No se sap del cert si el general Baldomero Espartero digué allò de "hay que bombardear Barcelona cada 50 años" però sí se sap que, certament, en #taldiacomavui de 1842 Barcelona fou bombardejada, des de Montjuïc i durant 13 hores, per ordre d'aquesta desferra humana. Fil 👇
El 13 de novembre anterior, a causa d'un cúmul de putades tant del govern espanyol com dels militars que no els havia agradat que la Ciutadella comencés a ser enderrocada, s'inicià una revolta popular amb barricades...
...i la resposta dels militars fou primer carregar contra la gent i després arrasar la ciutat sencera. La història de sempre.
El 3 de desembre, des de les 11:15 del matí fins a les 12:30 de la nit, el capità general de Catalunya, aquest criminal espanyol del retrat dit Antonio van Halen, féu llançar un total de 1.014 projectils sobre la ciutat.
D'aquest miler de projectils molts d'ells eren incendiaris: 780 bombes, 96 granades i 138 bales. L'assassinat massiu pujà a 340 morts i milers de ferits.
El desgraciat ni tan sols sabia què bombardejava exactament. El 1840 s'havien inventat els canons d'ànima estriada i els projectils cilíndrics, que permetien apuntar amb precisió a llargues distàncies, però el bombardeig de 1842 encara es féu amb canons d'ànima llisa.
Els canons d'ànima llisa només tenien un abast precís de 550 metres i més enllà d'aquesta distància la bomba qui sap on queia. Però com que les de ferro podien arribar fins a 1.300 metres i les de pedra a 1.500, Van Halen bombardejava a cegues pel mer i sàdic plaer de destrossar.
La Casa de la Ciutat, la Llotja, l'Hospital de la Santa Creu... el miler de projectils llançats tot el dia sense parar destrossaren fins a 470 edificis. L'última bomba sortí dels canons de Montjuïc a les 12:30 de la nit, i aleshores el Castell i la ciutat restaren en silenci.
Espartero fugí a Anglaterra l'estiu de 1843. Però no calgueren "50 años" abans de tornar a bombardejar Barcelona. El 24 d'octubre una nova protesta popular ocasionà un nou bombardeig, aquest cop de 2.500 bombes i durant 3 dies. Espanya és un interminable pou de misèria.
Fi.
PS.
Per cert, Espartero era Duque de la Victoria. Des de 1857 aquest carrer del Barri Gòtic està dedicat a ell. Abans es deia Carrer Duque de la Victoria però des del 2007, en una operació de blanqueig ridícula, es diu Carrer del Duc. Segueix sent un carrer dedicat a un criminal.
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
"En ma terra del Vallès, tres turons fan una serra". Demà és Sant Medir, vella festa popular santcugatenca del s. XVIII que els barcelonins adoptaren el s. XIX i que celebrem prop del cim de la nostra serra compartida: Collserola. Però per què Collserola es diu Collserola? Fil 🌿
De fet això és part d'un fil força més llarg que tenia a mig fer sobre la llegenda i la història real de Sant Medir, però el tema del nom de Collserola és prou curiós com per fer-ne ara aquest fil i de pas esbossar la història de Sant Medir. | 📷 R. Peña/Parc de Collserola
Fent un resum cronològic, la llegenda de Sant Medir s'estructura com segueix: Sant Sever i el pagès Medir, suposadament del segle IV, no van existir mai, són personatges creats per l'església catòlica aprofitant una tradició pagana relacionada amb la mare Natura.
En una època políticament encara pitjor que l'actual, #taldiacomavui de 1878 un jove Lluís Domènech i Montaner publicà el manifest del Modernisme: "En busca de una arquitectura nacional", un text que tothom explica malament i on "nacional" NO fa referència a Catalunya. Fil 📜
Fa poc vaig veure una conferència de Borja de Riquer, reconegut catedràtic d'Història de la UAB, on deia (i es quedava tan ample) que Domènech havia estat pioner en fer servir la paraula "nacional" referint-se a Catalunya. És un exemple paradigmàtic del problema d'aquest text.
