#Taldiacomavui de 1909 era un diumenge d'abril assolellat a Barcelona. A les 11:00h del matí el cineasta català Ricard de Baños col·locà la seva càmera en un tramvia i filmà bona part de la ciutat, creant un document extraordinari que mostra com era aquella Barcelona. Fil 🎥
El film original és en blanc i negre i dura 7 minuts. Baños es va col·locar amb la seva càmera dins d'una vagoneta que era enganxada davant del tramvia. Un canal de Youtube dit Storytracer han acolorit el film i han estabilitzat la tremolosa càmera i el resultat és prou decent.
Aquesta versió acolorida l'han escurçat a 6 minuts, treient-li els crèdits, i la penjaré en aquest fil en quatre parts (el vídeo del tweet inicial n'era un resum). Però abans fem dues coses: mirar quin és el recorregut que fa el tramvia i la història de perquè es féu aquest film.
Això és un plànol de la Barcelona de 1910, tot just un any després del film. En vermell el recorregut que fa el tramvia, que comença a Passeig de Gràcia amb Rosselló i acaba al Passeig de Sant Gervasi. El film té algun tall però hi apareix quasi bé tot aquest recorregut.
Ricard de Baños rodà la pel·lícula "Un passeig en tramvia per Barcelona" per encàrrec d'un cinema que hi havia a la Gran Via de les Corts Catalanes 605 anomenat "Metropolitan Cinemaway" on s'hi passaven curtmetratges de viatges en tramvia per diferents ciutats d'arreu del món.
La sala, inaugurada el 6 de febrer de 1909, fou iniciativa d'un empresari tèxtil gironí instal·lat a Sant Vicenç dels Horts anomenat Domènec Comamala i seguia una moda internacional, iniciada uns anys abans als Estats Units, de sales construïdes amb forma de vagó de tren.
La moda havia sorgit a Kansas City gràcies a l'inventor, enginyer i cap dels bombers de la ciutat George C. Hale, que el maig de 1905 inaugurà el primer d'una sèrie de cinemes anomenats "Hale's Tours & Scenes of the World", més endavant rebatejats com a "Pleasure Railway".
Fou un èxit: el 1907 ja hi havia 500 cinemes "Hale's Tours" arreu dels EUA i s'havien escampat per tot el món. Tenien forma de vagó i s'hi passaven films de 7-10 minuts rodats des d'un tren per a que els espectadors s'imaginessin que viatjaven pel món. Això és un "Hale" el 1906:
Els films es rodaven instal·lant la càmera al davant de la locomotora, seguint una moda prèvia anomenada "phantom rides" popular al Regne Unit i als Estats Units i que eren films sense narrativa, simplement filmaven el trajecte. Aquest és el càmera Billy Bitzer a Boston el 1896:
Com era doncs un "Hale's Tour"? N'he trobat un a YouTube, suposo que n'hi déu haver d'altres, filmat a Victoria i Vancouver, al Canadà, exactament igual que el de Barcelona: un tramvia passejant pels carrers amunt i avall. Fou filmat el maig de 1907.
Hi hagué cinemes "Hale's Tours" a Londres, París, Berlín, Oslo, l'Havana, Hong Kong o Melbourne, però vers el 1911 ja no en quedava quasi bé cap enlloc perquè els vagons es balancejaven i feien soroll com un tren de debò, i la gent se'n cansà aviat i el negoci acabà morint.
Però ni al nostre país, Catalunya, ni al país veí hi arribà a haver mai cap cinema "Hale's Tours". I fou així doncs que el 1908 el gironí Domènec Comamala s'ensumà un nínxol de mercat i decidí muntar a Barcelona la sala "Metropolitan Cinemaway" inspirada en les "Hale's".
No existeix cap foto de la "Cinemaway", com a mínim a Internet. Potser fent una cerca molt exhaustiva en diaris i revistes se'n podria trobar alguna però no tinc ni idea de quin aspecte tenia. S'inaugurà el febrer de 1909 i tancà a principis de 1911, com les "Hale's Tours".
El dia de la inauguració s'hi oferí un trajecte en tramvia per Noruega. Cada setmana es programava una nova peli-viatge. Al febrer, març i abril els barcelonins pogueren viatjar en tramvia per Anglaterra, Alemanya, França, Suïssa, Canadà, Terra Santa, Sri Lanka, Hong Kong o Japó.
