#Taldiacomavui de 1909 era un diumenge d'abril assolellat a Barcelona. A les 11:00h del matí el cineasta català Ricard de Baños col·locà la seva càmera en un tramvia i filmà bona part de la ciutat, creant un document extraordinari que mostra com era aquella Barcelona. Fil 🎥
El film original és en blanc i negre i dura 7 minuts. Baños es va col·locar amb la seva càmera dins d'una vagoneta que era enganxada davant del tramvia. Un canal de Youtube dit Storytracer han acolorit el film i han estabilitzat la tremolosa càmera i el resultat és prou decent.
Aquesta versió acolorida l'han escurçat a 6 minuts, treient-li els crèdits, i la penjaré en aquest fil en quatre parts (el vídeo del tweet inicial n'era un resum). Però abans fem dues coses: mirar quin és el recorregut que fa el tramvia i la història de perquè es féu aquest film.
Això és un plànol de la Barcelona de 1910, tot just un any després del film. En vermell el recorregut que fa el tramvia, que comença a Passeig de Gràcia amb Rosselló i acaba al Passeig de Sant Gervasi. El film té algun tall però hi apareix quasi bé tot aquest recorregut.
Ricard de Baños rodà la pel·lícula "Un passeig en tramvia per Barcelona" per encàrrec d'un cinema que hi havia a la Gran Via de les Corts Catalanes 605 anomenat "Metropolitan Cinemaway" on s'hi passaven curtmetratges de viatges en tramvia per diferents ciutats d'arreu del món.
La sala, inaugurada el 6 de febrer de 1909, fou iniciativa d'un empresari tèxtil gironí instal·lat a Sant Vicenç dels Horts anomenat Domènec Comamala i seguia una moda internacional, iniciada uns anys abans als Estats Units, de sales construïdes amb forma de vagó de tren.
La moda havia sorgit a Kansas City gràcies a l'inventor, enginyer i cap dels bombers de la ciutat George C. Hale, que el maig de 1905 inaugurà el primer d'una sèrie de cinemes anomenats "Hale's Tours & Scenes of the World", més endavant rebatejats com a "Pleasure Railway".
Fou un èxit: el 1907 ja hi havia 500 cinemes "Hale's Tours" arreu dels EUA i s'havien escampat per tot el món. Tenien forma de vagó i s'hi passaven films de 7-10 minuts rodats des d'un tren per a que els espectadors s'imaginessin que viatjaven pel món. Això és un "Hale" el 1906:
Els films es rodaven instal·lant la càmera al davant de la locomotora, seguint una moda prèvia anomenada "phantom rides" popular al Regne Unit i als Estats Units i que eren films sense narrativa, simplement filmaven el trajecte. Aquest és el càmera Billy Bitzer a Boston el 1896:
Com era doncs un "Hale's Tour"? N'he trobat un a YouTube, suposo que n'hi déu haver d'altres, filmat a Victoria i Vancouver, al Canadà, exactament igual que el de Barcelona: un tramvia passejant pels carrers amunt i avall. Fou filmat el maig de 1907.
Hi hagué cinemes "Hale's Tours" a Londres, París, Berlín, Oslo, l'Havana, Hong Kong o Melbourne, però vers el 1911 ja no en quedava quasi bé cap enlloc perquè els vagons es balancejaven i feien soroll com un tren de debò, i la gent se'n cansà aviat i el negoci acabà morint.
Però ni al nostre país, Catalunya, ni al país veí hi arribà a haver mai cap cinema "Hale's Tours". I fou així doncs que el 1908 el gironí Domènec Comamala s'ensumà un nínxol de mercat i decidí muntar a Barcelona la sala "Metropolitan Cinemaway" inspirada en les "Hale's".
No existeix cap foto de la "Cinemaway", com a mínim a Internet. Potser fent una cerca molt exhaustiva en diaris i revistes se'n podria trobar alguna però no tinc ni idea de quin aspecte tenia. S'inaugurà el febrer de 1909 i tancà a principis de 1911, com les "Hale's Tours".
El dia de la inauguració s'hi oferí un trajecte en tramvia per Noruega. Cada setmana es programava una nova peli-viatge. Al febrer, març i abril els barcelonins pogueren viatjar en tramvia per Anglaterra, Alemanya, França, Suïssa, Canadà, Terra Santa, Sri Lanka, Hong Kong o Japó.
El negoci funcionà molt bé i tingué molt bona acollida. I per tant a algú, no sé qui, se li acudí que encara que els barcelonins ja es coneguessin prou bé la seva ciutat estaria bé fer un viatge amb tramvia per Barcelona. Amb un al·licient extra: la gent podria sortir a la peli!
