No se sap del cert si el general Baldomero Espartero digué allò de "hay que bombardear Barcelona cada 50 años" però sí se sap que, certament, en #taldiacomavui de 1842 Barcelona fou bombardejada, des de Montjuïc i durant 13 hores, per ordre d'aquesta desferra humana. Fil 👇
El 13 de novembre anterior, a causa d'un cúmul de putades tant del govern espanyol com dels militars que no els havia agradat que la Ciutadella comencés a ser enderrocada, s'inicià una revolta popular amb barricades...
...i la resposta dels militars fou primer carregar contra la gent i després arrasar la ciutat sencera. La història de sempre.
El 3 de desembre, des de les 11:15 del matí fins a les 12:30 de la nit, el capità general de Catalunya, aquest criminal espanyol del retrat dit Antonio van Halen, féu llançar un total de 1.014 projectils sobre la ciutat.
D'aquest miler de projectils molts d'ells eren incendiaris: 780 bombes, 96 granades i 138 bales. L'assassinat massiu pujà a 340 morts i milers de ferits.
El desgraciat ni tan sols sabia què bombardejava exactament. El 1840 s'havien inventat els canons d'ànima estriada i els projectils cilíndrics, que permetien apuntar amb precisió a llargues distàncies, però el bombardeig de 1842 encara es féu amb canons d'ànima llisa.
Els canons d'ànima llisa només tenien un abast precís de 550 metres i més enllà d'aquesta distància la bomba qui sap on queia. Però com que les de ferro podien arribar fins a 1.300 metres i les de pedra a 1.500, Van Halen bombardejava a cegues pel mer i sàdic plaer de destrossar.
La Casa de la Ciutat, la Llotja, l'Hospital de la Santa Creu... el miler de projectils llançats tot el dia sense parar destrossaren fins a 470 edificis. L'última bomba sortí dels canons de Montjuïc a les 12:30 de la nit, i aleshores el Castell i la ciutat restaren en silenci.
Espartero fugí a Anglaterra l'estiu de 1843. Però no calgueren "50 años" abans de tornar a bombardejar Barcelona. El 24 d'octubre una nova protesta popular ocasionà un nou bombardeig, aquest cop de 2.500 bombes i durant 3 dies. Espanya és un interminable pou de misèria.
Fi.
PS.
Per cert, Espartero era Duque de la Victoria. Des de 1857 aquest carrer del Barri Gòtic està dedicat a ell. Abans es deia Carrer Duque de la Victoria però des del 2007, en una operació de blanqueig ridícula, es diu Carrer del Duc. Segueix sent un carrer dedicat a un criminal.
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
Quan #taldiacomavui de 1908 s'inaugurà el Palau de la Música Catalana, Domènech i Montaner degué creuar els dits: era el dia per a comprovar si el truc visual que s'havia empescat funcionava o no. I mirant la sala el dia de la inauguració... sembla que sí. Quin truc era? Fil 🎶
Els frares de l'Orde dels Mínims van arribar a Barcelona el 1569. Després d'establir-se en diversos llocs de la ciutat, dins i fora, el 1589 es van construir el seu Convent de Sant Francesc de Paula al Carrer de Sant Pere Més Alt. Tenia església i tenia un claustre força gros.
La desamortització de 1835 va fotre els frares al carrer i el 1838 el convent, excepte l'església, es convertí en una fàbrica d'estampats. El plànol són els "Quarterons" de 1860. Quan la fàbrica féu fallida el 1898 s'enderrocà tot el complex (excepte l'església) els anys 1900-02.
L'arbre més emblemàtic de Sant Cugat del Vallès i de tot Collserola és el Pi d'en Xandri, un gran pi pinyoner plantat el 1774 i que #taldiacomavui de 1997 fou brutalment atacat per uns desgraciats. Per sort se'n sortí i el 2024 el venerable pi va arribar als 250 anys. Fil 🌳
Qualsevol santcugatenc de pro coneix el Pi d'en Xandri i sap on és. Per qui no sigui de Sant Cugat, el pi és al cercle verd, als peus de Collserola. És a l'inici del camí que porta primer a la masia-restaurant Can Borrell (cercle blau) i d'allà a la popular Ermita de Sant Medir.
