Thread by @puerto_duc

Avui és dimarts i no sé vosaltres, però jo estic molt a prop de Bèlgica (ENFILLAL)

Aquí teniu el que varem emparaular. Prego em disculpeu si em cito sovint, atès que parlo d’experiències viscudes. Potser m'atreveixi a fer-les servir com a retrovisor, comparant-les amb realitats actuals força angoixants i que costen un munt de pair. Les conclusions son vostres.

Encara avui em veig com en Tom Hanks a Forrest Gump regirant una caixa de bombons després d'haver allotjat Elvis Presley i haver xerrat una estona amb el president dels EUA. Crec que en algun moment ho vaig passar força pitjor que en Forrest. Jo no podia arrencar a córrer.

Sospito que us agradaria començar pels bombons, és a dir desemmascarant de pet el junquerisme i el seu trompeter Rufián. És obligat però remuntar-se a uns antecedents als quals poden estar lligades les maniobres surrealistes que a hores d’ara ens tenen totalment desconcertats.

De fa un segle, el lerrouxisme només es va inhibir davant el franquisme. Durant la Transició va agafar el relleu el PSC-PSOE amb Solé Tura com a ideòleg. Mentre aplaudia la immersió lingüística, maniobrava per dividir socialment els catalans i obtenir rèdits polítics.

Podria parlar-nos amb més autoritat @AgustiColomines com a hereu intel·lectual de Josep Termes i fins i tot Lluís Cabrera (@luisarbuniel), músic integral, i que va viure els patètics Viacrucis de Josep Ma. Sala i l’Imma Mayol, carregats amb gegantines creus al compàs d'una saeta.

Quan el lerrouxisme socialista va afeblir-se, els poders fàctics van buscar un substitut i varen trobar-lo en un artefacte anomenat C’s, apadrinat per una banda unida per la rancúnia i exempta de compromísos amb la llengua i el reconeixement nacional com era el cas del PSC.

Costa d’acceptar que el junquerisme hagi pres el relleu amb un lerrouxisme ad hoc, després de la decadència de C’s. Partint d'experiències al fangar metropolità i a Súmate, us emplaço a enfrontar aquesta possibilitat. Ñ sap que no hi ha millor encunya que la de la pròpia fusta.

De debò creieu que els que són capaços de destrossar-nos la sanitat, d'apallissar i ferir a gent indefensa, de negar-se a investigar la massacre del 17A perquè no surtin a la llum totes les seves vergonyes, no poden fer un pas més enllà per no perdre el seu rebost?

Una mica d'història xica: Un servidor treballava a DACSA/Bca.Catalana (grans patrimonis). Un parell de cops al mes coincidia a Borsa amb Florenci Pujol. A l'ésser de la casa, m'ordenava compres de valors que els mateixos “Agentes de Cº i Bª”, s'encarregaven de dipositar a Andorra

Mes tard em va contractar BANIF. Primera entitat financera de gestió de grans fortunes que aviat va adquirir el BHA. El meu Cap era un tal Milans del Bosch (nebot del Tinent General) i cosí de l'home de la gavardina que el 23F saltà pels escons del Congreso amb una metralleta.

Quan algú es decideix a confiar-te, sense condicions, la gestió del seu patrimoni, et lliura alguna cosa més que la confiança. Que t’expliqui les vegades que li ha posat les banyes a la dona, és el menys rellevant. El Milans del Bosch que surt al video era un d'aquests confidents

Pujol era nomenat per l'ABC espanyol de l'any; als catalans ens miraven amb una barreja d’admiració i sospita. Sigui com sigui, Gonzalo Milans del Bosch em convidava sovint a dinar; de vegades coincidia amb el seu oncle: “Manolo que és catalán serà tu gestor”. Volia morir-me.

Un dia va arribar un home amb uns documents i es van retirar a una habitació contigua. Gonzalo, un pèl obnubilat pel Chivas, em va explicar el motiu de la visita: “Ha venido a sol·licitar el placet sobre un articulado de la Constitución”. La pasta de moniato es queda molt curta.

Sóc abstemi; em van omplir la copa però només em vaig mullar els llavis un parell de vegades. No era el primer cop que sentia a l'influent militar, escopir verí contra la democràcia, afegin que ho tenien tot controlat. He trigat 40 anys a descobrir que es referia a l'article 155

Abans de votar la Constitució, vaig avisar a parents i amics que era un parany, que calia tallar amarres amb el franquisme. Recordeu la propaganda institucional? : “VOTAR “NO” ÉS VOTAR DICTADURA, VOTAR “SI”, ÉS VOTAR DEMOCRÀCIA”. No menyspreeu mai un enemic secular.

Que volieu que votés aquella gent, políticament analfabeta després de 40 anys de fèrria dictadura? No ens van colar més enganyifes perquè ja no en cabien més. Si en lloc d'un Borbó haguessin posat als 3 Reis d’Orient, igualment hagués sortit SÍ.

Tingueu una mica de paciència; ens anem acostant sense presses i sense pausa al que serà una mena de Sálvame de Luxe polític. Divendres ens retrobem.