Thread by @UnSrdeBarcelona

Estic llegint tots els seus comentaris i respostes al meu comiat i no puc sino emocionar-me.

Gràcies de tot cor a tothom.

No m'agradaria marxar sense explica'ls-hi una darrera petita gran història:

La meva...

https://twitter.com/UnSrdeBarcelona/status/1448735416056782854

Hi havia una vegada un nen.
Un nen enamorat dels llibres.
Llibres plens d'aventures inabastables i personatges de somni.

Emilio Salgari. Los Cinco. Sherlock Homes. Los Hollister. Hazañas Bélicas. Ivanhoe. La Flecha Negra. Robinson Crusoe... i sí, el meu estimat Guillermo Brown.

Aquest nen va descobrir un dia una cosa mevarellosa.
Una cosa quasi màgica.
Una cosa que el feia especial...

Ell sabia explicar aquestes històries.

Inventar-se-les.
Trobar les paraules adients.
Ordenar i desordenar les trames, per fer-les més interesants.
Accelerar i alentir la narració.

Ara li diuen cliffhangers i plot-twists.

Aquell nen li deia "jugar".

Però aquella habilitat era un secret.
No li va dir a ningú.
Tan destacat com era amb les paraules, n'era també amb la vergonya i la timidesa.

I s'ho va guardar.

I va passar el temps.
Però un dia va passar una cosa.
Sí, de vegades hi ha coses que et fan canviar d'opinió.

Petites espurnes de llum.

Al seu cole van fer un concurs literari.
Jocs Florals, li van dir.
Un nom ben pompós, en línia amb el tipus de cole.

I després de rumiar-s'ho molt, el nen s'hi va apuntar.

Per què ho va fer?
No va ser pel mèrit. Ni per la possibilitat de reconeixement.
Es va apuntar per la possibilitat de dir-li al món, sí sé escriure.

I va arribar el dia.
Imaginin-se el Saló d'Actes de l'escola, enorme, centenari, d'un neo-gòtic imponent.
Plé de centenars de nens i severs i greus professors.

El nen havia escrit una obra de teatre. Una història curta i petita, però que havia preparat amb molt carinyo.
Fins i tot havia dibuixat la portada.

Una currada, que dirien ara.

El director va anunciar el lliurament de premis.
Categoria obres de teatre.

"Lamentem anunciar que només s'ha presentat una obra. Per aquest motiu, no li podem donar un premi. Demanem a XXX que pugi a l'escenari a recollir l'accésit".

Un accésit?
Un premi de consolació?

Vaig pujar a l'escenari a recollir-lo enmig de les rialles de centenars de nens.

Mentre ho feia, vaig decidir no tornar a escriure mai.
Vaig deixar de llegir durant 10 anys.

Fast-forward 30 anys.
La vida que fà moltes voltes.
Família i feina.
Exits i fracassos.
Alegries i penes.
Excel i powerpoint.

Vamos, el pà nostre de cada dia.

Però un dia aquell nen, és a dir jo, es troba devant la pantalla d'ordinador, mirant intrigat un ocellet de color blau.

Un ocellet que em mira.
Que em parla.
Que em crida.
Que m'anima a explicar històries.
Que m'empeny a trobar les paraules.
A jugar amb la narrativa.

M'ho penso.
Ho rumio.
Em pregunto:

- "i si?"

i escric una primera paraula...

La resta de la història ja la coneixen.

Moltíssimes gràcies a tots.

Ha estat un veritable honor gaudir de la seva companyia.

Semper virens.