És un arquitecte jove però ja sap cap a on ha d'anar l'arquitectura: en #taldiacomavui de 1878 un Lluís Domènech i Montaner de només 28 anys publica a la revista "La Renaxensa" el text fundacional, el manifest, del futur Modernisme: "En busca de una arquitectura nacional". Fil 📜
Hi ha molta gent que es confon amb el títol d'aquest manifest (perquè no s'han molestat a llegir tot el text sencer) i es pensa que l'adjectiu "nacional" del títol es refereix a Catalunya i que en el manifest en Domènech està cercant un estil arquitectònic català. Doncs no.
La gent ho pensa perquè sap que en Domènech era catalanista i sobiranista (i així era), però en realitat el text, que té 31 paràgrafs en 12 pàgines, és una hòstia amb la mà oberta a la idea que Espanya és una nació i que com a tal pot tenir una "arquitectura moderna nacional".
I com ho fa? Primer de tot en Domènech sap, com 45 anys més tard també sabran Le Corbusier, Mies van der Rohe i els racionalistes, que una arquitectura moderna no pot ser "nacional" sinó internacional. El Modernisme era català però en realitat tenia vocació global i no local.
I aleshores ve la primera cleca: què coi tenim a veure els catalans amb els castellans, o amb els andalusos, o amb els asturians, a nivell cultural, artístic i arquitectònic? Res de res. Ni tan sols parlem la mateixa llengua, i tampoc tenim similars costums ni tradicions.
És impossible doncs que hi pugui haver una arquitectura comuna, "nacional", a nivell espanyol quan aquest invent artificial anomenat Espanya està format per pobles de tradicions arquitectòniques totalment diferents. Aquest és el tema central del manifest de Domènech.
Després Domènech enumera 4 arquitectures que considera ja passades: la clàssica, l'eclèctica, les romàniques i gòtiques, i finalment la mudèjar. I de totes aquestes considera que fusionar les medievals amb l'àrab podrien crear l'arquitectura "nacional", però quedaria un pastitx.
Així doncs, és impossible que Espanya tingui una arquitectura "nacional" perquè no és una nació sinó un conglomerat de nacions diverses. I per tant caldrà crear una arquitectura del tot nova perquè sinó serà impossible que sigui moderna, que és el què està cercant en Domènech.
Aquesta nova arquitectura serà una síntesi de totes les arquitectures del passat, cosa que la farà eclèctica i per tant impossible que sigui "nacional": ni nacional d'Espanya, ni de Catalunya, ni de cap altre lloc. En tant que síntesi serà moderna, i per tant serà internacional.
Per tant en Domènech amb aquest text no està "buscant" cap arquitectura nacional catalana, com es diu a molts llocs, sinó que està desmuntant la idea que pot existir una arquitectura nacional espanyola. El títol del manifest despista... excepte si t'has llegit tot el manifest.
I si heu arribat fins aquest tweet del fil doncs el manifest ja l'heu llegit sencer, perquè els fragments de les 12 pàgines que no he posat al fil són paràgrafs secundaris i prescindibles. Si algú els vol llegir, però, el manifest sencer és aquí: arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca…
Sis anys després que Domènech publiqués el seu manifest, el 1884 apareix a la revista "L'Avens" la paraula "modernista" per primer cop, en un article de Ramon D. Perés sobre "Los Jochs Florals de 1884". Com la majoria dels estils nasqué com a adjectiu: "la tendència modernista".
I des de l'arquitectura moderna d'en Domènech i des de la literatura, l'actitud "modernista" s'anà escampant per tot arreu. I així va néixer el Modernisme, la gallina dels ous d'or que cada any porta milions de turistes cap al país català, que aquest sí que és "nacional".
Fi.
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
#Taldiacomavui de 1839 el gravador i fotògraf català Ramon Alabern féu, enfocant la Llotja de Mar de Barcelona, la primera fotografia de Catalunya. Aquella imatge, un daguerreotip, no es conservà però d'altres sí i això és un fil sobre les primeres fotos de la ciutat. | 📷 AHCB
D'aquelles primeres foto se'n feien gravats, que quedaven més bonics. La foto original mostrava les línies de fuga i les dimensions reals i així el gravador podia dibuixar correctament la perspectiva. El 1842 el gravador Antoni Roca en féu aquest copiat d'una foto de la Llotja.
El gravat de Roca no és tret d'aquella primera foto que havia fet Alabern el 1839 però el 2012 un usuari de Wikipedia el modificà digitalment per a donar-li aspecte de foto antiga i ara, arreu de la xarxa, sovint la gent es confon pensant que això és la foto original de 1839.
