El procés d'autodeterminació de Catalunya es juga a casa i a Madrid, però cada vegada més també a les institucions europees i internacionals. Espanya ja no és un estat aïllat i reclòs en si mateix, com durant els 40 anys de franquisme, sinó que forma part d'un club amb regles.
Vivim en un món globalitzat i interrelacionat. Les notícies circulen a gran velocitat i amb un mòbil pots saber a l'instant què està passant als carrers de Hong Kong o seguir en directe la darrera roda de premsa de Donald Trump. El món s'ha fet petit, i les distàncies curtes.
Amagar notícies com ha fet la premsa espanyola (i part de la catalana) amb la corrupció de Juan Carlos ja no serveix. Tot i el silenci de la premsa, tothom estava assabentat de les corrupteles d'aquest "referent" de la transició (gairebé 1.000 morts polítiques documentades).
Espanya viu als llimbs. Està intervinguda econòmicament (tot i que alguns encara es resisteixen a l'evidència), no entén el nou món, reclosa comunicativament (cas @KRLS a Alemanya o recentment Nadia Calviño) i amb un problema territorial brutal.
Ara, però, torno al punt 1 d'aquest fil. El món s'ha fet petit i, com he escrit, "el procés d'autodeterminació de Catalunya es juga a casa i a Madrid, però cada vegada més també a les institucions europees i internacionals". I ara ve la pregunta:
Què està fent Catalunya i, concretament, el govern català? Si la partida cada vegada es juga més a fora que a casa vol dir que has de tenir un departament d'exteriors en el qual hi has d'invertir bona part dels teus esforços. Per començar, consellers /eres que dominin l'anglès
a la perfecció, i si pot ser, també el francès i l'alemany. Algú que entengui el departament en clau d'estat, i no pas de de quota o de sigles. Als estats, als de debò, la política exterior és essencial en la defensa dels seus interessos i per estendre la seva influència.
Un conseller/ministre d'exterior és una peça clau. És qui fa de portaveu del teu país més enllà de les fronteres internes. És algú que sap i interpreta els silencis de la diplomàcia, qui negocia sotto voce i qui ajuda a la internacionalització de la teva cultura i economia.
Per tant, un conseller/ministre d'exterior ha de ser algú que estigui per damunt de les sigles (sovint es mantenen en el càrrec indiferentment del partit que governi), que conegui a la perfecció les institucions europees, els passadissos (molt importants), que pugui celebrar
conferències, reunions, establir contactes amb la diplomàcia internacional, amb els grans empresaris... En definitiva, és la cara visible del teu país a l'exterior. Ara tindrem un gran debat internacional sobre el nou referèndum escocès. Hi serem nosaltres, en aquests debats?
Pregunto: s'està fent, tota aquesta feina? Si bona part del nostre futur passa per decisions preses en organismes internacionals, hem de tenir consellers/eres disposades a anar on calgui i prendre la iniciativa perquè ningú no ens espera. Ho estem fent, tot això? Hi pensem?
La conselleria d'exteriors és vital per a qualsevol estat i si volem ser estat ja sabem què toca fer. O ens ho creiem o no. Que no passi com escriu C. S. Lewis: "Plorar està molt bé mentre dura, però abans o després s'ha de parar i aleshores encara has de decidir què fer".