#Taldiacomavui de 1908 s'inaugurà el Palau de la Música Catalana, obra de Lluís Domènech i Montaner i símbol del Modernisme, del catalanisme i Patrimoni Mundial de la Humanitat. O més ben dit, a partir de tal dia com avui i durant tota una setmana s'inaugurà el Palau. Fil 🎶
En realitat si per "inaugurar" el Palau de la Música entenem cantar-hi per primer cop, el Palau s'inaugurà el 3 de març de 1907 quan encara era tot en obres. Això és la primera cantada amb la gent pels forjats a mig fer i quan l'escenari encara era una mera paret d'obra.
Aquella primera cantada la feren per a celebrar que havien cobert aigües, és a dir que havien acabat la coberta i a dins de l'edifici, tot i ser a mig fer, ja no hi plovia. També serví per a fer una primera prova de l'acústica de l'espai tot i que encara no hi havia ni finestres.
El projecte s'havia presentat exactament el mateix dia de la inauguració, un 9 de febrer, de tres anys abans, el 1905. No es deia encara "Palau de la Música Catalana" sinó "Palau de la Música", tal i com el presentava el diari "La Veu de Catalunya"...
...o "Edifici del Orfeó Català", tal i com el presentaven a la revista "Ilustració Catalana". A la mateixa revista també hi havia...
...el dibuix de la vista, perquè temps enrere els arquitectes sabien dibuixar i no necessitaven fer rénders de merda. I Domènech presentà el projecte del Palau amb aquesta meravellosa perspectiva (notis, per exemple, el traç més gruixut del conjunt escultòric de la cantonada).
Hi ha una llegenda urbana que diu que aquest nen que hi ha en primer pla fou improvisat: quan ja tenia la perspectiva dibuixada, Domènech, que treballava amb una ploma amb tinta xinesa, li va caure una gota de tinta i amb la ploma va dissimular la gota donant-li forma d'un nen.
Però això de la gota és una anècdota no comprovada. De fet sembla una versió d'aquesta altra similar (el text és de 1926) que diu que una vegada al seu amic, l'arquitecte Josep Vilaseca, li va caure una gota de tinta i en Domènech la transformà en un cotxe. Qui sap si és cert...
Dos mesos després de presentar el projecte fou col·locada la primera pedra (tot i que les obres ja havien començat, com passa habitualment amb aquests actes cerimonials) durant la Diada de Sant Jordi següent.
Això és l'acte de col·locació de la primera pedra, en una gran foto d'alta resolució feta pel fotògraf Adolf Mas...
...i aquests són en Joaquim Cabot, amb barba negra, president de l'Orfeó Català i promotor de la construcció del Palau, i a la seva dreta un Domènech de només 55 anys però ja envellit i amb barba blanca i cara de "això que farem costarà Déu i ajuda, patirem, però pot sortir bé".
Patir, efectivament, patí molt. Patí tant que en Domènech quasi hi deixà la vida fent el Palau ja que a mig transcurs de les obres patí un atac de cor a causa de l'estrès que li ocasionaren les discussions amb la Junta de l'Orfeó al voltant dels temes decoratius i de diners.
Però se'n sortiren, tant ell com el projecte, i finalment el 9 de febrer de 1908 s'inicià el procés d'inauguració del Palau de la Música, procés que durà 6 dies i encara s'allargà unes setmanes més amb diversos concerts inaugurals. El 9 de febrer la sala lluïa així d'esplèndida:
Era un diumenge assolellat i així, ple de llum de migidia, a les 15:00h es beneí l'edifici. Es feren alguns discursos i sota la direcció del mestre Lluís Millet l'@Orfeo_Catala féu néixer el @palaumusicacat entonant el seu himne, el "Cant de la Senyera".
Aquest és el programa inaugural, amb peces catalanes i l'"Alleluia" de Haëndel. L'acte acabà amb tothom cantant "Els Segadors" acompanyats "d'orga".
Domènech exprimí l'espai del solar al màxim. Fins feia poc temps els auditoris d'arreu d'Europa tenien una capacitat per a uns 1.500 espectadors, però a principis del segle XX van començar a créixer considerablement. Ell n'aconseguí col·locar pràcticament 2.500.
