Més #HistòriesOlímpiques. La carrera de la #marató és una aportació de l’esperit olímpic modern. Es començà a celebrar en els primers Jocs d’Atenes (1896) a proposta de l’historiador francès Michel Breal, col·laborador del baró de Coubertin, l’artífex de la restauració dels Jocs.
La intenció era retre un homenatge a #Filípides, el soldat atenès protagonista de la batalla de Marató, que significà la primera derrota dels perses contra els grecs a les Guerres Mèdiques (segle V aC).
La versió oficial diu que Filípides fou qui dugué la notícia als seus compatriotes. Així, recorregué els prop de 40 km que separen l’esplanada de Marató d’Atenes. En arribar a l’àgora exclamà: Νενικήκαμεν!” (“Hem guanyat!”). I acte seguit va caure mort al terra, extenuat.
Tanmateix, aquesta dramàtica gesta és una #FakeNews, ja que mescla diverses interpretacions dels fets narrats per #Heròdot. El pare de la història diu que Filípides recorregué una distància de 240 km en dos dies per demanar ajuda a Esparta (o sigui, no anà a Atenes).
Resulta, però, que a Esparta tenien les festes patronals, les Carneas, que coincidien amb la lluna plena i en les quals estava prohibit lluitar. Així, Filípides va haver de tornar a Marató amb la mala notícia.
Mentrestant, hauria estat un altre corredor qui feu els prop de 40 km des de Marató fins a Atenes per anunciar la victòria sobre els perses. I ell mateix hauria pronunciat: “Hem guanyat!”.
Amb el temps, la imaginació popular combinà ambdós episodis, atribuint així l’autoria de la gesta a Filípides. El 1879 la història seria immortalitzada en el poema titulat “Filípides”, de l’anglès Robert Browning.
Precisament aquest text inspiraria l’entorn del baró de Coubertin per instaurar la prova de la marató en els Jocs Olímpics de l’era moderna.
La distància definitiva de la prova de la marató (42,195 km) s’instaurà, però, als Jocs de Londres (1908). I no va ser per raons històriques, sinó perquè era la distància que separava el palau de Windsor de l’estadi de White City, el punt de sortida i d’arribada d’aquella cursa.
Més històries del #BoomTurístic sobre qui és qui en l’aristocràcia hotelera:
Simó Barceló Obrador (1902-1958). Natural de Felanitx, el 1931 comprà el seu primer camió amb el qual constituí Autocares Barceló. El 1954 obria la primera agència de viatges a Palma, Viajes Barceló.
I el 1962 Gabriel, el fill del patriarca, ja fundava la divisió hotelera del grup, Barceló Hotels. En canvi, el seu germà Sebastià, mort el 2009, s’encarregà de l’empresa de transports.
Avui se celebra la 48 edició caminada “Del Güell a Lluc a peu”, considerada una de les primeres grans mostres de mallorquinitat. Els seus orígens estan relacionats amb un simple #sifó.
La idea sorgí el 17 de juliol de 1974 arran d’un accident al bar Güell de Palma, ja desaparegut. Situat al cap de cantó entre els carrers Aragó i Torcuato Luca de Tena, era regentat pel carismàtic Bartomeu Barceló Quetgles, més conegut com a Tolo Güell.
Aquell dia un grup d’amics que feien tertúlia pegaren un bot de la cadira en sentir una forta detonació. Era la filla de l’amo, Maria Rita, de sis anys, que havia patit l’explosió d’un sifó que tenia entre les mans.
Més històries de peninsulars durant el #BoomTurístic. A Mallorca serien coneguts com a #forasters (#murcians a Eivissa). Obr enfilall per reflexionar sobre aquest polèmic concepte:
En un principi, #foraster només al·ludia a l’origen ultramarí d’aquells nouvinguts. Avui el terme fa referència als castellanoparlants que mantenen una actitud hostil cap a la cultura illenca. Hi hagué casos de #xenofòbia amb la lamentable expressió “barco de rejilla”.
Amb tot, alguns casos d'integració deixaren en evidència més d'un mallorquí. Ja ho diu l'expressió: “M’estim més un foraster integrat que un mallorquí renegat”.
El 27 de novembre de 1972 Úbeda adreçà una carta als mallorquins amb les següents paraules:
“Preguntémonos todos -vosotros y yo el primero- queridos mallorquines: ¿Qué actitud tomamos frente a nuestros hermanos inmigrados? ¿Los acogemos -quizá los despreciamos-? ...
¿Les tratamos con justicia en la distribución y remuneración de puestos de trabajo? ¿Facilitamos y promovemos, con respecto y sin prejuicios, una progresiva integración de estos hermanos nuestros en nuestra sociedad?....
Entre 19960 i 1970 arrribaren a Mallorca prop de 130.000 persones procedents de de les zones rurals més pobres de la Península, principalment d’Andalusia. Visqueren com a esclaus en situacions infrahumanes. Obr enfilall per explicar aquesta història poc coneguda del #BoomTurístic
En un primer moment només venien els homes a fer la temporada d’estiu. Després, però, s’acabaren instal·lant a l’illa amb les seves famílies. Tractats despectivament com a #forasters, ocuparen els llocs de feina que no volia la població illenca.
La llei franquista obligava a oferir allotjament i menjar als treballadors de l’hoteleria que visquessin enfora de casa seva. Els empresaris, però, no volien fer cap inversió extra.
Fent de #TuristaDeCoaUll, em trob amb una sèrie de #hits sensacionals enregistrats a Menorca. Amb ganes de conèixer el dictamen d'@amadeucorbera
I en el numero 1: “Hay que venir al sur’ (1978), de la diva italiana #RaffaellaCarrà. El videoclip es va rodar al port de Pollença, a l’hotel Formentor, però també a Cala en Porter i el port de Maó
El el número 2 "Summer love", de Phil Trim, rodat el 1978 Cala en Brut