Avui és "Natale di Roma", el 2.776è aniversari de la ciutat eterna fundada #taldiacomavui del 753 aC. Cada 21 d'abril al migdia el raig de Sol que entra per l'òcul del Panteó il·lumina la porta sencera, i era aleshores quan l'emperador hi entrava i quedava èpicament il·luminat.
Això és un "timelapse" fet pel "Ministero della cultura" sobre el fenòmen solar del 21 d'abril. Claudi, el quart emperador romà, fou el primer a celebrar l'aniversari de la ciutat l'any 47 dC. El Panteó original era del 27-25 aC però l'actual és la reconstrucció del 112-124 dC.
Afegeixo unes quantes fotos i plànols per a veure millor això del raig del Sol a través de l'òcul. L'entrada del Panteó és al costat nord...
...i tot i que l'eix longitudinal de l'edifici és lleugerament inclinat cap a nord-oest el pòrtic de l'entrada pràcticament és a nord pur...
...i el Sol òbviament sobrevola l'edifici des del sud. Quan és migdia el Sol queda pràcticament alineat amb l'eix longitudinal de l'edifici. Aquesta foto és feta des d'on seria el Sol cap a les 12:00h (tot i que aquí l'astre rei ja és a l'esquerra i ja hi ha llum de capvespre).
L'interior del Panteó fou concebut a partir d'una esfera de 43,44 metres de diàmetre. L'interior se l'interpreta alhora com la volta celeste però també una representació de la pròpia Terra, i gràcies a l'òcul funciona no només com un rellotge solar sinó també com un calendari.
L'òcul fa 9 metres i no té cap protecció. Fa 2.000 anys que plou aquí dins i l'edifici segueix "tan panxo", tot i que el paviment de l'interior el van refer el 1873. De fet el paviment no és pla sinó còncau perquè l'aigua de la pluja s'escoli per 22 forats de desguàs al centre.
Com va allò del rellotge/calendari... Això és el migdia del solstici d'hivern, el Sol va tan baix, a 24º, que només pot il·luminar una petita part de la volta [dibuixos de Robert Hannah, University of Otago].
I això és el solstici d'hivern, tot queda en penombra perquè el màxim de Sol que pot entrar aquest dia és això [foto de Marina De Franceschini].
Va avançant l'any i a mida que s'acaba l'hivern i ve la primavera el sol comença a pujar, cosa que vol dir que el punt de llum comença a baixar, cada dia una mica més a baix. Això seria vers el febrer...
...i aleshores arriba l'equinocci de primavera, el 21 de març, i el Sol ja és a 48º...
...què passa als equinoccis? que el Sol passa per l'equador de la Terra, i si l'interior del Panteó representa la Terra el Sol de migdia cau sobre la cornisa que talla l'esfera per la meitat [aquesta foto és de l'equinocci de tardor, 21 de setembre, a les 13:00h].
Aleshores el dia va passant i el Sol va girant, i abans que comenci a caure (i per tant el punt de llum comenci a pujar) banya de llum la cornisa del centre de l'esfera una estona, tal com el Sol banya de llum l'equador de la Terra en l'equinocci (la foto no sé de quin dia és).
Però abans que arribi el solstici d'estiu passen dos fenòmens molt ben estudiats pels arquitectes que van fer el Panteó. El primer és el 7 d'abril a les 13:00h, quan el punt de llum coincideix just a sobre de l'arc de la volta de l'entrada. D'això en diuen: l'Arc de Llum.
L'efecte és realment màgic, per mi la part més excelsa de tot aquest joc entre l'astre rei i l'arquitectura de l'edifici. Passa dues vegades: el 7 d'abril i el 4 de setembre, coincidint amb certes celebracions romanes ("Cybele" i "Jupiter
Optimus Maximus").
I resulta que, aparentment, el diàmetre de l'òcul i el diàmetre de l'arc de la volta de canó de l'entrada són ambdós de 9 metres [dibuix de Marina De Franceschini].
I aleshores ve el 21 d'abril, data mítica de la fundació de Roma, i el Sol és a uns 60º (de fet també ho està el 20 d'abril o el 22 d'abril, però la gràcia és la coincidència amb el naixement de la ciutat)...
...i aquests 60º ja són suficients per a baixar de l'Arc de Llum i il·luminar ja tota la porta d'entrada. Aleshores és quan l'emperador feia una entrada triomfal a dins del Panteó, banyat de llum celestial, llum divina, en el "Dies Natalis" de Roma.
Qui necessita "efectes especials" quan és el propi Sol que et munta un escenari de pel·lícula èpica?... Totes les civilitzacions i totes les religions estan en deute amb el Sol. A falta d'un Déu real (o almenys un que se'ns manifesti) el Sol és el més semblant a una divinitat.
I finalment ve el solstici d'estiu en que el Sol, a 72º, no arriba al centre de l'edifici però és quan més a prop queda del centre, més enllà d'això ja no pot acostar-se...
...i alhores dibuixa aquesta el·lipse de llum sobre el paviment. La foto és d'un solstici d'estiu (o al voltant del solstici, tota la segona quinzena de juny ve a ser el mateix). Com que no pot entrar més, mai pot dibuixar un cercle, que només podria fer si caigués perpendicular.