Això no té preu: el primer mapa de Catalunya de la Història, el primer on apareix definida com a país, amb els seus límits. L'encarregà la pròpia Generalitat a qui millor feia els mapes, els neerlandesos, i un cartògraf dit Jan Baptist Vrients féu aquesta joia el 1602. Fil 📐
Vrients, establert a Anvers, féu el mapa titulat "Nova principatus Cataloniae descriptio" en 6 fulls. D'aquella primera edició només se'n conserva aquest exemplar a la Biblioteca Nacional de França. He ajuntat els 6 fulls i això és el mapa més antic que existeix del nostre país.
Com que era un encàrrec dels diputats del General, Vrients els hi dedicà el mapa. Eren:
✝️ eclesiàstic: Bernat de Cardona, president de la Generalitat i abat Sant Miquel de Cuixà
⚔️ militar: Hug de Tamarit, senyor de Rodonyà
👑 reial: Joaquim Setantí, ciutadà honrat de Barcelona
Avui Sant Climent de Taüll fa 900 anys. 🎂 L'església més icònica del romànic català fou consagrada #taldiacomavui de 1123 (però del calendari julià que equival al pròxim dia 17) i això és un fil de 200 tweets pel seu 900è aniversari, amb Lluís Domènech i Montaner de convidat. ✋
[prèvia: el fil és reciclat de l'any passat però el torno a posar avui perquè la ocasió és especial: no se celebra un 900è aniversari cada dia; de fet molts fils els repeteixo d'un any a un altre. L'any passat en vaig comptar els tweets i me'n sortien 200 exactes, inclòs aquest]
No és una cosa que a mi, que vinc del món de l'arquitectura, m'amoini massa però és sabut que als historiadors de l'art els molesta una mica que de la famosa pintura mural de Sant Climent de Taüll tothom en digui "Pantocràtor", perquè en realitat això no és un Pantocràtor.
"I el vell, q el magall empunya
diu tot d'una al nin q plora:
—Lo seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
—A on l'enterrem? —A fora.
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor."
—Serafí Pitarra, 1884
Això és el Fossar als "Quarterons" de Miquel Garriga i Roca, dibuixats el 1858-60. Santa Maria de la Mar tenia el cementiri principal just al davant, a la Plaça de Santa Maria, i al fossar lateral és on s'hi enterraren els veïns de la Ribera que defensaren la ciutat el 1714.
Però anem encara més enrere en el temps. Tenim la sort de tenir aquest mapa de la ciutat dibuixat abans del setge, el 1697 (n'hi ha un d'anterior de 1652 fet per un enginyer francès però és molt esquemàtic). Aquest és el primer mapa de Barcelona que té una llegenda en català.
Comencem des d'aquí: aquesta és la foto més famosa de la façana antiga, és de pocs anys abans que el 4 de juliol de 1887 comencessin les obres per a finalitzar-la. Apareix sovint a Twitter per a justificar la "tontíssima" idea que el Barri Gòtic és tot un decorat fals. | 📷 AHCB
Fa uns mesos ja vaig fer un fil explicant que tant la portalada com la finestra central de mig punt són de principis del segle XV. Però què passa amb tot aquest sector de la dreta de la façana? Qualsevol pot veure que aquí hi ha passat alguna cosa, i no és pas una cosa menor.
Tan poc menor és la cosa que no és pas cert que la façana arribés intacta fins a 1887: en cert moment dels segles XVII-XVIII una quarta part de la façana fou mutilada, tallada de dalt a baix com un pernil. I sense contemplacions, perquè sabien que això només era un mur a mig fer.
Dos iogurts. Aquest fou l'últim plaer sensorial que Antoni Gaudí pogué permetre's just abans de morir. Tres dies abans, #taldiacomavui de 1926, un tramvia l'havia envestit al mig de Barcelona. Això és un fil sobre la mort del més gran arquitecte català de la Història. | 📷 AHCB
Comencem amb una mica de context. Després de viure a un pis de l'Eixample des de 1880, el 1906 l'Antoni, el seu pare i la seva neboda Roseta (aquí en una excursió a Montserrat el 1897; el pare i la Roseta al centre, l'Antoni al fons) compraren una de les cases del Park Güell.
El pare morí aquell mateix any 1906 però Gaudí encara estava enfeinat fent la Pedrera, la Casa Batlló, etc. El 1912 morí la Roseta, de tuberculosi, als 36 anys. L'Antoni es quedà tot sol a la casa dedicant-se ja només als projectes de la Colònia Güell i de la Sagrada Família.