Efemèrides d'Arquitectura Profile picture
Història de l'arquitectura, catalana i forana, antiga i moderna. És a dir, tota. A càrrec de @jan_xc.

Mar 28, 2023, 46 tweets

#Taldiacomavui de 1884 fou el dia més important de la vida d'Antoni Gaudí: es convertí "de facto" en el nou arquitecte de la Sagrada Família. Ningú el proclamà com a tal però signà el seu primer document com a nou director... i un any després féu una trampa. Fil 🦊 | 📷 AFCEC

La trampa té a veure amb el canvi de projecte original que havia fet Villar. Com es pot passar d'un projecte ja prou gran com l'original a aquest nou monstre fora de tota mida? o com diria Josep Pla: aquest nou projecte qui el paga?... Perquè construir això costarà una fortuna!

La història de la SF començà amb aquest propietari d'una llibreria religiosa de Barcelona dit Josep Maria Bocabella, nat a Sant Cugat el 1815. Després d'un viatge que feu a Roma el 1861, el 1866 fundà l'Associació de Devots a Sant Josep per als "fans" de la "família cristiana".

El desembre de 1866, des de la seva llibreria al Carrer Princesa, Bocabella començà a publicar una revista titulada "El propagador de la devoción a San José". Això n'és el primer número. La cosa s'escampà fins a Amèrica i l'associació aconseguí tenir fins a 600.000 socis.

La revista, mensual, no tenia altre fi que recaptar "pasta". Sis mesos de subscripció costaven 6 rals per als subscriptors de la península i 10 rals per als americans. Sumats als donatius del més de mig milió d'associats, aviat Bocabella començà a reunir bastants quartos.

La revista no tenia el més mínim interès. Era un conjunt d'espessos textos religiosos per a resar i poca cosa més. Els números començaven sempre amb la frase "Oració per a aquest mes de [i el nom del mes que toqui]". Cada coi de mes igual. Una cosa bastant absurda.

Cap a 1873 Bocabella entrà en contacte amb el pare Josep Manyanet, de Tremp, que també era un gran "fan" de Sant Josep i la seva família sagrada. A mida que la societat avançava la religió dequeia, i tot aquest personal eclesiàstic estava cada cop més preocupat pel seu negoci.

Ja des d'almenys 1869 Manyanet barrinava la idea d'erigir un gran temple a la família en qüestió. Quan conegué a Bocabella, aquest recollí la idea i la presentà per primer cop al número d'abril de 1874. En aquestes dues pàgines va néixer l'edifici més visitat de Catalunya:

[Notis que la Sagrada Família va néixer com un projecte d'aires un tant espanyolistes, que eren els que gastava l'Església en aquells temps... fins que anys més tard Gaudí li va donar la volta al projecte, tant arquitectònicament com nacionalment, i el va catalanitzar.]

Quasi al cap d'un any, al número de febrer de 1875, la proposta fou finalment formalitzada en aquestes 4 pàgines. La idea era que el temple fos "una còpia del de Loreto", és a dir de la Basilica della Santa Casa de la ciutat de Loreto, Itàlia, on se suposa que havia viscut Maria.

La Basilica della Santa Casa s'havia començat a fer durant el gòtic però tenia una façana renaixentista construïda el 1571-87. Bocabella volia això a Barcelona. Si tant Villar com Gaudí li haguessin fet cas ara a l'Eixample hi hauria una rèplica d'aquesta església de Loreto.

Sis anys més tard, el 1881, Bocabella fitxa a Francisco de Paula del Villar, arquitecte diocesà de Barcelona des de 1874 i que s'havia prestat a fer el projecte del temple gratuïtament. Però Villar no està per rèpliques classicistes i presenta aquest projecte purament neogòtic.

Bocabella es resigna i acaba comprant la idea de fer aquesta església neogòtica. El 19 de març de 1882, dia de Sant Josep, comencen les obres, però al cap d'un any la cosa ja comença a anar malament entre client i arquitecte (cosa habitual en qualsevol projecte d'arquitectura).

Villar, que ni tan sols era català sinó murcià i que estava acostumat a treballar per a la burgesia i no per a "pelacanyes" menestrals com Bocabella, comença a atipar-se del llibreter catalanet i els qüestionaments que aquest fa del projecte a mida que avancen les obres.

El problema eren els pilars de la cripta. Villar volia fer-los tots sencers amb carreus ben treballats i trabar-los amb tirants de ferro, però Bocabella, que es mirava amb lupa tota pesseta gastada, creia que fent-ne la part interior amb pedra sense treballar seria més barat.