Borja de Riquer potser és un gran historiador però aquí no té ni idea de què està dient: ni la paraula "nacional" del títol del text fa referència a Catalunya ni el text va sobre buscar "una arquitectura específicament catalana d'acord amb les característiques d'aquest país".
Francesc Mitjans i Santiago Balcells inauguraren #taldiacomavui de 1969 el primer gratacel de Catalunya: el Banc Atlàntic (1965-69), a Barcelona, de 83 metres i que en un origen tenia forma prismàtica però després, seguint la Torre Pirelli de Milà, adoptà forma de fus. Fil 📐
El projecte començà així, col·locant la cantonada d'una torre prismàtica enganxada a la cruïlla de l'Avinguda Diagonal amb Balmes. Molts edificis de l'Eixample no feien xamfrà al front de la Diagonal. I a més un rectangle en planta sempre és fàcil de resoldre estructuralment.
Però feia poc anys que l'arquitecte Gio Ponti i l'enginyer Pier Luigi Nervi havien acabat de construir aquest "Grattacielo Pirelli" (1956-60) a Milà, que amb 127 metres fou l'edifici més alt d'Italia fins el 1995 i es convertí en un dels projectes europeus de referència.
Quan #taldiacomavui de 1908 s'inaugurà el Palau de la Música Catalana, Domènech i Montaner degué creuar els dits: era el dia per a comprovar si el truc visual que s'havia empescat funcionava o no. I mirant la sala el dia de la inauguració... sembla que sí. Quin truc era? Fil 🎶
Els frares de l'Orde dels Mínims van arribar a Barcelona el 1569. Després d'establir-se en diversos llocs de la ciutat, dins i fora, el 1589 es van construir el seu Convent de Sant Francesc de Paula al Carrer de Sant Pere Més Alt. Tenia església i tenia un claustre força gros.
La desamortització de 1835 va fotre els frares al carrer i el 1838 el convent, excepte l'església, es convertí en una fàbrica d'estampats. El plànol són els "Quarterons" de 1860. Quan la fàbrica féu fallida el 1898 s'enderrocà tot el complex (excepte l'església) els anys 1900-02.
L'arbre més emblemàtic de Sant Cugat del Vallès i de tot Collserola és el Pi d'en Xandri, un gran pi pinyoner plantat el 1774 i que #taldiacomavui de 1997 fou brutalment atacat per uns desgraciats. Per sort se'n sortí i el 2024 el venerable pi va arribar als 250 anys. Fil 🌳
Qualsevol santcugatenc de pro coneix el Pi d'en Xandri i sap on és. Per qui no sigui de Sant Cugat, el pi és al cercle verd, als peus de Collserola. És a l'inici del camí que porta primer a la masia-restaurant Can Borrell (cercle blau) i d'allà a la popular Ermita de Sant Medir.
Si fos un edifici el Pi d'en Xandri seria neoclàssic. No per la forma, avui dia una mica decaiguda pel pas del temps, sinó per l'època. Aquest arbre fou plantat al mateix temps que a Barcelona es feia la nova façana de la Llotja de Mar, i quan Beethoven era un nen de 4 anys.
Un lloc on no has d'entrar mai si estàs una mica marejat: el vestíbul de la Casa Comalat, a Barcelona, obra de l'arquitecte Salvador Valeri de 1906-11. El seu nét, el també arquitecte Lluís Cantallops, escrivia el 1966 que és "veritablement al·lucinant". Fil 🔥 | 📷 B. García
Quan els arquitectes escriuen sobre arquitectura acostumen a fer servir un llenguatge formal, de vegades fins i tot un tant presumptuós, però la Casa Comalat és tan bèstia que Cantallops no s'en pogué estar de caure en la temptació de fer servir llenguatge popular: "alucinante".
I efectivament la caixa d'escala és com una cançó de Pink Floyd de principis dels anys 1970s. Pur deliri. Això és previ a Josep Maria Jujol. De fet, Valeri començà a construir la casa el mateix any (1906) en què Jujol finalitzà la carrera d'arquitectura. | 📷 Stefano Politi