Thread by @DavidGarRubert

Hi ha tantíssimes coses que els pre i #protohistoriadors fem malament i que si les féssim bé ens permetrien fer un salt sideral en el coneixement real i substanciós del passat que suposadament estudiem! Faríem #Història de debò, i no catàlegs d'IKEA!

Però per arribar

fins a aquest punt, primer cal prendre consciència que, en molts aspectes, no estem fent d’historiadors i, després, identificar per què passa això i posar-hi remei.

Un dels grans mals (no pas l’únic ) del meu gremi és la inèrcia historiogràfica decimonónica, amarada de rigidesa

i de desconeixement inconscient. Per exemple, en una cosa que ens encanta, que és l’ús d’etiquetes per aplicar-les a processos i suposades realitats. Un exemple d’això és el concepte #urbanisme.

El DIEC defineix “urbanisme” així:

Urbanisme

1 m. [GG] Conjunt de normes i disposicions tècniques, administratives, poblacionals, socials i econòmiques que es refereixen al desenvolupament harmònic, racional i humà dels centres habitats.

2 m. [AQ] [OP] Ciència, tècnica i art

de l’ordenació de les ciutats i el territori.

Si ens centrem en allò que és essencial, penso que queda clar que, més enllà de la seva radicalitat etimològica (que mai cal oblidar, però sí sempre saber flexibilitzar correctament i fins i tot contextualitzar convenientment)

l’urbanisme vindria a ser alguna cosa així com aquella mirada, aquella reflexió, aquell procés que analitza de manera profunda la forma de vida, necessitats, condicionants interns i externs i d’altres circumstàncies pròpies d’un grup d’humans en un moment determinat i,

en funció d’això i davant de la necessitat sobrevinguda d’aixecar un nou nucli habitat o bé de reformar-ne profundament un d’antic, proporciona unes respostes, unes solucions, un resultat en forma de disseny ordenat d’aquest nou entorn. Si ho prenem així (que és

com ho hem de prendre) l’urbanisme és una cosa molt antiga. També a casa nostra.

Però nosaltres, els arqueòlegs d’aquí, que, evidentment (🤔🤨🙄😒), sabem de tot, habitualment neguem aquesta capacitat d’elaborar un procés urbanístic a les societats prehistòriques. Amb les

protohistòriques ho mig acceptem: mira, no són ni romans ni grecs però s’assemblen una miqueta, i a més són més o menys del mateix temps, així que fem veure que també fan alguna cosa semblant a l’urbanisme, i au.

Per a les societats anteriors als #ibers, però, la cosa és

més divertida encara i, sobretot, menys científica. Fixeu-vos com va de (ridícula) la cosa: allà on trobem assentaments ben protegidets amb un mur de tanca o #muralla i que fan servir per a fer els edificis la planta quadrada/rectangular, no els podem acceptar

que fan urbanisme (anatema!!! Ja no estan els grecs i els romans pel mig!... però, calla 🤔: fan casetes quadrades i tenen muralletes, com ells...😱), però tampoc ja no ens atrevim a negar-ho.... Problema... Solució: direm que fan PROTO-URBANISME!!! 😃😄😁😆👌✌️

I p’alante, tu!

A casa nostra, doncs, la primera mosta de PROTO-URBANISME (és que quan ho penses profundament, fa riure...) seria el poblat de Genó a #Aitona (el #Segrià)👇.

¿I què passa amb els que són encara més antics, que ni tan sols tancaven els seus nuclis amb un mur i que (HORROR!!!!!)

feien les seves cases amb formes rodones/ovalades (MÉS HORROR ENCARA!!!), formes que per altra banda impedien que unes s’adossessin les unes a les altres tot compartint parets mitgeres (HORROROSSÍSSIM!!!!!!)?

Doncs molt fàcil, et diuen:

aquí no hi ha cap ordenament ni reflexió prèvia de cap mena: aquí, tot va a l’ample, no hi ha urbanisme.

Doncs bé: és un error (i un horror). A aquells que encara pensen així, els diré un secret: sempre, en un assentament humà aixecat de bell nou,

existeix tot aquets procés de reflexió complexa que vèiem al principi en la definició del concepte. I, tot això, independentment de les formes dels edificis (és igual, doncs, si s’assemblen més o menys als nostres edificis actuals: ho lamento...).

És a dir:

des del #neolític (com a mínim) a casa nostra existeix l’urbanisme. I, per tant, ens hauríem d'entossudir a intentar entendre, en cada assentament, per què és com és, ja que ho és com a resultat d’un profund i complex multivariable procés de reflexió urbanística.

Però, és clar,

aquí tenim un altre problema molt important: acceptar que existeix un disseny urbanístic en un poblat tingui-la-forma-que-tingui implica, com ja hem vist, acceptar també que existeix un procés previ de reflexió que s’ha fet moltes preguntes,

ha tingut en compte molts condicionants i, en funció de tot això, ha donat respostes múltiples, molt abans de posar ni tan sols una pedra damunt d’una altra. I si això és així (que ho és) ens pertocaria als arqueòlegs mirar de deduir tot aquest procés previ. Que

no tan sols és interessant per ell mateix sinó que (i és molt més interessant encara) ens permet entendre sempre molt millor com era aquell grup humà en aquells moments. És a dir, fer Història.

Però suposo que entendreu perfectament que és molt més fàcil, en canvi,

negar-los a aquella gent aquesta capacitat de dur a terme un procés urbanístic, afirmar que tot plegat és simplement el resultat atzarós d’anar posant una caseta aquí, una altra caseta allà, una altra encara més lluny, etc, i ja ho tindríem: no analitzem res,

no ens preguntem res, i tal dia farà un any.

A això, aquí, li diem fer la Ciència (arqueològica)...