Thread by @efemarq

Observant-nos amb tres ulls sota un mur de flames, l'extraordinària Capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat amaga diversos misteris des del segle XV. La seva fascinant història i l'origen de la Diada de Sant Jordi van de la mà, i això n'és un fil. | 📷 David Cardelús

Nota prèvia: el fil és llarguíssim, més de 100 tweets. El vaig fer fa un parell d'anys i en aquell moment l'enigma de la situació de la capella va quedar resolt, però encara és una capella plena de misteris. | 📷 Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (en endavant, AHCB), 1905

La història de l'enigma de la situació de la capella té aquests cinc capítols:

1911: Puig i Cadafalch i la capella a dalt
2002: Carbonell i la capella a baix
2003: Riu i la capella a dalt
2015: Carbonell i la capella a baix
2021: Jan i la capella a dalt, i d'aquí ja no et mous

1. Josep Puig i Cadafalch i la capella a dalt

El Palau de la Generalitat, o de la Diputació del General, és una obra mestra del gòtic català. És d'un gòtic tardà: quan es començà a construir, el 1400, ja feia 120 anys que el gòtic havia arribat a Catalunya. | 📷 David Cardelús

El sector gòtic del Palau, però, només és el central. A banda i banda hi té dues grans ampliacions renaixentistes dels segles XVI i XVII. La història d'aquest fil se centra només en la part gòtica, amb algun apunt sobre el Pati dels Tarongers iniciat als anys 1530s. | 📷 AHCB

El plànol del tweet anterior és el primer aixecament de mides precís que es féu del Palau. Fou realitzat el 1859 per l'arquitecte Miquel Garriga i Roca, autor dels famosos "Quarterons". Per no sé quin motiu, Garriga no dibuixà la planta baixa, només féu la planta noble. | 📷 AHCB

Aquest sector gòtic fou la gènesi del Palau. Era una allargassada parcel·la entre mitgeres, dividida en tres parts fruit de diverses adquisicions de propietats de l'antic Call jueu: un edifici al Carrer de Sant Honorat, un pati central i un edifici al Carrer del Bisbe. | 📷 AHCB

Aquesta vista aèria no té massa definició però ja dóna pistes: l'edifici del Carrer de Sant Honorat (a l'esquerra) és una peça geomètricament ben ordenada, en canvi el del Bisbe (a la dreta) és un conglomerat de diferents parts una mica confús. | 📷 Google Maps (en endavant, GM)

Sigui com sigui, Garriga veié que en un racó de la planta noble d'aquest edifici del Carrer del Bisbe hi havia encaixonada la famosa Capella de Sant Jordi, i la dibuixà. Al llarg del fil serà important no perdre's pel què fa a la situació de la capella sobre el plànol. | 📷 AHCB

Sobre l'edifici de Sant Honorat no en parlaré massa perquè no és rellevant per a la història de la capella. Si en planta és més o menys ben trabat, la façana és també una cosa bastant ordenada i segueix aquella afició barguesiana de fer parets netes i amb poca decoració. | 📷 GM

La façana té tres portes, la principal al centre i dues portes laterals. Aquestes portes laterals portaven als albergs on residien els porters de Palau, que curiosament apareixen representats a la dovella central i recorden una mica els bastaixos de Santa Maria de la Mar. | 📷 GM

A les figures es pot veure com anaven vestits els porters, amb robes curtes i llargs turbants, i se'ls reconeix per la maça que portaven com a arma de defensa. No eren simples bastons sinó luxoses maces decorades i amb el senyal oficial. | 📷 Albert Esteves/Pobles de Catalunya

Se sap que el 1441 l'argenter Bernat Llopart féu tres maces d'argent per als porters, i en un inventari del 1514 se'n descriuen tres de "molt grans, amb vuyt gallons quiscuna daurats, amb lo senyal del General, ab los mànechs entorxats". | 📷 Albert Esteves/Pobles de Catalunya

