les primeres grans mostres de mallorquinitat. Els seus orígens estan relacionats amb un simple #sifó.
La idea sorgí el 17 de juliol de 1974 arran d’un accident al bar Güell de Palma, ja desaparegut. Situat al cap de cantó entre els carrers Aragó i Torcuato Luca de Tena, era regentat pel carismàtic Bartomeu Barceló Quetgles, més conegut com a Tolo Güell.
Aquell dia un grup d’amics que feien tertúlia pegaren un bot de la cadira en sentir una forta detonació. Era la filla de l’amo, Maria Rita, de sis anys, que havia patit l’explosió d’un sifó que tenia entre les mans.
Més històries de peninsulars durant el #BoomTurístic. A Mallorca serien coneguts com a #forasters (#murcians a Eivissa). Obr enfilall per reflexionar sobre aquest polèmic concepte:
En un principi, #foraster només al·ludia a l’origen ultramarí d’aquells nouvinguts. Avui el terme fa referència als castellanoparlants que mantenen una actitud hostil cap a la cultura illenca. Hi hagué casos de #xenofòbia amb la lamentable expressió “barco de rejilla”.
Amb tot, alguns casos d'integració deixaren en evidència més d'un mallorquí. Ja ho diu l'expressió: “M’estim més un foraster integrat que un mallorquí renegat”.
El 27 de novembre de 1972 Úbeda adreçà una carta als mallorquins amb les següents paraules:
“Preguntémonos todos -vosotros y yo el primero- queridos mallorquines: ¿Qué actitud tomamos frente a nuestros hermanos inmigrados? ¿Los acogemos -quizá los despreciamos-? ...
¿Les tratamos con justicia en la distribución y remuneración de puestos de trabajo? ¿Facilitamos y promovemos, con respecto y sin prejuicios, una progresiva integración de estos hermanos nuestros en nuestra sociedad?....
Entre 19960 i 1970 arrribaren a Mallorca prop de 130.000 persones procedents de de les zones rurals més pobres de la Península, principalment d’Andalusia. Visqueren com a esclaus en situacions infrahumanes. Obr enfilall per explicar aquesta història poc coneguda del #BoomTurístic
En un primer moment només venien els homes a fer la temporada d’estiu. Després, però, s’acabaren instal·lant a l’illa amb les seves famílies. Tractats despectivament com a #forasters, ocuparen els llocs de feina que no volia la població illenca.
La llei franquista obligava a oferir allotjament i menjar als treballadors de l’hoteleria que visquessin enfora de casa seva. Els empresaris, però, no volien fer cap inversió extra.
Fent de #TuristaDeCoaUll, em trob amb una sèrie de #hits sensacionals enregistrats a Menorca. Amb ganes de conèixer el dictamen d'@amadeucorbera
I en el numero 1: “Hay que venir al sur’ (1978), de la diva italiana #RaffaellaCarrà. El videoclip es va rodar al port de Pollença, a l’hotel Formentor, però també a Cala en Porter i el port de Maó
El el número 2 "Summer love", de Phil Trim, rodat el 1978 Cala en Brut