Per coincidències metafísiques han coincidit en el temps el centenari del Berlanga i la baixada de pantalons davant de Europa del Régimen Constitucional Quenosdimosentretodos, en forma dels indultets concedits pel Gobierno de Pedro Sànchez al Liceu 👇
El posicionament favorable als indults, a corre cuita, per part de les elits econòmiques catalanes del Cercle i Foment, que ahir picaven de mans a la platea del temple operístic, ha estat rebut de manera ferotge pel Deep State espanyol i els seus mitjans.
Aquest fet m’ha fet recordar l’argumentari que fèiem servir a Empresaris x la Independència quan explicàvem la bondat de la secessió des del punt de vista del món dels diners d’obediència catalana, abans l’ANC no caigués en mans del Madí i en Jordi Sànchez.
Els diners no tenen cor ni sentiments, pel broc gros. Tanmateix això significa que si bé no són independentistes, no tenen més raó que l’estabilitat per romandre unionistes, no és res personal, only business. Veient ahir 13TV l’aposta espanyola de Pedralbes és incomprensible.
El Règim fill del franquisme del 78 segueix considerant les elits catalanes com a catalanes i, per tant adversàries, més que com elits i, per tant, aliades. El fet d’anar a sentir en Pedro Sànchez al Liceu ha despertat tots els dimonis falangistes del “catalán judío renegado”.
Per molt que poseu Jorge al fill, en comptes de Jordi, les 300 famílies no tenen redempció possible a ulls de l’Espanya del BOE, la Llotja del Bernabeu i les togues. Crec que haurien de reflexionar, perquè 40 anys més tard, segueixen essent com en Saza a l’Escopeta Nacional.
Entenc que no se’n refiessin de la Generalitat. Els socis de l’Ecuestre morts el 36 són un testimoni que sobreviu en l’inconscient familiar del poder econòmic a Catalunya. Però les apostes polítiques que han fet a favor del Pont Aeri els han fet perdre un llençol a cada bugada.
Les elits han afavorit polítics constitucionalistes experts en el lobbisme com Piqué o Duran Lleida. Tan efectius que tenen el rècord de les derrotes sectorials. En 40 anys els han fotut primer la Borsa, després la Banca, les elèctriques, les galeries d’art, les caixes...
Els plançons dels estiuejants de la Cerdanya es veuen obligats a ESADE i marxar a Madrid a treballar en un fons d’inversió, perquè els d’aquí no poden pescar al BOE. A fer de Jaume Canivell pagant les caceres als terratinents de sempre per sortir a la foto. Val la pena?
Un cop a Madrid veuen que els seus iguals tenen mitja família als tribunals, als ministeris o a les corporacions del INI -ara privatitzades en mans dels de sempre, mentre ells segueixen fent-se perdonar ser del Barça, per molt que dissimulin l’accent català quan parlen castellà.
Sabem que la classe política independentista no els fa el pes, gent de vol gallinaci emmerdats amb el què dirà l’esquerra. Però haver apostat pel fill d’un militar -Fernández Díaz- un Guàrdia Civil -Sánchez Camacho- o un policia -Arrimadas-, no ha millorat gaire el nivell.
Els pota negra tenen la iaia empadronada a Madrid per l’impost de successions. Però és que la Generalitat no té un duro. No per pagar Jocs Florals, sinó mestres, mossos o metges Se’n diu dèficit fiscal És el Règim qui ens empeny a tenir els impostos més alts de la galàxia!
Haurien de veure que la Gene no pot ni refer la platja de Llafranc -per tal que puguin anar a fer bronzo- si no té més ingressos. Diners que per acabar-ho d’adobar, ara alimenten les famílies de Madrid amb les que competeixen per la millor taula als restaurants de la Vall d’Aran
En comptes de pagar les caceres de la competència, les elits catalanes haurien d’ajudar a conservaduritzar part de l’independentisme i ajudar a fer un país amb cara i ulls que els permetés ser unes elits normals, i no haver de competir al món amb una ma lligada a l’esquena.
La darrera Berlangada ha estat fer-nos empassar la Colau com a alcaldessa de Barcelona “perquè no era independentista”. Per fer-se els simpàtics amb el Rei han posat al Monstre de les Galetes d’encarregat de Sacha. Espero que sigui la darrera jaimitada que se’ls acudeixi, por fa.
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
Això d’aquí sota és la bandera d’honor de les Nacions Unides, la primera imatge que volia simbolitzar les quatre llibertats que en F.D. Roosevelt proclamà en el seu discurs de l’Estat de la Unió de l’any 1941, pocs mesos després d’haver guanyat el seu tercer mandat i mesos abans de l’agressió japonesa a Pearl Harbor.
Cadascun dels quatre pals de la bandera representa una de les quatre llibertats que defensava Roosevelt com valors universals. 👇
Roosevelt va sintetitzar les raons per entrar en guerra amb el nazisme i ajudar al RU de la GB amb la Llei de préstec i Arrendament per tal de subministrar legalment tot el material bèl·lic necessari per a derrotar Hitler.
Les quatre llibertats indestriables dels USA i que volia fer universals eren:
“En els dies futurs, que busquem fer segurs, esperem un món fundat en quatre llibertats humanes essencials.
