1. El 9 de julio de 1359, una flota castellana atacó el puerto de Barcelona comandada por el almirante Egidio Boccanegra, padre de Ambrosio Boccanegra. La batalla se sitúa en el marco de la Guerra de los Dos Pedros, que enfrentó a las coronas de Aragón y Castilla de 1356 a 1375.
2. La batalla se produjo en un intento de Pedro el Cruel (1334-1369) de atacar por sorpresa la ciudad de Barcelona. No obstante, Pedro el Ceremonioso, supo de un posible ataque a Mallorca o a la costa catalana.
📸: Batalla de Nájera. Crónicas de Jean Froissart, s.XV.
3. La armada castellana que zarpó de Sevilla en abril de 1358 era muy potente, reunía unas 20-30 embarcaciones. Gracias a las noticias de espías y correos se pudo organizar una correcta defensa que contó con un arma “secreta”.
📸: Batalla de la Rochelle, Jean Froissart, s.XV.
4. Con anterioridad, la armada castellana tomó el 4 de junio Guardamar, después, los castellanos, intentaron asaltar Valencia, defendida por Ramon Berenguer I de Empúries, pero reembarcaron para atacar la costa del Principado.
📸: Vista de València, A. Wyngaerde.
5. La armada catalana era dirigida por el Ceremonioso, embarcado en una nave en medio de la flota de galeras.
📸: Vista de Barcelona, detalle atarazanas, A. Wyngaerde.
6. También estaban Bernardo III de Cabrera y Hugo II de Cardona. La flota tenía 10 galeras, contaba con algunas naves y era apoyada por gran cantidad de barcas y leños armados.
📸: Spinello Aretino, 1408-1410 c., Battaglia navale di Punta San Salvatore (Siena, Palazzo Pubblico).
7. Invocando el usaje “Princeps Namque”, se movilizó a los barceloneses y pueblos del entorno. Se improvisaron barricadas en la playa con los carenados de las barcas orientados hacía la mar para prevenir cualquier desembarco.
📸: “Princeps Namque”, 1398.
8. Además, la flota que defendía Barcelona contó con una novedad en la guerra naval occidental de la Edad Media. Se varó una nave en un banco de arena del litoral barcelonés que incorporaba una gran bombarda.
📸: Bombarda barcelonesa, siglo XV. Armería-Museo Estruch.
9. Los ataques castellanos duraron tres días, del 9 al 11 de julio. Los ballesteros catalanes embarcados en las distintas embarcaciones dispararon gran cantidad de proyectiles y la flota defensora repeló a los atacantes durante los dos primeros días.
📸: Armada barcelonesa, 1432
10. El 11 de julio, los castellanos atacaron directamente el puerto y se encontraron con algo que no esperaban, los disparos de la bombarda camuflada en la nave varada.
11. La bombarda disparó 2 veces en la batalla, recargarlas era una operación lenta. Con el 1r disparo destruyó el castillo de popa de la nave del rey de Castilla y mató a un hombre, con el 2 dió al palo mayor, hirió a muchos marineros y causó el pánico en la flota castellana.
12. Las bombardas disparaban, fundamentalmente, proyectiles de piedra. La bombarda grande de Barcelona, la Santa Eulàlia, disparaba piedras de peso de más de dos quintales.
📸: Piedras de bombarda, o bolardos, de la Guerra de los Catalanes, Palacio papal de Aviñón (1410-1411).
13. Una buena defensa y estrategia, como la barcelonesa, hizo que la armada castellana huyese del litoral barcelonés, cargó agua en la boca del Llobregat y se dirigió a Tortosa. Después zarpó a Mallorca para, finalmente, navegar hasta Ibiza y saquear el entorno de la isla.
14. Una vez se reorganizó la armada del Ceremonioso, esta zarpó e hizo huir a los castellanos del entorno de las Baleares. Los castellanos fueron expulsados más allá de los “mares de la C. de Aragón y, sin obstáculos, llegaron a Cartagena.
📸: Nave del rey de Aragón (s.XV).
15. Aunque anteriormente bombardas y otras armas de pólvora, como pequeños cañones de mano, se habían usado en asedios y batallas terrestres.
📸: Demonio con cerbatana o cañón de muralla, detalle de la tabla Descenso de Cristo al Limbo de Bartolomé Bermejo (s.XV).
16. Hasta la fecha se considera que esta fue la primera vez que se utilizó un arma de fuego en una batalla naval en la historia europea occidental. En tierra en el año 1331. Cuando Mohamed IV de Granada atacó la frontera con Orihuela y Alicante
1. A l’Arxiu de la C. d’Aragó s’hi conserva aquesta carta de Pere el Gran dirigida a Pedro de Aibar. L’inici de la carta és en llatí, mentre la resta de la carta, escrita el 1/5/1283 en plena guerra contra Carles d’Anjou, és en català.