El negoci funcionà molt bé i tingué molt bona acollida. I per tant a algú, no sé qui, se li acudí que encara que els barcelonins ja es coneguessin prou bé la seva ciutat estaria bé fer un viatge amb tramvia per Barcelona. Amb un al·licient extra: la gent podria sortir a la peli!
La Diada de Sant Jordi, que era un divendres, la premsa catalana i la castellana publicaren el mateix anunci avisant a la població que el següent diumenge dia 25, al matí i migdia, es rodaria el film en qüestió i quin seria el recorregut que faria el tramvia amb la càmera.
Per desgràcia la primera part del film, aquí marcada en groc, es va perdre. Una llàstima perquè mostrava Ciutat Vella i tot el Passeig de Gràcia, just quan Gaudí estava fent la Pedrera (1906-12). Començava a Gran Via, baixava cap a la Ciutadella i el port i pujava per la Rambla.
La Filmoteca dóna aquesta explicació sobre els vaivens del film original. No em queda clar si la primera part es va perdre en l'incendi de 1918 o si arribà fins als anys 1960s, pero suposo que la part que féu servir Ramon de Baños, germà d'en Ricard, ja devia ser només la segona.
L'endemà mateix, dilluns 26, ja s'anunciava la imminent estrena del film: "Proximament reproducció de la pelícola [sic], feta de Barcelona'l diumenge 25 del corrent per l'"Hispano Films" en un tramvia de la Companyia Anònima", mentre passaven viatges per Anglaterra i Alemanya.
El dimecres 28 ja s'anunciava l'estrena, que seria el següent dissabte, el primer de maig. I explicava com havien estat milers els barcelonins que havien anat seguint i acompanyant el tramvia amb la càmara per tota la ciutat, encuriosits per a veure com es rodava una "pelícola".
I arribà el cap de setmana i per fi es va estrenar la primera part (la que hem perdut) del "Sensacional passeig en tramvia per Barcelona", que segons deia la premsa dies abans "la pelícola ha resultat en extrem nèta observantse en ella'l més petit detall".
Es van passar una setmana passant la primera part fins que el dissabte següent, 8 de maig, en van estrenar la segona amb aquest èmfasi: "Grandiosa estrena de la segona part del grandiós passeig en tramvia per Barcelona, des de Colon al Tibidabo". Sembla que la peli va agradar!
Buenu, doncs aquesta és la "grandiosa" segona part del passeig amb tramvia, tot i que acolorida i estabilitzada. El primer clip comença al Passeig de Gràcia, travessa el Cinc d'Oros i puja pels Jardinets de Gràcia (inexistents fins el 1929) fins a l'inici de Gran de Gràcia...
...el segon clip puja pel llarg Carrer Gran de Gràcia, que en aquells moments es deia Carrer de Salmerón, fins a Plaça Lesseps, acompanyat per una munió de ciclistes...
...el tercer comença a Lesseps, davant de l'església dels Josepets, i puja per la llarga Avinguda de la República Argentina (tot i que només en surt un tros) fins al Putxet, als Jardins de Mercè Rodoreda, on el tramvia s'atura per a deixar passar-ne un altre...
...i finalment el quart enfila l'Avinguda de la República Argentina fins arribar al Carrer de Craywinckel on el tramvia gira a l'esquerra i va baixant aquest carrer fins al Passeig de Sant Gervasi, amb l'alta Torre Andreu (la "Rotonda", 1906-10) al fons encara en construcció.
I aquest fou el diumenge de 1909 en què milers de barcelonins sortiren al carrer a veure com es rodava una "pelícola", en un tramvia sense passatgers que portava una vagoneta amb una càmera al davant.
Voltaire, que el 1756 escrigué "Catalunya pot prescindir de l'univers sencer però els seus veïns no poden prescindir d'ella", fou el primer francès il·lustre després del comte de Mirabeau en ser enterrat al Panteó de París. Passà #taldiacomavui de 1791 en un acte massiu. Fil 📜
Això és el Panteó de París (1758-93), obra pionera i paradigmàtica del primer neoclassicisme europeu projectada per l'arquitecte Jacques-Germain Soufflot. Aquí és on descansa Voltaire, o més ben dit on descansa part del cos de Voltaire perquè no tots els seus òrgans són aquí.