I sobre la porta principal hi ha l'escut de la institució: una creu de Sant Jordi, patró de la Diputació del General (i a partir de 1456 patró de tot el Principat de Catalunya), que penja del coll d'un àngel mentre tres àngels més el sostenen amb les manetes. | 📷 David Cardelús

En canvi l'edifici del Carrer del Bisbe era la part posterior del Palau, el "backyard". Quedava separat del carrer per un petit pati i una paret que, com que aquest carrer era molt popular, decoraren de forma ben sumptuosa amb el famós medalló de Sant Jordi. | 📷 Josep Giribet

El medalló fou obra de l'escultor Pere Joan, que quan creà això encara era un nano de només 22 anys, i és una filigrana prou destacable. Com que és a certa altura des del carrer no s'aprecia del tot bé, però en aquesta foto es pot veure amb molt detall. | 📷 Josep Giribet/GigaPan

Un cop presentat l'esquema general i les façanes del sector gòtic del Palau tornem al plànol de Miquel Garriga. Com deia, aquest fou el primer cop que algú dibuixà amb precisió la planta de la Capella de Sant Jordi, que és accessible des de la galeria del pati central. | 📷 AHCB

La capella és una petita estança quasi bé quadrada. El perquè no és exactament un quadrat s'entendrà més endavant en el fil. Garriga la dibuixà de 5,37 x 5,28 metres. També hi dibuixà, amb línia discontínua, l'estrella que formen els nervis de la volta del sostre. | 📷 AHCB

Aquesta és la volta del sostre de la capella. No hi ha a Catalunya major concentració de simbolisme patriòtic i institucional que en aquest sostre. Sant Jordi, el sant patró, a la clau central, i el seu escut i l'escut de Catalunya a les altres quatre claus. | 📷 Lesena SL

La part de la dreta del plànol, on hi diu "Capilla", en realitat no forma part de la Capella de Sant Jordi original sinó que és una ampliació barroca. Quan la feren, als anys 1734-1768, es carregaren la paret gòtica que completava el quadrat de la capella original. | 📷 AHCB

Aquestes dues fotos són força mediocres però mostren l'interior de la capella. A l'esquerra mirant cap a l'ampliació barroca (aquí originalment hi havia una paret) i a la dreta mirant cap a la porta que mena a la galeria del pati central. És una capelleta molt petita. | 📷 GM

A part d'una planta Garriga també dibuixà una secció del sector gòtic, de carrer a carrer. És feta pel mig del pati central, mirant cap al Pati dels Tarongers, i per tant no talla per la capella. Però és útil per a veure com s'estructuren les alçàries dels tres pisos. | 📷 AHCB

I fins aquí la relació entre l'arquitecte Miquel Garriga i la capella de Sant Jordi. Ell no sabia quan s'havia construït ni qui havia sigut l'arquitecte gòtic que l'havia projectat, no en tenia cap informació. Simplement va mesurar-la i dibuixar-la tan bé com va poder. | 📷 COAC

Garriga no en tenia cap informació perquè fins aleshores ningú no havia estudiat mai la història de la capella. Només se n'havien fet breus descripcions, com aquesta de Pau Piferrer publicada el 1839 i acompanyada d'una imaginativa litografia de Francesc Xavier Parcerisa.

Però ara que ja sabem on és la capella deixem a Miquel Garriga a l'any 1860 i avancem 47 anys fins al 1907. Aquest any el nou president de la Diputació de Barcelona, Enric Prat de la Riba, li encarregà a l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch que reformés el Palau. | 📷 Enciclopèdia

L'actuació més notable de Puig fou buidar el Pati dels Tarongers. En desmuntà el terraplè, per a poder habilitar-ne l'espai de sota, i quan remogué la terra aparegueren a la superfície restes de l'antic Call jueu sobre el qual s'havia bastit el Palau els segles XV i XVI.

A tall d'anècdota, en aquesta foto de 1912 de les obres d'habilitació de l'espai de sota el Pati es poden veure els pilars originals de l'actual Sala d'Actes del Palau, que cert president de la Generalitat demanà tallar i convertir en capitells penjants als anys 1990s. | 📷 AHCB

Ara no m'hi aturaré, però una de les fotos que es van fer de la paret que limita el sector gòtic amb el Pati dels Tarongers serà crucial per a la història de l'enigma de la Capella de Sant Jordi. La fotografia en qüestió és aquesta. Després explicaré perquè és crucial.

