#Taldiacomavui de 1908 s'inaugurà el Palau de la Música Catalana, obra de Lluís Domènech i Montaner i símbol del Modernisme, del catalanisme i Patrimoni Mundial de la Humanitat. O més ben dit, a partir de tal dia com avui i durant tota una setmana s'inaugurà el Palau. Fil 🎶
En realitat si per "inaugurar" el Palau de la Música entenem cantar-hi per primer cop, el Palau s'inaugurà el 3 de març de 1907 quan encara era tot en obres. Això és la primera cantada amb la gent pels forjats a mig fer i quan l'escenari encara era una mera paret d'obra.
Aquella primera cantada la feren per a celebrar que havien cobert aigües, és a dir que havien acabat la coberta i a dins de l'edifici, tot i ser a mig fer, ja no hi plovia. També serví per a fer una primera prova de l'acústica de l'espai tot i que encara no hi havia ni finestres.
El projecte s'havia presentat exactament el mateix dia de la inauguració, un 9 de febrer, de tres anys abans, el 1905. No es deia encara "Palau de la Música Catalana" sinó "Palau de la Música", tal i com el presentava el diari "La Veu de Catalunya"...
...o "Edifici del Orfeó Català", tal i com el presentaven a la revista "Ilustració Catalana". A la mateixa revista també hi havia...
...el dibuix de la vista, perquè temps enrere els arquitectes sabien dibuixar i no necessitaven fer rénders de merda. I Domènech presentà el projecte del Palau amb aquesta meravellosa perspectiva (notis, per exemple, el traç més gruixut del conjunt escultòric de la cantonada).
Hi ha una llegenda urbana que diu que aquest nen que hi ha en primer pla fou improvisat: quan ja tenia la perspectiva dibuixada, Domènech, que treballava amb una ploma amb tinta xinesa, li va caure una gota de tinta i amb la ploma va dissimular la gota donant-li forma d'un nen.
Però això de la gota és una anècdota no comprovada. De fet sembla una versió d'aquesta altra similar (el text és de 1926) que diu que una vegada al seu amic, l'arquitecte Josep Vilaseca, li va caure una gota de tinta i en Domènech la transformà en un cotxe. Qui sap si és cert...
Dos mesos després de presentar el projecte fou col·locada la primera pedra (tot i que les obres ja havien començat, com passa habitualment amb aquests actes cerimonials) durant la Diada de Sant Jordi següent.
Això és l'acte de col·locació de la primera pedra, en una gran foto d'alta resolució feta pel fotògraf Adolf Mas...
...i aquests són en Joaquim Cabot, amb barba negra, president de l'Orfeó Català i promotor de la construcció del Palau, i a la seva dreta un Domènech de només 55 anys però ja envellit i amb barba blanca i cara de "això que farem costarà Déu i ajuda, patirem, però pot sortir bé".
Patir, efectivament, patí molt. Patí tant que en Domènech quasi hi deixà la vida fent el Palau ja que a mig transcurs de les obres patí un atac de cor a causa de l'estrès que li ocasionaren les discussions amb la Junta de l'Orfeó al voltant dels temes decoratius i de diners.
Però se'n sortiren, tant ell com el projecte, i finalment el 9 de febrer de 1908 s'inicià el procés d'inauguració del Palau de la Música, procés que durà 6 dies i encara s'allargà unes setmanes més amb diversos concerts inaugurals. El 9 de febrer la sala lluïa així d'esplèndida:
Era un diumenge assolellat i així, ple de llum de migidia, a les 15:00h es beneí l'edifici. Es feren alguns discursos i sota la direcció del mestre Lluís Millet l'@Orfeo_Catala féu néixer el @palaumusicacat entonant el seu himne, el "Cant de la Senyera".
Aquest és el programa inaugural, amb peces catalanes i l'"Alleluia" de Haëndel. L'acte acabà amb tothom cantant "Els Segadors" acompanyats "d'orga".
Domènech exprimí l'espai del solar al màxim. Fins feia poc temps els auditoris d'arreu d'Europa tenien una capacitat per a uns 1.500 espectadors, però a principis del segle XX van començar a créixer considerablement. Ell n'aconseguí col·locar pràcticament 2.500.