El resum gràfic de tots els passos del Sol per dins l'esfera seria això [dibuix de Marina De Franceschini]:
I tot aquest invent el van fer fa uns 2.000 anys, que es diu aviat. Més info aquí:
Observant-nos amb tres ulls sota un mur de flames, l'extraordinària Capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat amaga diversos misteris des del segle XV. La seva fascinant història i l'origen de la Diada de Sant Jordi van de la mà, i això n'és un fil. | 📷 David Cardelús
Nota prèvia: el fil és llarguíssim, més de 100 tweets. El vaig fer fa un parell d'anys i en aquell moment l'enigma de la situació de la capella va quedar resolt, però encara és una capella plena de misteris. | 📷 Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (en endavant, AHCB), 1905
La història de l'enigma de la situació de la capella té aquests cinc capítols:
1911: Puig i Cadafalch i la capella a dalt
2002: Carbonell i la capella a baix
2003: Riu i la capella a dalt
2015: Carbonell i la capella a baix
2021: Jan i la capella a dalt, i d'aquí ja no et mous
Diada de #SantJordi de 1933 a Barcelona. Imatges d'alta resolució i molt detall del fotoperiodista Frederic Juandó. Quasi bé se sent, de fons, el brogit de la gent i tot. 10% de descompte per ser la "Festa del Llibre". I era un diumenge, que és com ha de ser Sant Jordi: festiu.
A Plaça de Catalunya una paradeta també fa un 10% de descompte i ven un Quixot per 5 pessetes, les novel·les "Al marge" de Rosa Maria Arquimbau (1931) i "Memòries d'un llit de matrimoni" de Lluís Capdevila (1926), i el recull "Obres d'Apeles Mestres" (Antoni López Editor, 1908).
Una paradeta amb una bona oferta: llibres a dues pessetes però per cinc pessetes te n'emportes tres. Per exemple "Bolívar. El Libertador" de Michel Vaucaire (1928) o "La vida póstuma" de Charles Lancelin (1930).
El Saló Mare de Déu de Montserrat és on el president de la Generalitat rep visites a Palau. En #taldiacomavui de 1932 al Saló hi havia, convidada per Francesc Macià, la plana major de l'arquitectura moderna europea, entre ells Le Corbusier, Walter Gropius i Josep Lluís Sert.
La plana major havia vingut a Barcelona per a preparar un dels congressos CIAM (Congrés Internacional d'Arquitectura Moderna) que es feien cada any. El 1932 la idea era celebrar el CIAM a Moscou, però els soviets no estaven per CIAMs, així que la plana major vingué cap aquí.
La plana major tenia nom: CIRPAC (Comitè Internacional per a la Resolució de Problemes de l'Arquitectura Contemporània). Eren el nucli dur que preparava els CIAMs i el lideraven Le Corbusier (punt groc) i el crític suís Sigfried Giedion (vermell). Gropius és a la dreta de Macià.
#Taldiacomavui de 1884 fou el dia més important de la vida d'Antoni Gaudí: es convertí "de facto" en el nou arquitecte de la Sagrada Família. Ningú el proclamà com a tal però signà el seu primer document com a nou director... i un any després féu una trampa. Fil 🦊 | 📷 AFCEC
La trampa té a veure amb el canvi de projecte original que havia fet Villar. Com es pot passar d'un projecte ja prou gran com l'original a aquest nou monstre fora de tota mida? o com diria Josep Pla: aquest nou projecte qui el paga?... Perquè construir això costarà una fortuna!
La història de la SF començà amb aquest propietari d'una llibreria religiosa de Barcelona dit Josep Maria Bocabella, nat a Sant Cugat el 1815. Després d'un viatge que feu a Roma el 1861, el 1866 fundà l'Associació de Devots a Sant Josep per als "fans" de la "família cristiana".
Postal de la desafortunada "Plaça" d'Ildefons Cerdà de Barcelona el 1974, tres anys després que es construís el nus viari que lligava el Primer Cinturó de Ronda (Ronda del Mig) amb la Gran Via. El nus aguantà fins el 1997 quan començaren les obres de la nova "plaça". Fil 🧵
Foto de c. 1981 on es veu la triple serp de la Ronda esventrant la trama urbana, com una Via Laietana a gran escala, fins que arribava a la "Plaça" Cerdà i es trifurcava en tres serps. La idea de la ronda sorgí el 1907 en la versió final del Pla d'Enllaços de Léon Jaussely.
El nus en una postal de 1972, pocs mesos després de finalitzar-se. Al fons la miesiana torre d'oficines de la SEAT (1957-64) dels arquitectes Ortiz & Echaide.
Des de l'inici dels temps i fins als anys 1880s les dones foren excloses de la professió d'arquitecte. Quines trencaren aquesta discriminació?... En ocasió del #DiaInternacionalDeLesDones, això és un fil sobre 18 arquitectes pioneres: les primeres arquitectes de la Història.
1/ Plautilla Bricci (1616-1690)
La primera dona arquitecta professional de la Història: el 1663 fou contractada per a projectar i dirigir l'obra de la Vil·la Benedetti, a Roma. Instruïda en les arts pel seu pare, pintor, fou qualificada com a "architectura et pictura celebris".
2/ Elizabeth Wilbraham (1632-1705)
Aristòcrata anglesa apassionada per l'arquitectura, com a dona no podia exercir cap professió però amb una edició de 1663 del tractat de Palladio projectava cases com ara Weston Park (1671), a Staffordshire, que li construïen altres arquitectes.