L'edifici, de fet, encara no era acabat del tot. Li faltava la decoració de les valquíries dalt de la boca de l'escenari, i a la cantonada de la façana encara faltava instal·lar-hi el grup escultòric "La cançó popular", aquí encara al taller de Miquel Blay...
...i la torreta de dalt, que corona la cantonada i que s'acabaria poc després...
...fins a completar la icònica (i impossible de fotografiar sense distorsionar la perspectiva) cantonada del Palau.
Fet el primer acte en un diumenge, el següent dijous 13 vingué un prestigiós organista alemany de Dresden, Alfred Sittard, i féu un recital amb l'orgue, que era fet a Alemanya. Aquí es veu com a sobre del bust de Beethoven encara hi falta tot el grup escultòric de les valquíries.
Aquest és el programa del dia 13, "ab motiu de l'entrega oficial de les orgues construides per la casa E.F. Walcker, de Ludwisburg". Ludwigsburg és una ciutat de l'estat de Baden-Württemberg, al sud-oest d'Alemanya.
Finalment el vespre del dissabte dia 15 es féu un altre gran recital per als socis protectors de l'Orfeó, que la premsa de l'època anomenava el concert "inaugural"...
...i amb un programa que incloïa Bach, Reger, Liszt, Millet, Pedrell, Morera, Saint-Saëns, Nicolau, Haëndel, Rheinberger i Boëllmann.
I els actes inaugurals encara s'allargaren algunes setmanes més amb més concerts per al gran públic, ben bé fins a mitjans del març següent. Pocs dies després de la inauguració és quan fou començat a ser anomenat ja "Palau de la Música Catalana", perquè és un palau nacional.
Petites sales multiusos a banda, com la Sala Mozart, el Palau de la Música Catalana fou l'única sala de concerts o auditori no només d'aquest país, Catalunya, sinó també del país veí durant més de 70 anys fins que el juliol de 1978 s'inaugurà l'Auditori Manuel de Falla a Granada.
Tenia pensat fer un llarg fil sobre temes més tècnics, constructius i acústics, del Palau però encara el tinc només a mig fer. Hi ha tota una història, tant arquitectònica com cultural com fins i tot una mica política, al voltant de les famoses muses de l'escenari...
...que no només inspiren als cantaires i músics sinó que també condicionen l'acústica de l'espai. I la història del desenvolupament científic de conceptes acústics contemporanis a la construcció del Palau, com ara la reverberació, demostra que en Domènech en sabia molt de física.
Però aquest fil més tècnic, que el volia fer "heavy" com aquell de 200 tweets de Sant Climent de Taüll, ja el faré més endavant quan el tingui llest.
De moment aquest fil inaugural del Palau, declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO el 1997 i que féu plorar a tot un Louis Kahn el 1972 (quan el nord-americà el visità acompanyat de David Mackay), serveix per a saludar l'Any Domènech i Montaner 2023.
Fi.
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
És prou sabut que el 1924 Gaudí passà una nit al calabós per negar-se a deixar de parlar català amb un policia, però és menys sabut que #taldiacomavui de 1920 la policia li obrí el cap a cops de porra, exactament igual que l'1-O del 2017. Això és un fil sobre què va passar. 📜
Aquests fets van passar al Palau de les Belles Arts de Barcelona, obra de l'arquitecte August Font per a l'Exposició Universal de 1888 a la Ciutadella. L'edifici era just davant del Castell dels Tres Dragons, s'enderrocà el 1942 i hi feren uns jutjats municipals, ara enderrocats.
El Palau de les Belles Arts era un gran recinte firal on s'hi feien exposicions, concerts i tota mena d'actes socials, polítics i culturals. Un precursor del Palau Sant Jordi de Montjuïc. Bàsicament era aquest gran saló, de 2.000 m2, amb una estructura metàl·lica a la coberta.
#Taldiacomavui de 1717 Felip V obligà als ciutadans del barri de la Ribera de Barcelona a marxar del barri i enderrocar ells mateixos les seves pròpies cases, portant-ne la pedra a la Ciutadella per aixecar els murs de la fortalesa. Desaparegueren 1.015 cases i 42 carrers. Fil 📜
Això era el barri de la Ribera abans de 1714, en un plànol girat (la mar a la dreta). En vermell els edificis, en verd els horts i en verd fosc el Rec Comtal al centre i travessant els carrers i les illes. Un rec el curs del qual els miserables borbònics també van modificar.
D'entre tots els miserables destaca aquesta escòria, Joris Prosper Van Verboom, un psicòtic enginyer militar flamenc que fou l'encarregat tant de planificar el setge i després l'enderroc de la Ribera, que deixà a més de 5.000 persones sense casa, com de projectar la Ciutadella.
"En ma terra del Vallès, tres turons fan una serra". Demà és Sant Medir, vella festa popular santcugatenca del s. XVIII que els barcelonins adoptaren el s. XIX i que celebrem prop del cim de la nostra serra compartida: Collserola. Però per què Collserola es diu Collserola? Fil 🌿
De fet això és part d'un fil força més llarg que tenia a mig fer sobre la llegenda i la història real de Sant Medir, però el tema del nom de Collserola és prou curiós com per fer-ne ara aquest fil i de pas esbossar la història de Sant Medir. | 📷 R. Peña/Parc de Collserola
Fent un resum cronològic, la llegenda de Sant Medir s'estructura com segueix: Sant Sever i el pagès Medir, suposadament del segle IV, no van existir mai, són personatges creats per l'església catòlica aprofitant una tradició pagana relacionada amb la mare Natura.
En una època políticament encara pitjor que l'actual, #taldiacomavui de 1878 un jove Lluís Domènech i Montaner publicà el manifest del Modernisme: "En busca de una arquitectura nacional", un text que tothom explica malament i on "nacional" NO fa referència a Catalunya. Fil 📜
Fa poc vaig veure una conferència de Borja de Riquer, reconegut catedràtic d'Història de la UAB, on deia (i es quedava tan ample) que Domènech havia estat pioner en fer servir la paraula "nacional" referint-se a Catalunya. És un exemple paradigmàtic del problema d'aquest text.
Borja de Riquer potser és un gran historiador però aquí no té ni idea de què està dient: ni la paraula "nacional" del títol del text fa referència a Catalunya ni el text va sobre buscar "una arquitectura específicament catalana d'acord amb les característiques d'aquest país".
Francesc Mitjans i Santiago Balcells inauguraren #taldiacomavui de 1969 el primer gratacel de Catalunya: el Banc Atlàntic (1965-69), a Barcelona, de 83 metres i que en un origen tenia forma prismàtica però després, seguint la Torre Pirelli de Milà, adoptà forma de fus. Fil 📐
El projecte començà així, col·locant la cantonada d'una torre prismàtica enganxada a la cruïlla de l'Avinguda Diagonal amb Balmes. Molts edificis de l'Eixample no feien xamfrà al front de la Diagonal. I a més un rectangle en planta sempre és fàcil de resoldre estructuralment.
Però feia poc anys que l'arquitecte Gio Ponti i l'enginyer Pier Luigi Nervi havien acabat de construir aquest "Grattacielo Pirelli" (1956-60) a Milà, que amb 127 metres fou l'edifici més alt d'Italia fins el 1995 i es convertí en un dels projectes europeus de referència.
Quan #taldiacomavui de 1908 s'inaugurà el Palau de la Música Catalana, Domènech i Montaner degué creuar els dits: era el dia per a comprovar si el truc visual que s'havia empescat funcionava o no. I mirant la sala el dia de la inauguració... sembla que sí. Quin truc era? Fil 🎶
Els frares de l'Orde dels Mínims van arribar a Barcelona el 1569. Després d'establir-se en diversos llocs de la ciutat, dins i fora, el 1589 es van construir el seu Convent de Sant Francesc de Paula al Carrer de Sant Pere Més Alt. Tenia església i tenia un claustre força gros.
La desamortització de 1835 va fotre els frares al carrer i el 1838 el convent, excepte l'església, es convertí en una fàbrica d'estampats. El plànol són els "Quarterons" de 1860. Quan la fàbrica féu fallida el 1898 s'enderrocà tot el complex (excepte l'església) els anys 1900-02.