L'edifici, de fet, encara no era acabat del tot. Li faltava la decoració de les valquíries dalt de la boca de l'escenari, i a la cantonada de la façana encara faltava instal·lar-hi el grup escultòric "La cançó popular", aquí encara al taller de Miquel Blay...
...i la torreta de dalt, que corona la cantonada i que s'acabaria poc després...
...fins a completar la icònica (i impossible de fotografiar sense distorsionar la perspectiva) cantonada del Palau.
Fet el primer acte en un diumenge, el següent dijous 13 vingué un prestigiós organista alemany de Dresden, Alfred Sittard, i féu un recital amb l'orgue, que era fet a Alemanya. Aquí es veu com a sobre del bust de Beethoven encara hi falta tot el grup escultòric de les valquíries.
Aquest és el programa del dia 13, "ab motiu de l'entrega oficial de les orgues construides per la casa E.F. Walcker, de Ludwisburg". Ludwigsburg és una ciutat de l'estat de Baden-Württemberg, al sud-oest d'Alemanya.
Finalment el vespre del dissabte dia 15 es féu un altre gran recital per als socis protectors de l'Orfeó, que la premsa de l'època anomenava el concert "inaugural"...
...i amb un programa que incloïa Bach, Reger, Liszt, Millet, Pedrell, Morera, Saint-Saëns, Nicolau, Haëndel, Rheinberger i Boëllmann.
I els actes inaugurals encara s'allargaren algunes setmanes més amb més concerts per al gran públic, ben bé fins a mitjans del març següent. Pocs dies després de la inauguració és quan fou començat a ser anomenat ja "Palau de la Música Catalana", perquè és un palau nacional.
Petites sales multiusos a banda, com la Sala Mozart, el Palau de la Música Catalana fou l'única sala de concerts o auditori no només d'aquest país, Catalunya, sinó també del país veí durant més de 70 anys fins que el juliol de 1978 s'inaugurà l'Auditori Manuel de Falla a Granada.
Tenia pensat fer un llarg fil sobre temes més tècnics, constructius i acústics, del Palau però encara el tinc només a mig fer. Hi ha tota una història, tant arquitectònica com cultural com fins i tot una mica política, al voltant de les famoses muses de l'escenari...
...que no només inspiren als cantaires i músics sinó que també condicionen l'acústica de l'espai. I la història del desenvolupament científic de conceptes acústics contemporanis a la construcció del Palau, com ara la reverberació, demostra que en Domènech en sabia molt de física.
Però aquest fil més tècnic, que el volia fer "heavy" com aquell de 200 tweets de Sant Climent de Taüll, ja el faré més endavant quan el tingui llest.
De moment aquest fil inaugural del Palau, declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO el 1997 i que féu plorar a tot un Louis Kahn el 1972 (quan el nord-americà el visità acompanyat de David Mackay), serveix per a saludar l'Any Domènech i Montaner 2023.
Fi.
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
Per què l'Església de Santa Maria de la Mar té aquestes quatre grans cicatrius al voltant de la magnífica rosassa?... #Taldiacomavui de 1459 quatre arquitectes signaren el contracte per a reconstruir-la, anys després que hagués quedat malmesa per un bestial terratrèmol. Fil. 🌹
El 1459 ja feia 31 anys que la rosassa era mig destrossada, des que el dia 2 de febrer de 1428 tota Catalunya havia estat sacsejada per l'anomenat Terratrèmol de la Candelera. Amb epicentre prop de Camprodon, fou el terratrèmol més intens i destructor de la Història del país.
Des de finals del segle XIV, durant tot el XV i encara al XVI hi hagué uns quants terratrèmols força importants a Catalunya, sovint amb l'epicentre als Pirineus gironins. Aquest del 2 de febrer de 1428 tingué l'epicentre al cercle groc i es percebé França enllà, fins a 270 km.
Montserrat, vista aquí en una fantàstica foto amb Manresa en primer pla, és la muntanya més icònica i emblemàtica de Catalunya. Però què hi fa aquesta pila de roques aïllada aquí al mig?... Això és un fil sobre com va néixer la muntanya més singular del país. | 📷 Globus Pirineu
Com que jo no sóc geòleg faré un resum de dos articles divulgatius molt didàctics: "Aproximació a la geologia de Montserrat", del geòleg Albert Martínez, i "Sortida geològica a Montserrat", de la geòloga Olga Margalef. Tots dos expliquen molt bé perquè Montserrat és tan singular.
