Dilluns Espanya posarà tot el que té i més per vendre al món la idea de la reconciliació amb Catalunya fent un acte sobre els indults convocat al Liceu pel President del Gobierno Pedro Sànchez. Cal demostrar que és una pantomima. 👇
La repressió judicial de l'1-O morirà als Tribunals Europeus, i els enemics de la UE tenen en el cas català una mina de comparacions contra la política exterior comunitària que retreu els excessos dels altres i aquí no fa res. Han de fer quelcom quan abans millor.
Espanya necessita els indults i escenificar la fi del conflicte. Per això els mateixos que se’ns van tirar al coll -patronals, església, guàrdia civil (nou cap de Catalunya parlant en català) i policia nacional (cursets de català) gesticulen ara el seu amor per Catalunya.
Tot és d’una hipocresia gegantina. Uns indults a uns presos a punt d’entrar al tercer grau, mentre els Tribunals i les FFSS de l’estat poden seguir inventant-se casos de terrorisme o malversació a la carta contra qualsevol català manifestament independentista.
Espanya no té intenció de reformar-se, ni de reconèixer Catalunya com a nació i, per tant, amb dret a l’autodeterminació -sempre unilateral- Si volguessin canviar la relació haurien derogat el delicte de sedició i tot arreglat. No ho faran, per molt que ens entabanin els comuns
Dins d’aquest context el dilluns hi haurà un aquelarre espanyol amb 300 catalanets bons minyons i momificats que no podran dir que no al convit, i aniran a picar de mans i fer cara d’herois de la segona transició.
Els mitjans de comunicació nostrats, mentre mouen l’espantall de VOX i els frikis amb cap de brau i samarreta de la Roja, pretenen enlluernar-nos amb el “que en són de bons els peperos del Cercle d’Economia que no s’oposen als indults”. Vergonyós.
L’acte del dilluns al Liceu és una provocació del status quo perquè considera que ja ha guanyat havent comprat les voluntats dels nostres polítics. Potser té raó de manera momentània, però sabem que no és cer car el conflicte roman sense solució si no marxem d’aquest infern.
La gent d’infanteria, la que acaba a la presó, ha quedat fora de les moixaines del Règim del 155. Què hem de fer doncs? Si volem deixar clar als d’aquí, als d’allà i als de fora, ja sabeu el que cal fer. El 20-S no calia que ens convoquessin, oi? Doncs això.
A la gent només ens queden les XXSS, de fet jo no me’n refiaria de cap convocatòria que impulsi Òmnium o la ANC, o cap dels tres partits del 52% -evidentment-, i crec que tots sabem el que el país espera de nosaltres aquest dilluns, no cal convocar-ho, de fet no cal ni dir-ho.
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
Això d’aquí sota és la bandera d’honor de les Nacions Unides, la primera imatge que volia simbolitzar les quatre llibertats que en F.D. Roosevelt proclamà en el seu discurs de l’Estat de la Unió de l’any 1941, pocs mesos després d’haver guanyat el seu tercer mandat i mesos abans de l’agressió japonesa a Pearl Harbor.
Cadascun dels quatre pals de la bandera representa una de les quatre llibertats que defensava Roosevelt com valors universals. 👇
Roosevelt va sintetitzar les raons per entrar en guerra amb el nazisme i ajudar al RU de la GB amb la Llei de préstec i Arrendament per tal de subministrar legalment tot el material bèl·lic necessari per a derrotar Hitler.
Les quatre llibertats indestriables dels USA i que volia fer universals eren:
“En els dies futurs, que busquem fer segurs, esperem un món fundat en quatre llibertats humanes essencials.
La primera és la llibertat d'expressió, arreu del món.
La segona és la llibertat de cada persona de venerar Déu a la seva manera, arreu del món.
La tercera és la llibertat de prosperitat (o de desig, o de manca de pobresa), que significa acords econòmics per garantir a cada nació una vida saludable en temps de pau, arreu del món.
La quarta és la llibertat de la por (l'alliberament de la por), que implica la reducció mundial d'armaments per evitar l'agressió, arreu del món.
Aquesta visió és assolible en el nostre temps i generació, oposant-se a la tirania que els dictadors intenten crear amb la violència.”
Tot això em volta sempre pel cap. Probablement, les quatre llibertats de Roosevelt són un símil polític, una projecció, unes normes bàsiques que afectaven tothom, com havien estat els 10 manaments en la vida pública i privada occidental durant segles.