La Diada de Sant Jordi, que era un divendres, la premsa catalana i la castellana publicaren el mateix anunci avisant a la població que el següent diumenge dia 25, al matí i migdia, es rodaria el film en qüestió i quin seria el recorregut que faria el tramvia amb la càmera.
Per desgràcia la primera part del film, aquí marcada en groc, es va perdre. Una llàstima perquè mostrava Ciutat Vella i tot el Passeig de Gràcia, just quan Gaudí estava fent la Pedrera (1906-12). Començava a Gran Via, baixava cap a la Ciutadella i el port i pujava per la Rambla.
La Filmoteca dóna aquesta explicació sobre els vaivens del film original. No em queda clar si la primera part es va perdre en l'incendi de 1918 o si arribà fins als anys 1960s, pero suposo que la part que féu servir Ramon de Baños, germà d'en Ricard, ja devia ser només la segona.
L'endemà mateix, dilluns 26, ja s'anunciava la imminent estrena del film: "Proximament reproducció de la pelícola [sic], feta de Barcelona'l diumenge 25 del corrent per l'"Hispano Films" en un tramvia de la Companyia Anònima", mentre passaven viatges per Anglaterra i Alemanya.
El dimecres 28 ja s'anunciava l'estrena, que seria el següent dissabte, el primer de maig. I explicava com havien estat milers els barcelonins que havien anat seguint i acompanyant el tramvia amb la càmara per tota la ciutat, encuriosits per a veure com es rodava una "pelícola".
I arribà el cap de setmana i per fi es va estrenar la primera part (la que hem perdut) del "Sensacional passeig en tramvia per Barcelona", que segons deia la premsa dies abans "la pelícola ha resultat en extrem nèta observantse en ella'l més petit detall".
Es van passar una setmana passant la primera part fins que el dissabte següent, 8 de maig, en van estrenar la segona amb aquest èmfasi: "Grandiosa estrena de la segona part del grandiós passeig en tramvia per Barcelona, des de Colon al Tibidabo". Sembla que la peli va agradar!
Buenu, doncs aquesta és la "grandiosa" segona part del passeig amb tramvia, tot i que acolorida i estabilitzada. El primer clip comença al Passeig de Gràcia, travessa el Cinc d'Oros i puja pels Jardinets de Gràcia (inexistents fins el 1929) fins a l'inici de Gran de Gràcia...
...el segon clip puja pel llarg Carrer Gran de Gràcia, que en aquells moments es deia Carrer de Salmerón, fins a Plaça Lesseps, acompanyat per una munió de ciclistes...
...el tercer comença a Lesseps, davant de l'església dels Josepets, i puja per la llarga Avinguda de la República Argentina (tot i que només en surt un tros) fins al Putxet, als Jardins de Mercè Rodoreda, on el tramvia s'atura per a deixar passar-ne un altre...
...i finalment el quart enfila l'Avinguda de la República Argentina fins arribar al Carrer de Craywinckel on el tramvia gira a l'esquerra i va baixant aquest carrer fins al Passeig de Sant Gervasi, amb l'alta Torre Andreu (la "Rotonda", 1906-10) al fons encara en construcció.
I aquest fou el diumenge de 1909 en què milers de barcelonins sortiren al carrer a veure com es rodava una "pelícola", en un tramvia sense passatgers que portava una vagoneta amb una càmera al davant.
Un lloc on no has d'entrar mai si estàs una mica marejat: el vestíbul de la Casa Comalat, a Barcelona, obra de l'arquitecte Salvador Valeri de 1906-11. El seu nét, el també arquitecte Lluís Cantallops, escrivia el 1966 que és "veritablement al·lucinant". Fil 🔥 | 📷 B. García
Quan els arquitectes escriuen sobre arquitectura acostumen a fer servir un llenguatge formal, de vegades fins i tot un tant presumptuós, però la Casa Comalat és tan bèstia que Cantallops no s'en pogué estar de caure en la temptació de fer servir llenguatge popular: "alucinante".