A part d'encarregar-li la restauració del Palau, Prat de la Riba també féu una cosa molt important: li demanà a Puig que, juntament amb l'historiador Joaquim Miret i Sans, s'estudiés la història de l'edifici abans de fer-hi obres. Una història que encara era desconeguda.

Joaquim Miret era jurista però l'apassionava la història de Catalunya. El 30 de setembre de 1904, tres anys abans de començar a estudiar el Palau i mentre feia recerca per l'Alt Urgell, havia descobert un dels textos més antics en català: les famoses "Homilies d'Organyà".

Així doncs, Puig, arquitecte i arqueòleg, i Miret, historiador, treballaren des de 1907 fent excavacions a Palau i remenant arxius diversos fins que el 1911 tota aquesta recerca acabà publicada en aquest pioner llibre-estudi: "El Palau de la Diputació General de Catalunya".

Amb aquest llibre de Puig i Miret comença l'embolic, el gran enigma de la Capella de Sant Jordi. L'enigma, de fet, no cristal·litzaria del tot fins a l'any 2002 però Puig, mentre feia el seu llibre, també s'hi enganxà els dits, tot i que ell en passà de llarg i l'ignorà.

Som-hi, doncs. El principal problema a l'hora d'estudiar el sector gòtic del Palau de la Generalitat és que els documents i notícies històriques que en detallin el seu procés constructiu són escassos, dispersos i sovint no prou clars ni fàcils d'interpretar. | 📷 David Cardelús

Entre els documents que Puig i Miret van consultar hi havia les deliberacions de les Corts Catalanes de l'edat mitjana. A les Corts s'hi feien coses molt solemnes, com ara aprovar Capítols de Cort, lleis proposades pels braços, o bé Constitucions, lleis proposades pel rei.

Però a part d'aprovar lleis, les Corts també aprovaven coses un tant més mundanes, que quedaven enquadrades dins dels Actes de Cort. Puig i Miret en van trobar una d'aquestes, de les Corts celebrades el 1433 a Barcelona, que feia referència al Palau de la Generalitat.

La qüestió a resoldre era tan mundana que fins i tot era un pèl escatològica: el Palau feia pudor. Pudor a merda (amb perdó). El problema era que les latrines "perfumaven" bona part de l'edifici perquè eren massa a prop del pati central, on s'hi feien actes, comerç, etc. | 📷 GM

No se sap exactament on eren aquelles latrines però a la resolució aprovada per les Corts s'especificava que se'n farien unes de noves, tan apartades del pati com fos possible, en una casa contigua al Palau que els diputats de la Generalitat acabaven de comprar feia poc. | 📷 GM

Però a part de demanar a les Corts els diners necessaris per a poder fer les noves latrines, els diputats també en van demanar per a poder construir una altra cosa en aquella mateixa casa que acabaven de comprar: una capella, un lloc a Palau on poder fer missa diària.

Això és la transcripció de l'acte de cort del 9 de febrer de 1433 on les Corts, reunides a Barcelona, aprovaren la súplica dels diputats de la Generalitat. La casa que havien comprat, on hi posarien les noves latrines i la nova capella, era "l'alberch de miçer P. Paschal".

El document també especificava la ubicació d'aquesta casa de P. Paschal: era "contigua a la part de tramuntana" del Palau, és a dir a la part nord. Puig notà que la Capella de Sant Jordi era, efectivament, ubicada al nord del sector gòtic del Palau i per tant... bingo! | 📷AHCB

Puig i Cadafalch acabava de descobrir la data de l'encàrrec de la capella. Anys abans, Pau Piferrer ja havia descobert una altra data: el 23 de febrer, 14 dies després de l'aprovació de les Corts, començaven les obres per a incorporar al Palau "la casa de Pedro Pascual".

