Què tenen a veure la #Moreneta i Deep Purple? o la Moreneta i l'electrònica? o fins i tot el reggae!?... La resposta és el virolai "Stella splendens", un cant i ball rodó dedicat als pelegrins de Montserrat que apareix al "Llibre Vermell" de finals del segle XIV. Fil 🎶
Ja a l'edat mitjana Montserrat s'omplia de gent que hi pelegrinava. Els monjos van fer una sèrie de cants i danses per als pelegrins, recollits a l'anomenat "Llibre Vermell" copiat cap al 1396. El segon cant és "Stella Splendens" que el musicòleg Josep Maria Gregori explica així:
Aquest n'és el manuscrit original. El títol, "Estrella resplendent", fa referència a la #Moreneta.
"Stella splendens in monte ut solis radium
miraculis serrato exaudi populum."
Estrella que, com un raig de sol, resplendiu a la muntanya de miracles serrada, escolteu el poble.
I aquesta és la lletra del cant i la traducció al català tal i com la publica la mateixa abadia de Montserrat.
Jordi Savall i Montserrat Figueras van començar a popularitzar "Stella splendens" el 1979 amb el seu conjunt musical Hespèrion XX. Ells la feien, diguem-ne, com tocava. O almenys no costa imaginar-se això a l'edat mitjana:
Però per la via que sigui, que no tinc ni idea com va passar, "Stella splendens" es féu famosa arreu i va arribar fins al guitarrista de Deep Purple, Ritchie Blackmore, autor del riff més famós de la història del rock ("Smoke on the Water") i que sempre ha estat com una regadora.
El 1997 Blackmore muntà un nou grup amb la seva dona, Candice Night, dit Blackmore's Night que fan "medieval rock". I el 2008 feren una versió hard rock de "Stella splendens" titulada "Tancat dins la Bola de Cristall".
Al tanto a partir del minut 1:58! 💙
Aquí una versió en directe a York, Anglaterra, el 2012. La #Moreneta apareix (musicalment, no físicament) a partir del minut 3:40:
I una altra versió en directe el 2013 (n'hi ha unes quantes més a Youtube):
Però per si no fos prou inesperat veure un cant a la Moreneta fet pels monjos de Montserrat el segle XIV a mans de Blackmore, encara són més inesperatdes aquestes altres versions:
el grup suec Apocalypse Orchestra en una versió "doom metal" del 2017...
...el grup d'electrònica alemany Arcana Obscura en una versió "dark electro" del 2010...
...el músic francès Luc Arbogast, un punkarra amb aguda veu de contratenor i ple de tatuatges, en una versió "medieval metal" el 2009...
i en directe davant de la Catedral d'Estrasburg el 2014...
...i potser la més inesperada de totes, el músic italià Daniele Sepe i el grup Ensemble Micrologus en una versió "jazz-reggae" (reggae!... la Moreneta a Jamaica ballant amb Bob Marley! 😅) el 2008...
...i a casa nostra la Companyia Elèctrica Dharma en una gran versió "folk-rock" el 1993...
i una esplèndida versió en directe (jo hi era aquí, la Diada de Sant Jordi del 1994 celebrant els 20 anys de Dharma al Palau Sant Jordi!)...
Hi ha més versions, aquí n'hi ha una llista bastant llarga. Molts d'aquests grups o músics no els conec així que és possible que hi hagi "Stellas" montserratines encara més curioses: en.wikipedia.org/wiki/Stella_Sp…
Quina cara faria el monjo de Montserrat que va copiar "Stella splendens" fa més de 600 anys si escoltés tot això? es faria fan de Deep Purple? aniria al Sónar després d'escoltar-ne la versió electro?...
Això no ho sap ni la #Moreneta, tot i que fa cara d'estar-ne prou contenta.
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
Francesc Mitjans i Santiago Balcells inauguraren #taldiacomavui de 1969 el primer gratacel de Catalunya: el Banc Atlàntic (1965-69), a Barcelona, de 83 metres i que en un origen tenia forma prismàtica però després, seguint la Torre Pirelli de Milà, adoptà forma de fus. Fil 📐
El projecte començà així, col·locant la cantonada d'una torre prismàtica enganxada a la cruïlla de l'Avinguda Diagonal amb Balmes. Molts edificis de l'Eixample no feien xamfrà al front de la Diagonal. I a més un rectangle en planta sempre és fàcil de resoldre estructuralment.
Però feia poc anys que l'arquitecte Gio Ponti i l'enginyer Pier Luigi Nervi havien acabat de construir aquest "Grattacielo Pirelli" (1956-60) a Milà, que amb 127 metres fou l'edifici més alt d'Italia fins el 1995 i es convertí en un dels projectes europeus de referència.
