La Declaració d’Independència de Catalunya, votada avui fa cinc anys al @parlamentcat, marcava l’inici d’un llarg i incert procés que només s’acabarà quan Catalunya sigui reconeguda com a Estat independent
L’acord amb l’Estat espanyol no era i no és practicable. No cal col·leccionar més frustracions confiant altre cop en la paraula d’un Estat que fa de la mentida i els incompliments la seva única política de relació amb Catalunya
Cinc anys després del #27oct no trobareu cap decisió del Parlament que anul·li, suspengui o revoqui la Declaració d’Independència de Catalunya. Tot aquest temps, des de l’exili, hem treballat per refer el camí i preservar la legitimitat
El missatge que vull adreçar al conjunt dels actors polítics que vam acompanyar-nos és que fem balanç. Si la via de la desmobilització i la dilució del conflicte que s’ha practicat ens ha proporcionat avenços en cap dels fronts que són vitals pel país
La no aplicació immediata dels efectes polítics de la Declaració d’Independència de Catalunya no anul·la la seva vigència, sinó que ens obliga a trobar la manera de desplegar-la, sigui des de les institucions autonòmiques o les institucions republicanes
“Un dia en la vida d’un catalanoparlant qualsevol” seria el millor programa de telerealitat que podria produir la televisió pública del nostre país, enlloc de tanta conyeta fàcil en castellà perquè t’aplaueixin a Madrid i et donin un Ondas.
El resultat seria esfereïdor.
Només cal posar càmeres a unes quantes persones que han decidit viure en català i no canviar de llengua, i al cap del dia buidar-ne el contingut per veure què li ha passat com a conseqüència d’aquesta tria lingüística. És a dir, de fer servir la llengua pròpia del país.
Saber què li passa quan ha d’anar al metge, quan s’adreça a la guixeta de la Renfe, quan ha d’anar a renovar el DNI, quan demana un tallat a la terrassa d’un bar, o el menú de la carta en català, o respon una trucada d’una teleoperadora, o ha de presentar un plet al jutjat…
Llarena i Marchena han escrit textos d'alt voltatge polític, d'una manera que no faria cap sistema judicial democràtic. Però em sorprèn que algú se'n sorprengui. Que no han llegit tota la literatura judicial que ens han dedicat des de 2017? Es una enciclopèdia de l'espanyolisme.
Han fet política sempre. Pensar que se sentiran vinculats pels acords polítics entre un govern i un grup parlamentari és ignorar com funciona Espanya des de fa segles. I com continuarà funcionant en el futur. Això ho sap perfectament la part espanyola de la taula del diàleg.
Per això el PSOE no té cap problema amb la decisió del Suprem d'avui ni l'inquieta el més mínim. Al contrari, encara li va bé per poder ensenyar múscul patriòtic i anticatalà davant del PP en la precampanya del llarg període d'eleccions que ens espera.
A mesura que passen les hores i alguns han aconseguit llegir i entendre tota la sentència del TJUE, es nota la indignació dels qui ja ho tenien tot preparat per si la decisió del tribunal era un calc de l’opinió de l’advocat general. Ja ho hem viscut abans, això.
Després de la decisió del Tribunal alemany va passar el mateix: l’extradició era un fet. I van passant els anys i l’extradició que tothom anuncia i tothom promet no arriba mai. Saben que no arribarà, de manera que per respecte als seus ciutadans els haurien de deixar d’enganyar.
La batalla que lliurem no és per l’extradició: és pels nostres drets polítics i pels drets polítics dels catalans. Evitar l’extradició és un pas necessari per poder culminar aquest combat. Ignorar aquest enfocament ha fet caure en l’error a molta gent. No ho han entès mai.
Qui més ha fet per identificar-nos objectivament va ser el rei espanyol al discurs del 3 d’octubre, quan ordena la nostra persecució col·lectiva. Som el “ellos” del “¡a por ellos!”. Som els “catalufos”, els “polacos”, els “lacis”. Som els qui quan parlem en català, ens insulten.
Som els qui escollim representants polítics que no poden exercir amb normalitat, que són suspesos per raons polítiques, que són privats del dret d’expressió si parlen en català al Parlament espanyol. Som els qui la policia espanyola pega per anar a votar pacíficament.
Som els qui no ens està permès de parlar la nostra llengua al Parlament europeu perquè el govern d’Espanya no ho vol. Som els qui vam aprovar un Estatut i no el podem fer servir perquè el va desfigurar un tribunal polititzat. Som els únics que no tenim l’estatut que vam votar.
El president i la vicepresidenta primera del Govern espanyol són les dues màximes autoritats executives de l’Estat. Totes dues diuen que la reforma del codi penal pactada amb UP i ERC té l’objectiu de facilitar la meva extradició.
Després de la compareixença solemne i de les invitacions explícites a celebrar la reforma del codi penal, és lògic pensar que aquestes qüestions, que no són menors en termes polítics, ja es devien conèixer.
Atès que m’afecta directament, tinc dret a formular algunes preguntes:
Això que explica el PSOE en públic, ho va exposar també en privat durant la negociació? La part catalana, era conscient que aquestes eren les intencions del govern espanyol en la reforma de la llei? Ningú no va advertir que es faria aquesta interpretació?
A mesura que vaig llegint, la lletra menuda es va fent cada cop més gran. Un cop passi la hiperventilació i es pugui parlar amb serenor més enllà de la propaganda, ens adonarem dels paranys que han pactat. Apunteu-vos el concepte d’“intimidació” i el d’“actes preparatoris”…
Un recordatori per a despistats: he reclamat que es derogui la sedició perquè fets com els de l’octubre del 2017 tinguin la mateixa consideració que van tenir per a la justícia alemanya. Allà no són delicte. Ni de 15, ni de 5 ni de mig any de presó. Zero.
No costa tant d’entendre
Si el que es vol és que jurisdiccions europees ja no puguin fer com va fer l’alemanya —que va entrar a examinar el fons dels fets— i no tinguin més remei que aplicar una extradició automàtica, això servirà per intentar liquidar la nostra estratègia de derrotar l’estat.