La troballa de Puig coincidia amb la de Piferrer, tot i que aquest s'hagués equivocat d'any i hagués escrit 1432 en lloc de 1433. Però és que a més a més... al document trobat per Puig també s'hi deia que la capella seria dedicada al "gloriós cavaller" Sant Jordi! | 📷 Lesena SL

Misteri resolt: la famosa Capella de Sant Jordi es començà a construir el febrer de 1433, a instàncies i per desig dels propis diputats de la Casa del General. Ara només faltava trobar la data final de l'obra i, sobretot, qui havia sigut l'arquitecte que l'havia projectat.

Per a Puig i Miret això fou bufar i fer ampolles: remenant els Llibres d'Albarans de la Generalitat van trobar un pagament de "X. florins dor Daragó" a un tal "March Çafont" que el 1434 havia construït una capella al Palau. Escac i mat: la investigació ja era conclosa.

El pagament era datat el 28 de juliol de 1434 i a més a més a Safont se'l tractava de "mestre major" del Palau. Remenant més albarans constataren que no només Safont era l'autor de la capella sinó l'autor de tot el Palau, inclosa la magnífica escala del pati. | 📷 David Cardelús

Safont havia contractat l'escala a preu fet i quan ja la tenia llesta, el maig de 1425, cobrà 200 florins d'or. Al mateix temps l'escala provisional que havia fet mentre duraven les obres se la quedà ell per 40. En total, doncs, Safont s'embutxacà 160 florins. | 📷 David Cardelús

L'escala és un deliri plàstic. Té 3 motius (sempre amb 4 flames al voltant que giren o a l'esquerra, levogires, o a la dreta, dextrogires) que es repeteixen al llarg de la barana: un cercle, una estrella de 5 puntes que fa girar les flames a tota velocitat, i una flor. | 📷 GM

Fou així, doncs, com nasqué un nou mite de l'arquitectura catalana: Marc Safont, el més gran arquitecte català del segle XV després del regnat d'Arnau Bargués, pujà dalt del tron que li correspon en la Història de l'arquitectura d'aquest país. | 📷 David Cardelús

I per tant la millor obra de gòtic flamíger de Catalunya i el tresor més preuat del Palau, la Capella de Sant Jordi, per fi ja tenia data i autor. L'obra seguia sent la mateixa, però mirar-se una obra sabent qui l'ha feta fa mirar-se-la de manera diferent. | 📷 David Cardelús

Òbviament Puig, que era arquitecte, també dibuixà els plànols del Palau tal i com havia fet Miquel Garriga, però ell sí que dibuixà la planta baixa. Hi he marcat en vermell la capella a la planta noble, i en groc l'estança que hi ha a planta baixa just a sota la capella.

Un moment... però aquest fil de Twitter no anava sobre un enigma? Doncs sí. I aquí comença. En una pàgina del seu llibre, Puig va posar una imatge d'una decorada clau de volta i li va posar un peu de foto que deia: "Clau de la volta inferior de la capella de Sant Jordi".

El problema és que aquesta clau, i la seva volta, no és pas sota la capella (és a dir, a l'estança marcada en groc al plànol) sinó que és sota la galeria del pati, al sostre de l'estança quadrada marcada en verd. Com pot ser que Puig s'equivoqués amb una cosa tan simple?

Per a fer-ho tot encara una mica més misteriós resulta que en tot el llibre no hi ha ni un sol lloc on Puig parli d'aquesta clau de volta. El peu de foto té una referència, "Fig. 43", però aquesta referència no apareix enlloc, ni al text principal ni a les notes auxiliars.

Això és la planta baixa. Aquí es veuen les façanes de les dues estances: a la dreta hi ha la que queda just a sota de la capella i a l'esquerra la que té la clau de volta de la foto del llibre. És del tot incomprensible que el gran Puig i Cadafalch fes un error així. | 📷 GM

Però... i si no era un error? I si ho va fer expressament, tot i saber del cert que aquesta clau no era sota la capella? No tinc respostes per a aquest misteri, però més endavant en el fil veurem que l'error de Puig, per pur atzar, esdevingué una autèntica premonició. | 📷 GM

I així acaba el primer capítol de la història. Puig i Cadafalch morí el 1956. Entre els seus mèrits en aquest món hi ha l'haver descobert que Marc Safont havia construït la Capella de Sant Jordi el 1434 a la planta noble del Palau. I així quedà establert, per sempre més.