Quan #taldiacomavui de 1908 s'inaugurà el Palau de la Música Catalana, Domènech i Montaner degué creuar els dits: era el dia per a comprovar si el truc visual que s'havia empescat funcionava o no. I mirant la sala el dia de la inauguració... sembla que sí. Quin truc era? Fil 🎶
Els frares de l'Orde dels Mínims van arribar a Barcelona el 1569. Després d'establir-se en diversos llocs de la ciutat, dins i fora, el 1589 es van construir el seu Convent de Sant Francesc de Paula al Carrer de Sant Pere Més Alt. Tenia església i tenia un claustre força gros.
La desamortització de 1835 va fotre els frares al carrer i el 1838 el convent, excepte l'església, es convertí en una fàbrica d'estampats. El plànol són els "Quarterons" de 1860. Quan la fàbrica féu fallida el 1898 s'enderrocà tot el complex (excepte l'església) els anys 1900-02.
L'arbre més emblemàtic de Sant Cugat del Vallès i de tot Collserola és el Pi d'en Xandri, un gran pi pinyoner plantat el 1774 i que #taldiacomavui de 1997 fou brutalment atacat per uns desgraciats. Per sort se'n sortí i el 2024 el venerable pi va arribar als 250 anys. Fil 🌳
Qualsevol santcugatenc de pro coneix el Pi d'en Xandri i sap on és. Per qui no sigui de Sant Cugat, el pi és al cercle verd, als peus de Collserola. És a l'inici del camí que porta primer a la masia-restaurant Can Borrell (cercle blau) i d'allà a la popular Ermita de Sant Medir.
Si fos un edifici el Pi d'en Xandri seria neoclàssic. No per la forma, avui dia una mica decaiguda pel pas del temps, sinó per l'època. Aquest arbre fou plantat al mateix temps que a Barcelona es feia la nova façana de la Llotja de Mar, i quan Beethoven era un nen de 4 anys.
Un lloc on no has d'entrar mai si estàs una mica marejat: el vestíbul de la Casa Comalat, a Barcelona, obra de l'arquitecte Salvador Valeri de 1906-11. El seu nét, el també arquitecte Lluís Cantallops, escrivia el 1966 que és "veritablement al·lucinant". Fil 🔥 | 📷 B. García
Quan els arquitectes escriuen sobre arquitectura acostumen a fer servir un llenguatge formal, de vegades fins i tot un tant presumptuós, però la Casa Comalat és tan bèstia que Cantallops no s'en pogué estar de caure en la temptació de fer servir llenguatge popular: "alucinante".
I efectivament la caixa d'escala és com una cançó de Pink Floyd de principis dels anys 1970s. Pur deliri. Això és previ a Josep Maria Jujol. De fet, Valeri començà a construir la casa el mateix any (1906) en què Jujol finalitzà la carrera d'arquitectura. | 📷 Stefano Politi
#Taldiacomavui de 1994 s'inaugurà a Barcelona l'Hotel Arts (1990-94), obra de l'arquitecte nord-americà Bruce Graham. Amb 154 metres d'alçària és el sostre de la ciutat juntament amb la veïna Torre Mapfre. Però per què va venir un nord-americà a fer-lo? Fil 📐 | 📷 Manel Armengol
Uns anys abans de substituir al caspós Narcís Serra com a alcalde de Barcelona el 1982, Pasqual Maragall exercí de professor a la Johns Hopkins University de Baltimore la tardor de 1978. En algun moment d'aquells mesos conegué a l'arquitecte Bruce Graham a Chicago. | 📷 AHCB
Bruce Graham treballava des de 1951 per a un estudi d'arquitectes fundat a Chicago el 1936 que a mitjan segle XX esdevingué el paradigma de l'arquitectura corporativa nord-americana: Skidmore, Owings & Merrill, coneguts per les sigles SOM. Hi treballà 38 anys, fins el 1990.
Després de vuit mesos i mig de fira, #taldiacomavui de 1930 es clausurà l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Molts dels pavellons foren desmuntats i desaparegueren mentre que d'altres, com els d'Alemanya i Suècia, foren reconstruïts. Fil sobre alguns dels pavellons. 📐
Això és el plànol oficial de l'Exposició de 1929, desplegada a tota la cara nord de la muntanya de Montjuïc. Hi surten tots els pavellons dels països, els estands de les empreses, els bars, restaurants i, en fi, tot el que es construí per a l'Exposició: fins a 140 referències.
Pavelló Alemany
arq. Mies van der Rohe i Lilly Reich
Reconstruït el 1986
La joia de la corona. Desmuntat sense pena ni glòria (ni el propi Mies sabia què se n'havia fet), els marbres s'enviaren a Hamburg per a vendre'ls però acabaren reutilitzats en projectes estatals alemanys.