Hem de tenir present el fons del que volen dir, i defensar-ho a peu i a cavall:
Les Quatre Llibertats varen ser immortalitzades per en Norman Rockwell a les portades del Saturday Evening Post, segur que les heu vist alguna vegada.
En Giuseppe De Carolis, fins fa poc president del Tribunal d’Apel·lació de Nàpols, el més gran d’Itàlia- és probablement el més gran col·leccionista de jocs de taula del món amb vora 40k jocs. 👇
Quan li preguntes “per què”? contesta que la capacitat dels dissenyadors de jocs de traslladar a un reglament normes que representen la realitat derivada d’un tema els converteix en els millors legisladors del món. I ho diu un jutge dels grossos.
Dic això a volta de dues coses.
Per una banda estic llegint en Christophe Guilluy i assimilant la seva lectura de la realitat política, sobre les perifèries, la classe dominant globalista, etc.
I per altra banda m’estic endinsant en el reglament del joc Hegemony -Vangelis Bagiartakis i Varnavas Timotheou, 2023- on els jugadors representen les mateixes forces que descriu Guilluy. Les mateixes. Exactes.
No sé si Twitter servirà, per format, per explicar-vos el que em volta pel cap. Ho provaré.
La cosa que em destarota és la diferència entre no fer alguna cosa per por, o no fer-la per manca de confiança.
I m’explico més avall 👇(si puc).
Quan demanes a la gent que doni suport a la independència, o a un partit, o causa nacional, tot va bé fins que arribes al moment del compromís personal. Aleshores apareix una rasa entre el desig, la voluntat, d’ajudar i el “no t’hi emboliquis” cultural.
Contràriament al que ens han venut a l’escola i a TV3, els catalans hem estat prou ingovernables durant els darrers 300 anys. Bé... de fet, els darrers 500 anys, si no era una guerra civil era contra el poder. La revolta ha estat permanent, fins que la garrotada del 39 ens estaborní fins el punt d’empassar-nos la transició.
Des de que l’autonomisme és autonomisme s’ha anat creant una bola de neu de traspassos de l’estat que ens ha portat a un cercle viciós al qual s’arrapa el sistema actual de partits com si fos una mamella. 👇
La Generalitat ha anat agafant coses, o bé transferides de l’estat, o bé entitats inventades sense diners ni poder, on hi ha anat creant una administració, a voltes funcionarial altres vegades a cop de “càrrecs de confiança”, que en el millor dels casos no serveixen per a res.
La conseqüència és que sense un sistema de finançament just, ja no dic sense dèficit fiscal o plenament independent, és impossible gestionar tota la desferra de departamentets de Vichy, fora de Sanitat, Ensenyament i Mossos.
Pel que fa als impostos de successions i de patrimoni, una cosa que sempre em volta pel cap, he arribat a una conclusió estrafolària. Intentaré explicar-la, malgrat encara la tinc a mig coure 👇
La Generalitat grava amb impostos tant el patrimoni com la mort, i soc conscient que tal i com em va dir una alta funcionària de la Gene: “No t’hi escarrassis, Joaquim, no fem més que gestionar la misèria”. Traducció: estem escanyats a resultes del mal finançament, etc.
Tanmateix, quan ens mirem la realitat veiem com els petits propietaris d’immobles, han pagat els seus impostos sobre la renda, després els que calen per comprar una propietat, després l’IBI, patrimoni i quan moren els hereus han de pagar el de successions.
Per entendre els esforços polítics d’atraure més immigració i ma d’obra no qualificada, mentre creix la percepció que el jovent català format ha d’emigrar per prosperar, cal que ens remuntem a l’operació política i econòmica dels JJOO del Samaranch. 👇
El Juan Antonio era un falangista que no suportava l’esperit catalanista que mai va desaparèixer del tot de les famílies vinculades a negocis “d’abans de la guerra”.
El meu oncle, per exemple, va celebrar haver-lo sobreviscut impedint que tingués un número de soci de l’Ecuestre… https://t.co/LQxmJaDyFKtwitter.com/i/web/status/1…
Després del triomf del 23-F calia dibuixar el futur de l’economia espanyola xuclant el pes econòmic perifèric cap a Madrid. Dotant la capital d’un futur empresarial fora dels monopolis del INI, que Europa no permetria més subvencions a mines, drassanes i siderúrgies autàrquiques… https://t.co/2EQPzcdnyctwitter.com/i/web/status/1…