2. Marià Carbonell i la capella a baix

Però no hi ha res que duri per sempre. La vida fa moltes voltes, com les flames de Safont, i un dia ets a dalt... i l'endemà ets a baix. Passaren els anys i passaren els estudiosos, fins que el doctor Marià Carbonell aparegué en escena.

Marià Carbonell és doctor en història de l'art. El 1989 completà la seva tesi, dirigida per tot un Ignasi de Solà-Morales, titulada "L'arquitectura classicista a Catalunya (1545-1659)". És un dels més grans experts en arquitectura tardogòtica i renaixentista catalana.

Per a fer la seva tesi Carbonell féu recerca. I si parlar de Renaixement català vol dir parlar de Pere Blai, que fou el més gran arquitecte classicista del país, doncs Carbonell féu recerca sobre la "chef-d'oeuvre" de Blai: l'ampliació i façana del Palau. | 📷 David Cardelús

Però al Palau hi actuaren més arquitectes renaixentistes a part de Blai, així que Carbonell s'estudià l'edifici tot sencer. Si Blai és el gran arquitecte classicista del país, el mestre fuster Antoni Carbonell n'és el més gran arquitecte goticorenaixentista (tot i ser fuster).

[Faig un incís per a avisar que cal estar alerta a no confondre els dos Carbonells: un és el fuster-arquitecte i l'altre l'historiador. Casualitats de la vida.] Així doncs, fent recerca, Carbonell descobrí un nou document que Puig i Miret no havien vist mai. | 📷 David Cardelús

El document en qüestió era un contracte: el 9 de desembre de 1545 Antoni Carbonell havia estat contractat per a... traslladar la Capella de Sant Jordi tota sencera!... Com qui mou una taula o una cadira, Carbonell havia traslladat tota l'estructura d'un lloc a un altre.

El relat del contracte era tan sorprenent que Carbonell (l'altre) en féu un article titulat "L'insòlit trasllat de la capella de Sant Jordi" i el publicà al Butlletí del MNAC el 2002. Prèviament ja havia transcrit el contracte a la seva tesi, però aquest cop anà més enllà.

El contracte, carregat d'instruccions, especificava tots els passos que Antoni Carbonell havia de seguir per a completar el trasllat del conjunt de l'estructura de la capella. Però tot i així, en cap moment especificava el lloc exacte on aquesta era ubicada originalment.

El lloc de destí era obvi: és el lloc a on es troba avui dia. Però sobre el lloc d'origen la cosa ja no era tan clara. Marià Carbonell s'estudià tots els documents a l'abast i formulà una hipòtesi: la capella, abans del trasllat, era ubicada a la planta baixa del Palau. | 📷 GM

Per la seva volumetria la capella originalment havia d'haver estat per força a l'edifici del Carrer del Bisbe. I si a la planta noble no quedava cap racó a on poder situar-la, doncs Carbonell la situà a planta baixa, al quadrat marcat en groc, és a dir a sota d'on és ara.

Així, d'aquelles dues estances que Puig i Cadafalch havia confós a l'hora d'ubicar la clau de volta, Carbonell proposà la de la dreta com a lloc original de la capella. I per a la de l'esquerra, on hi ha la clau de volta, proposà que devia haver estat l'antiga sagristia. | 📷 GM

Per a tancar la teoria a Carbonell només li faltava explicar perquè havien substituït la columna de la cantonada de l'escala per un capitell penjant durant la operació del trasllat. Deduí que ho havien fet perquè així la capella es veia millor quan pujaves per l'escala. | 📷 GM