La primera és la llibertat d'expressió, arreu del món.
La segona és la llibertat de cada persona de venerar Déu a la seva manera, arreu del món.
La tercera és la llibertat de prosperitat (o de desig, o de manca de pobresa), que significa acords econòmics per garantir a cada nació una vida saludable en temps de pau, arreu del món.
La quarta és la llibertat de la por (l'alliberament de la por), que implica la reducció mundial d'armaments per evitar l'agressió, arreu del món.
Aquesta visió és assolible en el nostre temps i generació, oposant-se a la tirania que els dictadors intenten crear amb la violència.”
Tot això em volta sempre pel cap. Probablement, les quatre llibertats de Roosevelt són un símil polític, una projecció, unes normes bàsiques que afectaven tothom, com havien estat els 10 manaments en la vida pública i privada occidental durant segles.
Hem de tenir present el fons del que volen dir, i defensar-ho a peu i a cavall:
Les Quatre Llibertats varen ser immortalitzades per en Norman Rockwell a les portades del Saturday Evening Post, segur que les heu vist alguna vegada.
En Giuseppe De Carolis, fins fa poc president del Tribunal d’Apel·lació de Nàpols, el més gran d’Itàlia- és probablement el més gran col·leccionista de jocs de taula del món amb vora 40k jocs. 👇
Quan li preguntes “per què”? contesta que la capacitat dels dissenyadors de jocs de traslladar a un reglament normes que representen la realitat derivada d’un tema els converteix en els millors legisladors del món. I ho diu un jutge dels grossos.
Dic això a volta de dues coses.
Per una banda estic llegint en Christophe Guilluy i assimilant la seva lectura de la realitat política, sobre les perifèries, la classe dominant globalista, etc.
I per altra banda m’estic endinsant en el reglament del joc Hegemony -Vangelis Bagiartakis i Varnavas Timotheou, 2023- on els jugadors representen les mateixes forces que descriu Guilluy. Les mateixes. Exactes.
No sé si Twitter servirà, per format, per explicar-vos el que em volta pel cap. Ho provaré.
La cosa que em destarota és la diferència entre no fer alguna cosa per por, o no fer-la per manca de confiança.
I m’explico més avall 👇(si puc).
Quan demanes a la gent que doni suport a la independència, o a un partit, o causa nacional, tot va bé fins que arribes al moment del compromís personal. Aleshores apareix una rasa entre el desig, la voluntat, d’ajudar i el “no t’hi emboliquis” cultural.
Contràriament al que ens han venut a l’escola i a TV3, els catalans hem estat prou ingovernables durant els darrers 300 anys. Bé... de fet, els darrers 500 anys, si no era una guerra civil era contra el poder. La revolta ha estat permanent, fins que la garrotada del 39 ens estaborní fins el punt d’empassar-nos la transició.
Des de que l’autonomisme és autonomisme s’ha anat creant una bola de neu de traspassos de l’estat que ens ha portat a un cercle viciós al qual s’arrapa el sistema actual de partits com si fos una mamella. 👇
La Generalitat ha anat agafant coses, o bé transferides de l’estat, o bé entitats inventades sense diners ni poder, on hi ha anat creant una administració, a voltes funcionarial altres vegades a cop de “càrrecs de confiança”, que en el millor dels casos no serveixen per a res.
La conseqüència és que sense un sistema de finançament just, ja no dic sense dèficit fiscal o plenament independent, és impossible gestionar tota la desferra de departamentets de Vichy, fora de Sanitat, Ensenyament i Mossos.
Pel que fa als impostos de successions i de patrimoni, una cosa que sempre em volta pel cap, he arribat a una conclusió estrafolària. Intentaré explicar-la, malgrat encara la tinc a mig coure 👇
La Generalitat grava amb impostos tant el patrimoni com la mort, i soc conscient que tal i com em va dir una alta funcionària de la Gene: “No t’hi escarrassis, Joaquim, no fem més que gestionar la misèria”. Traducció: estem escanyats a resultes del mal finançament, etc.
Tanmateix, quan ens mirem la realitat veiem com els petits propietaris d’immobles, han pagat els seus impostos sobre la renda, després els que calen per comprar una propietat, després l’IBI, patrimoni i quan moren els hereus han de pagar el de successions.
Per entendre els esforços polítics d’atraure més immigració i ma d’obra no qualificada, mentre creix la percepció que el jovent català format ha d’emigrar per prosperar, cal que ens remuntem a l’operació política i econòmica dels JJOO del Samaranch. 👇
El Juan Antonio era un falangista que no suportava l’esperit catalanista que mai va desaparèixer del tot de les famílies vinculades a negocis “d’abans de la guerra”.
El meu oncle, per exemple, va celebrar haver-lo sobreviscut impedint que tingués un número de soci de l’Ecuestre… https://t.co/LQxmJaDyFKtwitter.com/i/web/status/1…
Després del triomf del 23-F calia dibuixar el futur de l’economia espanyola xuclant el pes econòmic perifèric cap a Madrid. Dotant la capital d’un futur empresarial fora dels monopolis del INI, que Europa no permetria més subvencions a mines, drassanes i siderúrgies autàrquiques… https://t.co/2EQPzcdnyctwitter.com/i/web/status/1…