Posats a posar-me en jardins, opinaré sobre això dels periodistes (ells i elles) cònjuges de polítics, sobretot dels que tenen responsabilitats de govern.🧵 La llei obliga autoritats i funcionaris a abstenir-se en procediments en què hi estiguin interessats el cònjuge (o parella de fet), parents consanguinis fins al 4t grau (fins a cosins germans) o parents per afinitat fins el 2n (sogres, cunyats i fills/nets/avis del cònjuge).

Tothom qui em segueix sap que Borràs, De Dalmases i la seva colla no són sants de la meva devoció, sinó tot el contrari. Però l’abraonament del potent entorn mediàtic d’ERC contra ells és tan brutal, la persecució política tan evident, que gairebé me’n fan sentir solidari. Un exemple que em va deixar bocabadat: dijous, als #MatinsTV3, els 4 periodistes tertulians (F. Espada, A. Cubero, O. March, L. Aznar) van dedicar la mitja hora de programa que vaig veure a rebentar De Dalmases i, de passada, Borràs. Unànimement i implacablement.

Tinc 51 anys, en fa més de 30 que vaig a manis, i mai no m'havia trobat amb un grup d'infiltrats tan evident com divendres passat a Tarragona...en una mani a la qual jo no tenia previst d'anar-hi. FIL. Divendres passat, dia 19, prop de les 6 de la tarda, dotacions d'antiavalots dels Mossos ja s'havien situat a tots els accessos a la Plaça Imperial Tarraco, on havia d'acabar (em sembla) la manifestació per la llibertat de Pabol Hasél. De manifestant, però, no se'n veia ni un.

La cara fosca de la indiscutible victòria electoral de l’independentisme el 14F són els més de 600.000 votants independentistes del 2017 perduts. Només que -posem- una tercera part d’aquests hagués votat partits independentistes de nou, el resultat hauria estat estratosfèric. No és consol que l’abstenció unionista encara creixés més. Cal analitzar per què tants votants independentistes van quedar-se a casa, i què s’ha de fer per tapar l’hemorràgia i revertir la situació.

Els que es queixen que l’independentisme no té “dreta”. Com si fos una novetat en el catalanisme, almenys d’ençà que Cambó va donar suport a Franco. Pujol, als 70, deia que era “socialdemòcrata a la sueca”, i el partit de Trias Fargas es deia “ESQUERRA Democràtica de Catalunya”. Diferent és que l’esquerra sucursal i els seus intel·lectuals dibuixessin el pujolisme com la “dreta catalana”. Home, d’acord que no eren maoistes, però en aquesta simplificació hi rau en bona part la incapacitat del PSC-PSUC d’apartar Pujol de la presidència durant 23 anys.

La reacció tan nerviosa, gairebé histèrica, de representants de l'Estat espanyol -govern i fins i tot poder judicial- a l'anunci de la querella del Parlament contra Llarena em té desconcertat. Demostra por, i no acabo d'entendre perquè. (1) El coneixement sobre una eventual querella contra el magistrat Llarena seria competència de la Sala del Penal del Tribunal Suprem, és a dir, dels seus propis companys de sala. Que la querella no només no prosperés, sinó que ni tan sols fos admitida a tràmit, sembla cantat. (2)