La cosa s'inicià fa uns 70 milions d'anys quan la Placa Ibèrica i la Placa Europea, derivant totes contentes per la Terra, es van trobar i van començar a col·lisionar. La col·lisió tancà la connexió entre els oceans Atlàntic i Tetis pel nord-est peninsular (gràfic de l'ICGC).
Passant per l'Autovia de Castelldefels es pot veure el cadàver, ara mig revifat, d'una antiga discoteca morta des del 2001: Silvi's. Inaugurada #taldiacomavui de 1970, fou obra d'Emili Donato i és un edifici curiosíssim on es donen la mà la música disco i l'edat mitjana. Fil 🎶
Fent via cap a Barcelona per la C-31, el cadàver, que el 2022 presentava aquest aspecte ruinós, apareix a la banda de muntanya poc abans de l'Estany de la Murtra, al costat d'un pont que en diuen, precisament, Pont del Silvi's. El terreny i l'edifici són de propietat privada.
L'agost de l'any passat, 2024, presentava aquest aspecte. Algú ha intentat tornar-la al seu estat original però, francament, sense massa traça. Qui l'ha intentat revifar?... què té de singular l'edifici a nivell arquitectònic?... i per què ara ja no pot seguir sent una discoteca?
És prou sabut que el 1924 Gaudí passà una nit al calabós per negar-se a deixar de parlar català amb un policia, però és menys sabut que #taldiacomavui de 1920 la policia li obrí el cap a cops de porra, exactament igual que l'1-O del 2017. Això és un fil sobre què va passar. 📜
Aquests fets van passar al Palau de les Belles Arts de Barcelona, obra de l'arquitecte August Font per a l'Exposició Universal de 1888 a la Ciutadella. L'edifici era just davant del Castell dels Tres Dragons, s'enderrocà el 1942 i hi feren uns jutjats municipals, ara enderrocats.
El Palau de les Belles Arts era un gran recinte firal on s'hi feien exposicions, concerts i tota mena d'actes socials, polítics i culturals. Un precursor del Palau Sant Jordi de Montjuïc. Bàsicament era aquest gran saló, de 2.000 m2, amb una estructura metàl·lica a la coberta.
#Taldiacomavui de 1717 Felip V obligà als ciutadans del barri de la Ribera de Barcelona a marxar del barri i enderrocar ells mateixos les seves pròpies cases, portant-ne la pedra a la Ciutadella per aixecar els murs de la fortalesa. Desaparegueren 1.015 cases i 42 carrers. Fil 📜
Això era el barri de la Ribera abans de 1714, en un plànol girat (la mar a la dreta). En vermell els edificis, en verd els horts i en verd fosc el Rec Comtal al centre i travessant els carrers i les illes. Un rec el curs del qual els miserables borbònics també van modificar.
D'entre tots els miserables destaca aquesta escòria, Joris Prosper Van Verboom, un psicòtic enginyer militar flamenc que fou l'encarregat tant de planificar el setge i després l'enderroc de la Ribera, que deixà a més de 5.000 persones sense casa, com de projectar la Ciutadella.
"En ma terra del Vallès, tres turons fan una serra". Demà és Sant Medir, vella festa popular santcugatenca del s. XVIII que els barcelonins adoptaren el s. XIX i que celebrem prop del cim de la nostra serra compartida: Collserola. Però per què Collserola es diu Collserola? Fil 🌿
De fet això és part d'un fil força més llarg que tenia a mig fer sobre la llegenda i la història real de Sant Medir, però el tema del nom de Collserola és prou curiós com per fer-ne ara aquest fil i de pas esbossar la història de Sant Medir. | 📷 R. Peña/Parc de Collserola
Fent un resum cronològic, la llegenda de Sant Medir s'estructura com segueix: Sant Sever i el pagès Medir, suposadament del segle IV, no van existir mai, són personatges creats per l'església catòlica aprofitant una tradició pagana relacionada amb la mare Natura.