Tothom qui em segueix sap que Borràs, De Dalmases i la seva colla no són sants de la meva devoció, sinó tot el contrari. Però l’abraonament del potent entorn mediàtic d’ERC contra ells és tan brutal, la persecució política tan evident, que gairebé me’n fan sentir solidari.
Un exemple que em va deixar bocabadat: dijous, als #MatinsTV3, els 4 periodistes tertulians (F. Espada, A. Cubero, O. March, L. Aznar) van dedicar la mitja hora de programa que vaig veure a rebentar De Dalmases i, de passada, Borràs. Unànimement i implacablement.
Durant la tertúlia van connectar amb el Parlament per entrevistar el diputat de Junts Alonso-Cuevillas. L’entrevista no va donar gaire de si, però, quan es va tallar la connexió, va servir perquè els quatre tertulians disparessin contra l’entrevistat, deixant-lo com un drap brut.
En fi, no sé si això és habitual en el programa (que normalment no miro perquè a aquella hora treballo), però l’escena fotia molta vergonya, i més en un mitjà públic. Si no és contra un assassí en sèrie, tanta unanimitat i duresa en la desqualificació és més que sospitosa.
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
Posats a posar-me en jardins, opinaré sobre això dels periodistes (ells i elles) cònjuges de polítics, sobretot dels que tenen responsabilitats de govern.🧵
La llei obliga autoritats i funcionaris a abstenir-se en procediments en què hi estiguin interessats el cònjuge (o parella de fet), parents consanguinis fins al 4t grau (fins a cosins germans) o parents per afinitat fins el 2n (sogres, cunyats i fills/nets/avis del cònjuge).
L'obligació d'abstenció és absoluta, és a dir, s'han d'abstenir de qualsevol intervenció en els procediments on hi hagin involucrats parents. No per posar en dubte la professionalitat de cap funcionari públic, sinó per evitar posar en dubte l'APARENÇA d'imparcialitat.
Tinc 51 anys, en fa més de 30 que vaig a manis, i mai no m'havia trobat amb un grup d'infiltrats tan evident com divendres passat a Tarragona...en una mani a la qual jo no tenia previst d'anar-hi. FIL.
Divendres passat, dia 19, prop de les 6 de la tarda, dotacions d'antiavalots dels Mossos ja s'havien situat a tots els accessos a la Plaça Imperial Tarraco, on havia d'acabar (em sembla) la manifestació per la llibertat de Pabol Hasél. De manifestant, però, no se'n veia ni un.
Jo anava a buscar una de les meves filles petites (són bessones), que feia una classe de logopèdia, i, en passar per davant de l'antiga seu de Caixa Tarragona, vaig veure un grupet de 4 o 5 persones, una de les quals duia una motxilla amb una bandera espanyola cosida.
La cara fosca de la indiscutible victòria electoral de l’independentisme el 14F són els més de 600.000 votants independentistes del 2017 perduts. Només que -posem- una tercera part d’aquests hagués votat partits independentistes de nou, el resultat hauria estat estratosfèric.
No és consol que l’abstenció unionista encara creixés més. Cal analitzar per què tants votants independentistes van quedar-se a casa, i què s’ha de fer per tapar l’hemorràgia i revertir la situació.
El principal motiu pel qual més d’1 de cada 4 votants indys del 2017 es va abstenir no sembla cap gran misteri. Entre l’eufòria de l’1-O i la ràbia pel 155, i un independentisme dividit, barallat, sense estratègia i amb una gestió governamental menys que fluixa no hi ha color.
Els que es queixen que l’independentisme no té “dreta”. Com si fos una novetat en el catalanisme, almenys d’ençà que Cambó va donar suport a Franco. Pujol, als 70, deia que era “socialdemòcrata a la sueca”, i el partit de Trias Fargas es deia “ESQUERRA Democràtica de Catalunya”.
Diferent és que l’esquerra sucursal i els seus intel·lectuals dibuixessin el pujolisme com la “dreta catalana”. Home, d’acord que no eren maoistes, però en aquesta simplificació hi rau en bona part la incapacitat del PSC-PSUC d’apartar Pujol de la presidència durant 23 anys.
No. Al pujolisme (al qual jo em vaig oposar políticament) se li poden fer mil retrets (també uns quants elogis), però no es va assemblar mai gens ni a la dreta postfranquista i missaire espanyola ni als ultraliberals desreguladors tipus Reagan-Thatcher.
La reacció tan nerviosa, gairebé histèrica, de representants de l'Estat espanyol -govern i fins i tot poder judicial- a l'anunci de la querella del Parlament contra Llarena em té desconcertat. Demostra por, i no acabo d'entendre perquè. (1)
El coneixement sobre una eventual querella contra el magistrat Llarena seria competència de la Sala del Penal del Tribunal Suprem, és a dir, dels seus propis companys de sala. Que la querella no només no prosperés, sinó que ni tan sols fos admitida a tràmit, sembla cantat. (2)
Per tant, d'entrada, quan dies enrere sentia la possibilitat que es presentessin querelles contra Llarena era escèptic: "Això no els faria ni pessigolles, als poders de l'Estat espanyol", pensava. (3)