Sembla que no hi haurà escola aquest curs, o com a mínim que hi haurà un daltabaix important. Porto donant-hi voltes uns dies i volia compartir el que m’ha vingut al cap. Aviso que és un fil llarg i que fa giragonses, però ho haig de treure del pap. 👇 
A part d’amic i de ser el millor editor de jocs del món, en @xavigarriga sempre m’ha aportat aquells detalls que em clarifiquen les coses i esdevenen pilars de saviesa incontestables.
Un gran exemple és “el coixí i la farmaciola”.
Un gran exemple és “el coixí i la farmaciola”.
L’anècdota era que als anys 60 al nord d’Europa es va fer obligatori portar una farmaciola al cotxe. Les senyores europees van idear posar-la dins d’un coixí, ben maco, que duien al seient del darrera.
Automàticament, les famílies catalanes que veien als turistes portar un coixí dins el cotxe es van posar a fer fundes de ganxet ben maques, d’aplicacions, per decorar un coixí que posaren dins del cotxe. Sense la farmaciola dins.
Catalunya és com aquests coixins, democràcia sense democràcia dins. Representativitat sense talent ni capacitat dels polítics. En el cas de la tornada a escola en plena pandèmia han tingut sis mesos per dibuixar escenaris, i el que sembla que tindrem no és classe sinó vaga.
Mentre la “intel·ligèntsia” nostrada brilla per la seva absència o és qualificada de arrogant, menystinguda i arraconada, ningú ha estat capaç de preveure el que passarà si no trobem solució a l’escolarització de la mainada i miren les solucions dels altres països.
En un país on qui més criatures té és la classe social amb treball més precari i viu en pitjors condicions, el cocktail de la propagació del virus de la pobresa té camp per córrer. Sense entrar ja en el detall del drama familiar, i de l’ampliació de la bretxa social que suposarà.
La solució no és fer com amb el coixí i mirar el que fa Suïssa o el Japó. Perquè les condicions socials, poblacionals, de distribució geogràfica, i econòmiques (diria que Espanya és el pitjor país d’Europa en COVID perquè té una població empobrida enorme) no són iguals.
El que caldria fer es mirar “amb què comptem” per fer-hi front. Hotels buits? Palaus de Congressos buits? Fires buides? Poliesportius tancats? Museus sense públic? Han tingut sis mesos per habilitar espais en tots aquests llocs per fer-hi classe i reduir els grups a 10 nanos.
Que falten docents? Quants treballadors públics que ara són irrellevants en tant en quan no poden fer la seva feina tenen prou coneixements com per donar classe? No podrien reubicar-los 1 curs?
No es podria fer que els petits grups de 10 criatures visquessin per torns l’experiència i el dia a dia de bombers, jardiners de parcs i jardins, mossos d’esquadra, mercabarna...? No aprendrien res? Potser seria el curs més interessant de la seva vida.
Cal que els nanos amb la COVID en marxa segueixin jugant a futbol al pati tots barrejats? No podrien arribar a acords amb acadèmies de cine per fer fòrums reduïts? O demanar jocs de taula a les editorials, fins i tot de franc!?
Jo no soc ni pedagog ni polític, però em sembla que les estructures de repartiment del poder públic són escleròtiques. Vivim l’enfonsament de un sistema que només era un coixí, sense alcohol ni esparadrap dins
I no dubto que els professionals hi son, el que no hi ha és lideratge.
I no dubto que els professionals hi son, el que no hi ha és lideratge.
A Espanya és pitjor? Potser si. I què? Això és quelcom que hauríem d’haver solucionat nosaltres si es que ens volem creure que som capaços de governar-nos.
I sembla que amb aquest govern efectiu, no.
I sembla que amb aquest govern efectiu, no.