Si fos un edifici el Pi d'en Xandri seria neoclàssic. No per la forma, avui dia una mica decaiguda pel pas del temps, sinó per l'època. Aquest arbre fou plantat al mateix temps que a Barcelona es feia la nova façana de la Llotja de Mar, i quan Beethoven era un nen de 4 anys.
Un lloc on no has d'entrar mai si estàs una mica marejat: el vestíbul de la Casa Comalat, a Barcelona, obra de l'arquitecte Salvador Valeri de 1906-11. El seu nét, el també arquitecte Lluís Cantallops, escrivia el 1966 que és "veritablement al·lucinant". Fil 🔥 | 📷 B. García
Quan els arquitectes escriuen sobre arquitectura acostumen a fer servir un llenguatge formal, de vegades fins i tot un tant presumptuós, però la Casa Comalat és tan bèstia que Cantallops no s'en pogué estar de caure en la temptació de fer servir llenguatge popular: "alucinante".
I efectivament la caixa d'escala és com una cançó de Pink Floyd de principis dels anys 1970s. Pur deliri. Això és previ a Josep Maria Jujol. De fet, Valeri començà a construir la casa el mateix any (1906) en què Jujol finalitzà la carrera d'arquitectura. | 📷 Stefano Politi
#Taldiacomavui de 1994 s'inaugurà a Barcelona l'Hotel Arts (1990-94), obra de l'arquitecte nord-americà Bruce Graham. Amb 154 metres d'alçària és el sostre de la ciutat juntament amb la veïna Torre Mapfre. Però per què va venir un nord-americà a fer-lo? Fil 📐 | 📷 Manel Armengol
Uns anys abans de substituir al caspós Narcís Serra com a alcalde de Barcelona el 1982, Pasqual Maragall exercí de professor a la Johns Hopkins University de Baltimore la tardor de 1978. En algun moment d'aquells mesos conegué a l'arquitecte Bruce Graham a Chicago. | 📷 AHCB
Bruce Graham treballava des de 1951 per a un estudi d'arquitectes fundat a Chicago el 1936 que a mitjan segle XX esdevingué el paradigma de l'arquitectura corporativa nord-americana: Skidmore, Owings & Merrill, coneguts per les sigles SOM. Hi treballà 38 anys, fins el 1990.
Després de vuit mesos i mig de fira, #taldiacomavui de 1930 es clausurà l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Molts dels pavellons foren desmuntats i desaparegueren mentre que d'altres, com els d'Alemanya i Suècia, foren reconstruïts. Fil sobre alguns dels pavellons. 📐
Això és el plànol oficial de l'Exposició de 1929, desplegada a tota la cara nord de la muntanya de Montjuïc. Hi surten tots els pavellons dels països, els estands de les empreses, els bars, restaurants i, en fi, tot el que es construí per a l'Exposició: fins a 140 referències.
Pavelló Alemany
arq. Mies van der Rohe i Lilly Reich
Reconstruït el 1986
La joia de la corona. Desmuntat sense pena ni glòria (ni el propi Mies sabia què se n'havia fet), els marbres s'enviaren a Hamburg per a vendre'ls però acabaren reutilitzats en projectes estatals alemanys.
#Taldiacomavui de 1886 va néixer a Sants l'últim arquitecte modernista, Manuel Sayrach. Seguidor de Gaudí, ideà un estil nacional dit "estil catalàunich" basat en la natura i al vestíbul de la Casa Sayrach (1915-18) de Barcelona hi recreà l'esquelet d'una balena. | 📷 Adrià Goula
El juliol de 1909 començà a escriure el manifest sobre aquest nou estil. Deia:
"L'artista deu inspirarse'n la naturalesa; no reproduintla, copiantla ni retratantla, que tot aixó son ficcións sense vida, d'alló que mancantli la vida, ja no es res; sino que deu inspirarshi...
...sentintla i idealitsantla, deu donar vida a la seva obra, posanthi tot sou essperit. [...] Es un fet que'ns mostra diariament la natura, 'l que las bestias se sojornan de diversas maneras; i així podém observar, que, llevat de las que reposan en las aiguas...