I efectivament la caixa d'escala és com una cançó de Pink Floyd de principis dels anys 1970s. Pur deliri. Això és previ a Josep Maria Jujol. De fet, Valeri començà a construir la casa el mateix any (1906) en què Jujol finalitzà la carrera d'arquitectura. | 📷 Stefano Politi
#Taldiacomavui de 1994 s'inaugurà a Barcelona l'Hotel Arts (1990-94), obra de l'arquitecte nord-americà Bruce Graham. Amb 154 metres d'alçària és el sostre de la ciutat juntament amb la veïna Torre Mapfre. Però per què va venir un nord-americà a fer-lo? Fil 📐 | 📷 Manel Armengol
Uns anys abans de substituir al caspós Narcís Serra com a alcalde de Barcelona el 1982, Pasqual Maragall exercí de professor a la Johns Hopkins University de Baltimore la tardor de 1978. En algun moment d'aquells mesos conegué a l'arquitecte Bruce Graham a Chicago. | 📷 AHCB
Bruce Graham treballava des de 1951 per a un estudi d'arquitectes fundat a Chicago el 1936 que a mitjan segle XX esdevingué el paradigma de l'arquitectura corporativa nord-americana: Skidmore, Owings & Merrill, coneguts per les sigles SOM. Hi treballà 38 anys, fins el 1990.
Després de vuit mesos i mig de fira, #taldiacomavui de 1930 es clausurà l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Molts dels pavellons foren desmuntats i desaparegueren mentre que d'altres, com els d'Alemanya i Suècia, foren reconstruïts. Fil sobre alguns dels pavellons. 📐
Això és el plànol oficial de l'Exposició de 1929, desplegada a tota la cara nord de la muntanya de Montjuïc. Hi surten tots els pavellons dels països, els estands de les empreses, els bars, restaurants i, en fi, tot el que es construí per a l'Exposició: fins a 140 referències.
Pavelló Alemany
arq. Mies van der Rohe i Lilly Reich
Reconstruït el 1986
La joia de la corona. Desmuntat sense pena ni glòria (ni el propi Mies sabia què se n'havia fet), els marbres s'enviaren a Hamburg per a vendre'ls però acabaren reutilitzats en projectes estatals alemanys.
#Taldiacomavui de 1886 va néixer a Sants l'últim arquitecte modernista, Manuel Sayrach. Seguidor de Gaudí, ideà un estil nacional dit "estil catalàunich" basat en la natura i al vestíbul de la Casa Sayrach (1915-18) de Barcelona hi recreà l'esquelet d'una balena. | 📷 Adrià Goula
El juliol de 1909 començà a escriure el manifest sobre aquest nou estil. Deia:
"L'artista deu inspirarse'n la naturalesa; no reproduintla, copiantla ni retratantla, que tot aixó son ficcións sense vida, d'alló que mancantli la vida, ja no es res; sino que deu inspirarshi...
...sentintla i idealitsantla, deu donar vida a la seva obra, posanthi tot sou essperit. [...] Es un fet que'ns mostra diariament la natura, 'l que las bestias se sojornan de diversas maneras; i així podém observar, que, llevat de las que reposan en las aiguas...
Avui el Palau Reial Major de Barcelona fa 1.100 anys: el vell Palau Comtal apareix citat per primer cop #taldiacomavui de l'any 924. En queda res d'aquell primer palau a la façana?... doncs sí. I la torre, per què en diuen Mirador del Rei Martí si no la féu el rei Martí? Fil 📜
Aprofitant un aniversari tan rodó el fil consisteix en repassar tots els comtes i reis que van passar per aquest edifici i veure si en queda res, a nivell arquitectònic, de la seva època. Especialment aquí a la façana principal de la Plaça del Rei que és la més emblemàtica.
Sense ser petit, el Palau Major, primer Comtal i després Reial, no és una estructura massa gran però la seva arquitectura és complexa perquè és encaixonat a un racó, sense possibilitat d'ampliació, i això féu que els seus murs fossin reformats contínuament al llarg dels segles.
A l'interior de la Catedral d'Exeter, al sud d'Anglaterra, hi ha una de les portes gateres més antigues d'Europa. Potser la més antiga de totes perquè es de les poques, sinó l'única, de la qual es conserva el pagament que el bisbe féu per a que obrissin el forat pels gats. Fil 🐱
Pot ser que a algú li agafi una Síndrome de Stendhal sobtada mirant aquesta foto però això és la nau central de la Catedral d'Exeter, que té la volta gòtica més llarga del món ("the longest uninterrupted gothic vaulting in the world") de 96 metres de llargària. | 📷 Shutterstock
La catedral té dues massives torres quadrades que formen el transsepte, sense cimbori. Fou començada a construir mig segle després de la conquesta normanda (1066) d'Anglaterra, el 1112, però a partir del segle XIV s'adaptà al "Decorated Style" anglès i fou acabada vers el 1400.