#Taldiacomavui de 1886 va morir l'arquitecte historicista nord-americà Henry Hobson Richardson. Estudià a París el 1860 i tornat a Nova York s'inventà un estil neoromànic dit "Richardsonian Romanesque" que començà amb l'aclamada Trinity Church (1877) a Boston. I visità Catalunya.
A Richardson, aquí retratat el 1886, el fascinava l'Europa medieval. L'estiu de 1882 féu l'únic llarg viatge de la seva curta vida (morí als 47) per Londres, França i el nord d'Itàlia i la península ibèrica. A terres lleidatanes hi féu aquest croquis d'un ase anant a mercat.
Però abans d'anar cap a Lleida, Richardson, venint de Marsella, havia passat per Barcelona on hi menjà pa amb xocolata i deliciós raïm. Òbviament féu compres i visità la Barcelona gòtica i la Catedral, del qual n'aprecià sobretot el claustre i els vitralls: "fine old glass".
Richardson es fixà en la vestimenta dels pagesos catalans i en prengué notes. Portaven "colored turbans", és a dir, barretines. I també armilles de vellut, una faixa de color porpra, mitges, i unes estranyes ("queer") sandàlies amb cintes negres, és a dir... espardenyes.
Tornat a casa, el romànic i gòtic europeu quedaven enrere. Quina herència medieval tenien els EUA? Res. El 1883, per mostrar el seu rebuig a l'era industrial es féu retratar vestit de monjo medieval. Potser en lloc d'americà hauria preferit ser anglès, francès... o català.
Fi.
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
"En ma terra del Vallès, tres turons fan una serra". Demà és Sant Medir, vella festa popular santcugatenca del s. XVIII que els barcelonins adoptaren el s. XIX i que celebrem prop del cim de la nostra serra compartida: Collserola. Però per què Collserola es diu Collserola? Fil 🌿
De fet això és part d'un fil força més llarg que tenia a mig fer sobre la llegenda i la història real de Sant Medir, però el tema del nom de Collserola és prou curiós com per fer-ne ara aquest fil i de pas esbossar la història de Sant Medir. | 📷 R. Peña/Parc de Collserola
Fent un resum cronològic, la llegenda de Sant Medir s'estructura com segueix: Sant Sever i el pagès Medir, suposadament del segle IV, no van existir mai, són personatges creats per l'església catòlica aprofitant una tradició pagana relacionada amb la mare Natura.
En una època políticament encara pitjor que l'actual, #taldiacomavui de 1878 un jove Lluís Domènech i Montaner publicà el manifest del Modernisme: "En busca de una arquitectura nacional", un text que tothom explica malament i on "nacional" NO fa referència a Catalunya. Fil 📜
Fa poc vaig veure una conferència de Borja de Riquer, reconegut catedràtic d'Història de la UAB, on deia (i es quedava tan ample) que Domènech havia estat pioner en fer servir la paraula "nacional" referint-se a Catalunya. És un exemple paradigmàtic del problema d'aquest text.
Borja de Riquer potser és un gran historiador però aquí no té ni idea de què està dient: ni la paraula "nacional" del títol del text fa referència a Catalunya ni el text va sobre buscar "una arquitectura específicament catalana d'acord amb les característiques d'aquest país".
Francesc Mitjans i Santiago Balcells inauguraren #taldiacomavui de 1969 el primer gratacel de Catalunya: el Banc Atlàntic (1965-69), a Barcelona, de 83 metres i que en un origen tenia forma prismàtica però després, seguint la Torre Pirelli de Milà, adoptà forma de fus. Fil 📐
El projecte començà així, col·locant la cantonada d'una torre prismàtica enganxada a la cruïlla de l'Avinguda Diagonal amb Balmes. Molts edificis de l'Eixample no feien xamfrà al front de la Diagonal. I a més un rectangle en planta sempre és fàcil de resoldre estructuralment.
Però feia poc anys que l'arquitecte Gio Ponti i l'enginyer Pier Luigi Nervi havien acabat de construir aquest "Grattacielo Pirelli" (1956-60) a Milà, que amb 127 metres fou l'edifici més alt d'Italia fins el 1995 i es convertí en un dels projectes europeus de referència.
Quan #taldiacomavui de 1908 s'inaugurà el Palau de la Música Catalana, Domènech i Montaner degué creuar els dits: era el dia per a comprovar si el truc visual que s'havia empescat funcionava o no. I mirant la sala el dia de la inauguració... sembla que sí. Quin truc era? Fil 🎶
Els frares de l'Orde dels Mínims van arribar a Barcelona el 1569. Després d'establir-se en diversos llocs de la ciutat, dins i fora, el 1589 es van construir el seu Convent de Sant Francesc de Paula al Carrer de Sant Pere Més Alt. Tenia església i tenia un claustre força gros.
La desamortització de 1835 va fotre els frares al carrer i el 1838 el convent, excepte l'església, es convertí en una fàbrica d'estampats. El plànol són els "Quarterons" de 1860. Quan la fàbrica féu fallida el 1898 s'enderrocà tot el complex (excepte l'església) els anys 1900-02.
L'arbre més emblemàtic de Sant Cugat del Vallès i de tot Collserola és el Pi d'en Xandri, un gran pi pinyoner plantat el 1774 i que #taldiacomavui de 1997 fou brutalment atacat per uns desgraciats. Per sort se'n sortí i el 2024 el venerable pi va arribar als 250 anys. Fil 🌳
Qualsevol santcugatenc de pro coneix el Pi d'en Xandri i sap on és. Per qui no sigui de Sant Cugat, el pi és al cercle verd, als peus de Collserola. És a l'inici del camí que porta primer a la masia-restaurant Can Borrell (cercle blau) i d'allà a la popular Ermita de Sant Medir.
Si fos un edifici el Pi d'en Xandri seria neoclàssic. No per la forma, avui dia una mica decaiguda pel pas del temps, sinó per l'època. Aquest arbre fou plantat al mateix temps que a Barcelona es feia la nova façana de la Llotja de Mar, i quan Beethoven era un nen de 4 anys.
Un lloc on no has d'entrar mai si estàs una mica marejat: el vestíbul de la Casa Comalat, a Barcelona, obra de l'arquitecte Salvador Valeri de 1906-11. El seu nét, el també arquitecte Lluís Cantallops, escrivia el 1966 que és "veritablement al·lucinant". Fil 🔥 | 📷 B. García
Quan els arquitectes escriuen sobre arquitectura acostumen a fer servir un llenguatge formal, de vegades fins i tot un tant presumptuós, però la Casa Comalat és tan bèstia que Cantallops no s'en pogué estar de caure en la temptació de fer servir llenguatge popular: "alucinante".
I efectivament la caixa d'escala és com una cançó de Pink Floyd de principis dels anys 1970s. Pur deliri. Això és previ a Josep Maria Jujol. De fet, Valeri començà a construir la casa el mateix any (1906) en què Jujol finalitzà la carrera d'arquitectura. | 📷 Stefano Politi