Sembla que l'enfrontament més contundent fou entre el gendre de Bocabella, Manuel de Dalmases i Riba, i el propi Villar. Qui portava realment la direcció de l'obra per part del client era en Dalmases i aquest no s'entenia gens bé amb Villar. I la situació degenerà ràpidament.

"Què coi m'han de dir a mi aquests sobre com fer arquitectura?", degué pensar Villar. La cosa és que Bocabella i Dalmases no estaven sols, el projecte tenia una Junta d'Obres i en aquesta junta hi havia un arquitecte de renom, Joan Martorell, que és l'home clau de la història.

Martorell fou qui assessorà a Bocabella en el tema dels pilars: ni calia fer-los sencers amb carreus, perquè l'interior es podia fer amb pedra desbastada sense problema, ni calien tirants de ferro. Però a Villar aquesta crítica li arribava per boca de Bocabella, no de Martorell.

A Villar li puja la mosca al nas i diu: aquí us quedeu, i plega. Es diu que fou el primer cop en tota la seva carrera que deixà un projecte a mig fer. Però Bocabella, Dalmases i els socis de l'Associació de Devots a Sant Josep van quedar ben tranquils d'haver-se'l tret de sobre.

L'obra queda orfe i Bocabella li demana a Martorell que la continui. Però Martorell és un paio elegant: a Barcelona d'arquitectes n'hi ha molt pocs i si accepta l'encàrrec tothom creurà que les seves crítiques sobre els pilars anaven encaminades a "robar-li" el projecte a Villar.

Martorell havia tingut un col·laborador dit Antoni Gaudí el 1876-77, quan aquest encara era estudiant, que el 1883 ja feia 5 anys que era arquitecte però encara no havia fet cap gran obra. Però era un paio especial, tenia molta ambició i sent tan jove no s'enfrontaria amb Villar.

La gràcia és que Villar, que també havia fet de professor a l'escola, havia estat un dels avaladors de Gaudí quan a l'escola aquest era qüestionat per altres professors. Quan Elies Rogent i altres professors titllaven a Gaudí de "boig o geni", Villar en canvi el defensava.

Martorell li diu a Bocabella: en Gaudí és l'home ideal per a la feina. I Bocabella, sempre refiant-se del savi Martorell, accepta. El novembre de 1883, amb Villar ja fora, Gaudí comença a inspeccionar el terreny i fa un primer informe, però sense ser encara director de l'obra.

L'Associació de Devots, però, no sap massa bé què fer-ne d'aquest xaval. El 1883 Gaudí és un jove de 31 anys que tot i tenir formació religiosa no era un catòlic devot com Martorell o Villar. De fet, venia de treballar per als obrers de la Cooperativa Obrera Mataronense.

I es que Gaudí, com s'ha dit sovint, de jove fins i tot va acostar-se a posicions anticlericals. És difícil saber què hi ha de cert en les biografies que parlen de la seva joventut, però es diu que era una mena de "dandy" que no estava massa per la religió i sí pel bon viure.

La consideració d'anticlerical provenia aparentment d'unes declaracions de ni més ni menys que Lluís Domènech i Montaner, figura dominant de l'escena barcelonina. Segons ell, Gaudí fins i tot anava a les portes de les esglésies a burlar-se dels fidels titlllant-los de "llanuts!".

I també es diu que el Gaudí jove era un cientista i un liberal, com Ildefons Cerdà. Tot aquest retrat de joventut, a una Associació de Devots de Sant Josep li devia sonar bastant fora de lloc. Però si el venerable i catòlic Joan Martorell l'avalava, doncs endavant les atxes.

I aleshores ve el moment clau, esdevingut aquell hivern entre novembre de 1883 i març de 1884. En aquests mesos Gaudí es passeja entre els pilars rumiant què pot fer amb aquest solar tan gros, aquests pilars de la cripta tan robustos i què pot fer per a continuar el projecte...

...i aleshores comença a "flipar". A "flipar" MOLT. El projecte tenia tal envergadura que això era com si fos una catedral. I en aquests mesos, sense ni tan sols haver fet un nou projecte, decideix un canvi fonamental: un projecte així no es pot pagar d'una tacada.

Gaudí sabia que les catedrals tenien Llibres d'Obres on s'anaven anotant les despeses. Per exemple, aquestes són les de la façana de la Catedral de Barcelona: un picapedrer, un ferrer o un fuster feia una feina i un cop feta la cobrava per jorns treballats. I pel material igual.

I aleshores a l'Antoni se li encén una bombeta: si fins ara el projecte de Villar s'havia portat com qualsevol altre projecte modern, amb un pressupost tancat i un termini d'execució fixat, a partir d'ara ho farem com al s. XV: pagarem per jorns treballats i per material comprat.

