No se sap del cert si el general Baldomero Espartero digué allò de "hay que bombardear Barcelona cada 50 años" però sí se sap que, certament, en #taldiacomavui de 1842 Barcelona fou bombardejada, des de Montjuïc i durant 13 hores, per ordre d'aquesta desferra humana. Fil 👇
El 13 de novembre anterior, a causa d'un cúmul de putades tant del govern espanyol com dels militars que no els havia agradat que la Ciutadella comencés a ser enderrocada, s'inicià una revolta popular amb barricades...
...i la resposta dels militars fou primer carregar contra la gent i després arrasar la ciutat sencera. La història de sempre.
El 3 de desembre, des de les 11:15 del matí fins a les 12:30 de la nit, el capità general de Catalunya, aquest criminal espanyol del retrat dit Antonio van Halen, féu llançar un total de 1.014 projectils sobre la ciutat.
D'aquest miler de projectils molts d'ells eren incendiaris: 780 bombes, 96 granades i 138 bales. L'assassinat massiu pujà a 340 morts i milers de ferits.
El desgraciat ni tan sols sabia què bombardejava exactament. El 1840 s'havien inventat els canons d'ànima estriada i els projectils cilíndrics, que permetien apuntar amb precisió a llargues distàncies, però el bombardeig de 1842 encara es féu amb canons d'ànima llisa.
Els canons d'ànima llisa només tenien un abast precís de 550 metres i més enllà d'aquesta distància la bomba qui sap on queia. Però com que les de ferro podien arribar fins a 1.300 metres i les de pedra a 1.500, Van Halen bombardejava a cegues pel mer i sàdic plaer de destrossar.
La Casa de la Ciutat, la Llotja, l'Hospital de la Santa Creu... el miler de projectils llançats tot el dia sense parar destrossaren fins a 470 edificis. L'última bomba sortí dels canons de Montjuïc a les 12:30 de la nit, i aleshores el Castell i la ciutat restaren en silenci.
Espartero fugí a Anglaterra l'estiu de 1843. Però no calgueren "50 años" abans de tornar a bombardejar Barcelona. El 24 d'octubre una nova protesta popular ocasionà un nou bombardeig, aquest cop de 2.500 bombes i durant 3 dies. Espanya és un interminable pou de misèria.
Fi.
PS.
Per cert, Espartero era Duque de la Victoria. Des de 1857 aquest carrer del Barri Gòtic està dedicat a ell. Abans es deia Carrer Duque de la Victoria però des del 2007, en una operació de blanqueig ridícula, es diu Carrer del Duc. Segueix sent un carrer dedicat a un criminal.
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
Unes quantes coses (arquitectòniques) sobre Sixena, ara que ja està el tema tancat i les pintures tornaran en menys d'un any allà on van ser creades el segle XII i fornejades el 1936. Primera cosa: si les volen tornar a posar sobre els arcs, malament no quedarà, siguem francs.
S'han esgrimit algunes consideracions des de Catalunya que de fet per als aragonesos són fàcilment salvables. La primera és que els arcs del MNAC recreen la geometria precisa dels arcs originals del monestir i per tant com que les pintures ara són sobre uns bastidors de fusta...
...i dels bastidors no es poden treure (perquè sinó les pintures se'ls hi desferan a les mans) han de col·locar també els bastidors sobre els arcs, cosa que farà que no hi capiguen perquè els bastidors tenen un cert gruix que s'ha d'afegir a la dimensió de l'arc existent.
Ahir va fer 85 anys la primera arquitecta catalana de la Història: Mercè Serra i Barenys, nascuda #taldiacomahir de 1940. El 1957 fou la primera dona del país en entrar a una disciplina reservada només per als homes des de l'Edat Mitjana: l'arquitectura. Es graduà el 1964. Fil ♀️
Serra és néta d'un arquitecte barceloní de l'última generació de modernistes anomenat Josep Maria Barenys i Gambús (1875-1953), titulat el 1904, autor de diverses cases, arquitecte municipal del Vendrell i que havia arribat a conèixer a Gaudí.
Ja des de petita, quan tenia només 5 anys, sortia de l'escola i anava a l'estudi de l'avi a veure què feia, i aquest li ensenyava a dibuixar, a treure punta al llapis i li explicava les trobades amb Gaudí a la Sagrada Família i què era tot allò de les maquetes funiculars, etc.
Voltaire, que el 1756 escrigué "Catalunya pot prescindir de l'univers sencer però els seus veïns no poden prescindir d'ella", fou el primer francès il·lustre després del comte de Mirabeau en ser enterrat al Panteó de París. Passà #taldiacomavui de 1791 en un acte massiu. Fil 📜
Això és el Panteó de París (1758-93), obra pionera i paradigmàtica del primer neoclassicisme europeu projectada per l'arquitecte Jacques-Germain Soufflot. Aquí és on descansa Voltaire, o més ben dit on descansa part del cos de Voltaire perquè no tots els seus òrgans són aquí.
Però abans parlem de "lo nostru": Catalunya. Voltaire no viatjà mai al nostre país però pel motiu que sigui elogià Catalunya com pocs. El famós paràgraf que ens dedicà fou publicat a "Le Siècle de Louis XIV", l'obra a la qual dedicà més temps. La planejà el 1732 i inicià el 1734.
Un 5 de juliol de 1904 va néixer a Vic l'arquitecte i historiador de l'art Josep Gudiol, un home a qui tot Aragó li hauria de besar els peus eternament perquè el 1936 els salvà les pintures murals del Monestir de Sixena, cremades i a un sol dia de perdre's sota la pluja. Fil ✨
Ara que la ridícula propaganda aragonesa diu malvestats sobre Gudiol i l'acusen d'espoli i robatori, això és un fil rememorant pas per pas com va salvar les pintures de Sixena, uns detalls recollits per l'historiador de l'art Guillem Cañameras que li dedicà la tesi doctoral.
La cosa comença el 1914 quan l'Institut d'Estudis Catalans creà el Servei de Conservació i de Catalogació de Monuments (SCCM), un servei dirigit per l'arquitecte Jeroni Martorell i que a partir dels anys 1930s passaria a ser un servei dependent de la Generalitat republicana.
Mare de déu sinyor! Han "restaurat" la façana posterior de la Casa Batlló i algú s'ha inventat que el color original de l'estucat era d'un gris molt fosc que acabà sent d'un color crema. Ara "torna" a ser d'un gris molt fosc. 😬
El reportatge publicat el mateix any 1906 demostra que els panys de paret no eren negres o d'un color tan fosc sinó d'un color ben clar, crema o no.
Ara fa 50 anys, el 1975-77, se celebrà el Congrés de Cultura Catalana, un esdeveniment massiu amb més de 1.500 associacions i 12.400 experts dedicat a revifar la cultura catalana després del franquisme. També s'editaren unes postals amb fills il·lustres de cada comarca. Fil 📜
Tot plegat començà el gener de 1975 quan, a proposta del Col·legi d'Advocats, es formalitzà la creació d'un gran "Congrés en defensa de la cultura catalana". Al llarg de l'any s'hi anaren sumant entitats, col·legis professionals, associacions culturals, acadèmiques, etc.
La idea havia sorgit després que durant els anys 1970s molta gent, inclosos immigrants espanyols de classe obrera, reclamés poder escolaritzar els nens en català. Però el règim franquista sempre responia que només es podia fer en horari extraescolar. Al final el clam fou general.