Per sort, fins al moment ho porto bé a nivell personal, però aquest article té raó en moltes coses. La salut mental dels doctorands és la gran desconeguda (o la gran minimitzada) pel públic general. Jo he detectat cinc grans problemes:
https://twitter.com/ariamsita/status/1405102110623010818
1. Malgrat tenir carrera, màster i (alguns) experiència professional prèvia, les beques/salaris dels doctorands ronden el salari mínim, sense capacitat d'estalvi i amb incertesa absoluta sobre el futur laboral. Si véns de classe treballadora, pot ser angoixant.
2. Més sobre precarietat material: molts contractes són de 3 anys, però la majoria de tesis s'acaben en 4. Si se t'esgota la beca, de què vius l'últim any? I el següent? (Perquè després de la tesi s'ha de trobar feina, és clar). Això també pot ser angoixant.
3. El (dificilíssim) mercat laboral acadèmic t'aboca a una extrema competitivitat on has de publicar un article més que el veí, fer més hores de classe, aconseguir més finançament, fer més tasques de gestió i tenir més impacte. Sentiment de culpa quan descanses: perds el temps.
4. Si no et mous per fer CV no ets ningú. En els primers anys de carrera acadèmica, has d'estar disposat a moure't moltes vegades i, a voltes, per períodes curts de temps. Saltar de país en país t'impedeix estabilitzar-te i dur una vida personal "normal" (parella, amics, etc).
5. I, per últim, fer una tesi doctoral és un treball intel.lectual molt complex. Afortunadament no és el meu cas, però si tens la mala sort de tenir uns mals supervisors (que n'hi ha molts) se't fa tot una muntanya, pots pensar que ets un inútil i acabes odiant el que fas.
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