I així arribem al mes de març de 1884. El contractista de l'obra, un mestre d'obres anomenat Macari Planella, quan Gaudí li planteja el nou sistema, que és com tornar a l'Edat Mitjana, pensa que Gaudí s'ha xalat del tot. Però després de fer algunes objeccions accepta la idea.

L'objecció principal és que si a partir d'ara es cobrarà per jorns i material, tota l'obra feta durant els primers dos anys amb Villar (de març 1882 a març 1884) Planella la vol cobrar immediatament. I per a resoldre aquesta situació el 3 de març sol·licita un arbitratge extern.

Qui farà d'àrbitre?... Elies Rogent, director de l'escola d'arquitectura i l'home que li havia donat el títol a Gaudí amb la famosa frase de: "et donem el títol però estàs com una puta cabra". Buenu... de fet era: "Hem donat el títol a un boig o a un geni, el temps ho dirà".

Durant els següents dies Rogent resol la qüestió. Planella cobrarà per tota la feina ja feta amb Villar i posarà el comptador a zero amb el nou arquitecte Gaudí. I a partir d'ara serà aquest xaval tan ambiciós qui dirigirà el projecte, ara ja sí amb totes les de la llei.

I així arriba el dia 28 de març, #taldiacomavui de 1884. Aquest dia Gaudí, Bocabella i Planella signen un nou annex al plec de condicions de les obres establint el nou sistema. És el primer document oficial que firma Gaudí, el primer reconeixement com a nou director de l'obra.

Villar no havia estat mai destituït oficialment, ni Gaudí nomenat nou director oficialment. Fou aquest transcurs d'esdeveniments, a base de fets consumats des de novembre de 1883 a març 1884, el que el convertí en el nou director. I un cop signat l'annex, el tema quedava tancat.

Quan les notícies arribaren a Villar aquest s'emprenyà com una mona. Tres setmanes després, durant la tarda de la Diada de Sant Jordi, Villar es trobà per casualitat a Bocabella pel Carrer de Santa Anna i li va fotre una esbroncada exigint-li cobrar per haver fet el projecte.

El 30 de maig següent Bocabella es presentà a cal notari a declarar solemnement que Villar s'havia prestat voluntàriament a fer el projecte sense cobrar ni un duro, com així havia estat. I un cop resolta la qüestió, Villar quedà ja fora del tot del projecte, i sense cobrar res.

A partir d'ara a Gaudí la vida li canviarà com un mitjó. S'està tot un any sencer acabant la cripta i fent el nou projecte i finalment el 9 de maig de 1885, a l'Ajuntament de Sant Martí de Provençals, Bocabella presenta el nou projecte amb aquesta absurdament gegantina planta.

Ah, però... una altra vegada: i aquest projecte descomunal qui el pagarà? El pagarà en Bocabella? No. El pagarà l'Associació de Devots a Sant Josep. Bocabella està encantat amb el nou projecte grandiloqüent, però els devots, menys entusiastes que Bocabella, no ho veuen tant clar.

I aquí ve la "trampa" de Gaudí: Bocabella, per a tranquilitzar als devots, pacta amb Gaudí que l'obra, pressupostada en 720.000 duros (3.600.000 pessetes, 21.600 €), s'acabarà en 10 anys sempre i quan s'aconsegueixin 6.000 duros cada mes per a anar pagant jornals i material.

Els devots, que mirant els plànols pensaven que allò no ho podria pagar ni "cristo", ara es posen tot contents: ah, això tan extraordinari ens ho aixecarà en només 10 anys? i amb 6.000 duros al mes ja fa? Doncs, endavant! En Bocabella fins i tot especula en fer-ho en menys temps.

Gaudí, que ja fa anys 5 anys que és arquitecte i 8 que col·labora amb altres arquitectes, sap que aquest monstre no es pot aixecar només en 10 anys ni de conya. Però és tan ambiciós que davant d'en Bocabella fa veure que es pren aquesta història com un gran i il·lusionant repte.

Amb tothom "enganyat" i feliç, Gaudí obté via lliure. De seguida, però, les recaptacions fan figa i les coses comencen a anar més lent del previst. Passen 10 anys, som al 1893, i l'únic que Gaudí té fet és un petit tros dels campanars d'una sola de les façanes.

Bocabella ja és mort el 1893. Els devots ves a saber quina cara devien fer veient com tot allò avançava a pas de tortuga. I l'Antoni, ara ja amb 41 anys i en plena crisi dels 40, s'enganxarà a la religió com una droga, i ja no l'abandonarà mai més.

I la resta és Història.
Fi.

Share this Scrolly Tale with your friends.

A Scrolly Tale is a new way to read Twitter threads with a more visually immersive experience.
Discover more beautiful Scrolly Tales like this.

Keep scrolling