I així fou com va néixer la teoria de la Capella de Sant Jordi i la seva ubicació original a la planta baixa. Des d'aleshores aquesta teoria és la repetida arreu. Fins i tot per la pròpia Generalitat, que penja vídeos a YouTube explicant-la així:

El vídeo del tweet anterior és de fa només un parell d'anys, i per tant la teoria de Carbonell resisteix impertèrrita ben bé fins a dia d'avui. De fet al canal de YouTube de la Generalitat hi ha més vídeos, com aquest dedicat al pati, que hi insisteixen:

I encara més: el Palau es pot visitar, i els guies habilitats que condueixen la visita també expliquen la teoria de Carbonell. Durant la Diada de Sant Jordi del 2020 es va fer una visita virtual, pel tema de la Covid-19, que es pot veure aquí:

I així acaba el segon capítol de la història. Gràcies a la descoberta que Marià Carbonell féu del curiosíssim contracte del trasllat, realitzat per Antoni Carbonell, la història de la capella va girar com un mitjó. Ara ja sabem que, originalment, s'havia construït a baix.

3. Eduard Riu i la capella a dalt

Però quan una cosa és curiosíssima desperta interès. I l'exhumat contracte del trasllat era tan curiós que més gent hi volia dir la seva. Altres ulls se'l van mirar... i altres teories van aparèixer. Com dirien en anglès: "enter Riu-Barrera".

Eduard Riu-Barrera és historiador i arqueòleg. Des de 1986 treballa al Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat i ha participat en nombrosíssimes restauracions i estudis historicoartístics de monuments d'arreu del país, inclòs del propi Palau de la Generalitat.

L'any 2003, just després que Carbonell hagués publicat l'article sobre "l'insòlit trasllat" de la capella, Enciclopèdia Catalana publicà els tres volums sobre arquitectura de la magnífica col·lecció "L'art gòtic a Catalunya". El tercer es deia "Dels palaus a les masies".

Aquest tercer volum, dedicat a l'arquitectura gòtica civil, el coordinà Riu-Barrera que, a més a més, en va escriure alguns articles. Un d'ells estava dedicat al Palau de la Generalitat, i aquí va aparèixer una nova teoria sobre les aventures de la Capella de Sant Jordi. | 📷 GM

Un cop llegit el contracte del trasllat Riu-Barrera féu una deducció ben diferent de la que havia fet Marià Carbonell: la capella originalment havia estat a planta noble. Concretament a la cantonada de la galeria a on mena l'escala, és a dir just al davant d'on és ara. | 📷 GM

Recupero el plànol de Puig i Cadafalch per a que la gent no es perdi: el quadrat vermell és on es troba ara mateix la capella, el blau és on la situa en origen Riu-Barrera i el groc és on la situa en origen Marià Carbonell. El verd és on en Marià situa l'antiga sagristia.

De les diverses frases que hi havia al contracte i que li servien a Riu-Barrera per a muntar la seva teoria, aquest en destacà una que manava construir dos arcs nous connectats als salmers d'uns arquets ja existents, "hu de sa y l'altra de lla", que apuntaven a la capella.

La deducció era automàtica: hi ha algun altre lloc a tot el sector gòtic del Palau on hi hagi "arquets" que no sigui el pati?... No. Doncs si els arquets existents, un "de sa" i l'altre "de lla", apuntaven a la capella, aquesta havia d'estar a tocar dels arquets. Fàcil, no?

A més a més, amb aquesta deducció Riu també descartava la idea que en aquesta cantonada del pati hi hagués hagut mai cap columna sota el capitell penjant. Perquè hi hauria calgut una columna si les pròpies parets de la capella ja feien de suport dels arquets? | 📷David Cardelús

I així acaba el tercer capítol de la història. Riu-Barrera encara tenia més frases del contracte a on agafar-se. Totes demostraven que la capella era a la cantonada de la galeria. La seva teoria no fallava i, per tant, la de Marià Carbonell no era vàlida. Fi de la història.

4. Marià Carbonell i la capella a baix

Però els més perspicaços ja haureu notat que aquesta història, de fet, no té fi. