L’Aran és una bona amiga, companya de jocs i còmplice d’entremaliadures des d’edats molt primerenques, des d’aquella època en què estàvem tot el dia pels carrers del poble, amb els genolls esgarrinxats i la roba empolsegada. Ella té un any més que jo i, en acabar l’institut, es va traslladar a Barcelona per estudiar una carrera, tan li feia quina, sempre que l’ajudés a fugir del poble, de les mirades indiscretes, dels xiuxiuejos i de la falta d’intimitat i llibertat.

DE CAMÍ A L’INFERN

- “Que us beneeixi Déu totpoderós, Pare, Fill i Esperit Sant”
- “Amén”, respongueren a l’uníson.
- “Germans, aneu-vos-en en pau”
- “Donem gràcies a Déu”

Monsenyor Salvador Bonet es quedà uns minuts a l’altar, observant com el seu remat abandonava el Temple. Algunes feligreses se li atansaven i li besaven la mà coberta d’un elegant guant morat.

- “Enhorabona Monsenyor, una homilia preciosa”

Ell agraïa les seves paraules. Les coneixia a totes prou bé, eren fidels serventes de Déu.

Permeteu-me que us expliqui l’enorme secret que amagava la Pau, una dona extravertida i riallera, d’ulls del color de la pluja i una cabellera com espigues a punt de segar. Tenia un somriure encisador, d’un magnetisme màgic que t’atrapava. Era impossible ser-ne indiferent! Fascinant i eternament jove, la Pau encara desprenia una innocència i un esperit de lluita impossible de trobar en dones de la seva edat; aquella edat en què les dones ens podem permetre dir tot el que ens ve de gust sense haver de patir per les conseqüències.