Però abans parlem de "lo nostru": Catalunya. Voltaire no viatjà mai al nostre país però pel motiu que sigui elogià Catalunya com pocs. El famós paràgraf que ens dedicà fou publicat a "Le Siècle de Louis XIV", l'obra a la qual dedicà més temps. La planejà el 1732 i inicià el 1734.
Un 5 de juliol de 1904 va néixer a Vic l'arquitecte i historiador de l'art Josep Gudiol, un home a qui tot Aragó li hauria de besar els peus eternament perquè el 1936 els salvà les pintures murals del Monestir de Sixena, cremades i a un sol dia de perdre's sota la pluja. Fil ✨
Ara que la ridícula propaganda aragonesa diu malvestats sobre Gudiol i l'acusen d'espoli i robatori, això és un fil rememorant pas per pas com va salvar les pintures de Sixena, uns detalls recollits per l'historiador de l'art Guillem Cañameras que li dedicà la tesi doctoral.
La cosa comença el 1914 quan l'Institut d'Estudis Catalans creà el Servei de Conservació i de Catalogació de Monuments (SCCM), un servei dirigit per l'arquitecte Jeroni Martorell i que a partir dels anys 1930s passaria a ser un servei dependent de la Generalitat republicana.
Mare de déu sinyor! Han "restaurat" la façana posterior de la Casa Batlló i algú s'ha inventat que el color original de l'estucat era d'un gris molt fosc que acabà sent d'un color crema. Ara "torna" a ser d'un gris molt fosc. 😬
El reportatge publicat el mateix any 1906 demostra que els panys de paret no eren negres o d'un color tan fosc sinó d'un color ben clar, crema o no.
Ara fa 50 anys, el 1975-77, se celebrà el Congrés de Cultura Catalana, un esdeveniment massiu amb més de 1.500 associacions i 12.400 experts dedicat a revifar la cultura catalana després del franquisme. També s'editaren unes postals amb fills il·lustres de cada comarca. Fil 📜
Tot plegat començà el gener de 1975 quan, a proposta del Col·legi d'Advocats, es formalitzà la creació d'un gran "Congrés en defensa de la cultura catalana". Al llarg de l'any s'hi anaren sumant entitats, col·legis professionals, associacions culturals, acadèmiques, etc.
La idea havia sorgit després que durant els anys 1970s molta gent, inclosos immigrants espanyols de classe obrera, reclamés poder escolaritzar els nens en català. Però el règim franquista sempre responia que només es podia fer en horari extraescolar. Al final el clam fou general.
S'ha dit mil vegades i és cert: Madrit, el govern espanyol, va imposar el Pla Cerdà de forma autoritària i sense demanar-li res a Barcelona ni a la resta de pobles del pla. Però com va anar? Doncs va passar #taldiacomavui de 1859 i això és un fil sobre com va anar, pas a pas. 📜
El fil no va sobre si el pla ideat per Cerdà és més o menys bo. Tothom sap que és un bon pla, també ho sabien els arquitectes modernistes que el criticaren (però que també tenien part de raó en les seves crítiques perquè no és un pla perfecte). El fil va sobre la GESTIÓ del pla.
Encara hi ha avui dia demagogs (no trolls de Twitter o d'Internet en general sinó alguns hipòcrites del món acadèmic) que justifiquen la imposició del pla amb una sola raó: els terrenys de l'Eixample eren propietat de l'Estat i per tant aquest podia fer-hi el que volgués.
Per què l'Església de Santa Maria de la Mar té aquestes quatre grans cicatrius al voltant de la magnífica rosassa?... #Taldiacomavui de 1459 quatre arquitectes signaren el contracte per a reconstruir-la, anys després que hagués quedat malmesa per un bestial terratrèmol. Fil. 🌹
El 1459 ja feia 31 anys que la rosassa era mig destrossada, des que el dia 2 de febrer de 1428 tota Catalunya havia estat sacsejada per l'anomenat Terratrèmol de la Candelera. Amb epicentre prop de Camprodon, fou el terratrèmol més intens i destructor de la Història del país.
Des de finals del segle XIV, durant tot el XV i encara al XVI hi hagué uns quants terratrèmols força importants a Catalunya, sovint amb l'epicentre als Pirineus gironins. Aquest del 2 de febrer de 1428 tingué l'epicentre al cercle groc i es percebé França enllà, fins a 270 km.