(10 tuits) 👇🧵
2. En el vers hi podem veure les restes d’un segell de placa de cera vermella, gairebé perdut del tot, i el nom del destinatari “Petro de Hivar”. Però anem al contingut, al fato, a la mandanga, i per què és un testimoni molt important per a la història de la Corona d’Aragó.
3. Si voleu una mica de context sobre la Guerra de Sicília us deixo, de pas, aquest fil que ja vaig fer fa un temps:
XX. Els "sense nom", els espies en l'Edat mitjana:
Estudiar l'espionatge a l'Edat Mitjana és un dels temes més apassionants de la història social de la guerra, però alhora, dels més difícils d'estudiar pels límits de les fonts inherents al seu ofici.
Som-hi 🧵👇 (17 tuits)
1. Abans de començar m'agradaria remarcar que no tenim massa informació sobre el funcionament dels serveis d'espionatge fins a la Baixa Edat mitjana. És a la fi del segle XIV quan aquesta mena d'ofici va ser més freqüent, o més aviat, està més ben documentat.
2. El coneixement anticipat dels plans enemics ha estat sempre un dels primers passos per a actuar adequadament en la guerra, els comandaments militars necessitaven saber de la seva pròpia situació i, també, del que s'esdevenia en els territoris enemics.
1. L'any 1432, Alfons el Magnànim partía amb una gran flota des de Barcelona, es reuní als Alfacs, al Delta de l'Ebre, i amb la resta de l'estol reial van seguir la via de Sicília, passant per Mallorca, Menorca i Sardenya.
Alfons el Magnànim no va tornar mai més.
(10 tuits)🧵📜
2. Les Corts Generals dels diversos regnes de la Corona, i en particular del Principat, es continuaven convocant tot i que el rei no hi fos present, gràcies als seus lloctinents, el futur Joan II i Maria de Castella.
3. En les corts generals del Principat de Catalunya de 1454-58, celebrades a Barcelona, el rei feia ja 22 anys que no era al Principat. En una resposta del bisbe d'Elna hi podem llegir aquest plany per la falta del rei i com els catalans, al llarg dels temps, li han fet costat.
XIX. Obtenció i transport de fusta per a vaixells de guerra.
La construcció naval era una de les activitats econòmiques més rellevants en els territoris marítims de la Corona d'Aragó, però, d'on provenia la fusta i quines eren les rutes de transport?
Som-hi 🧵🚢👇
(26 tuits)
1. Les activitats implicades en el procés d'armar una flota o construir una embarcació tenien una distribució territorial que responia, principalment, a 2 factors. Un, la necessitat de concentració de serveis especialitzats, mà d'obra i accés a matèries primeres.
2. D'altra banda, era essencial comptar amb infraestructures bàsiques de construcció naval i emmagatzematge per a aquesta empresa, les drassanes.
XV. La Croada contra la Corona d'Aragó, de l'illa de Sicília al Coll de Panissars (1283-1285)
En el marc de la Guerra de Sicília, es desenvolupà un altre conflicte durant l'any 1237, quan el papa Martí IV, originari de França, va declarar una croada contra Pere el Gran. 40 tuits
1. Per si no sabeu els antecedents, o voleu refrescar-los, us remeto al meu primer fil on en parlí, també us recomano els altres dos, per posar-vos en sintonia amb el d'avui:
2. Feta aquesta breu introducció, comencem! Pere el Gran havia estat excomunicat pel papa el 1282 i el 1283, el mateix papa francès, el desposseí dels seus regnes i els oferí al rei Felip III de França, dit l'Ardit.
XIII. Política naval de la Corona d’Aragó: la necessitat d’estols
Les grans conquestes dels regnes de Mallorca, Sicília i Sardenya van requerir l'organització d'unes forces navals que, des de llavors, serien fonamentals en la política expansionista de la Corona.
18 tuits🧵🚢
1. Amb el regnat de Pere II el Gran, el projecte d'expansió mediterrània prengué una alta volada i s'inicià de veres una política intervencionista. Aquesta es materialitzà amb la conquesta de l'illa de Sicília i les transformacions en política naval que comportà per a la Corona.
2. La conquesta de Sicília i la posterior incorporació del regne insular de Sardenya a la Corona d'Aragó (1323/1354), les diverses temptatives d'exercir un control a Còrsega, se succeïren tot un seguit de conflictes mediterranis i navals que marcaren el pas del segle XIV al XV.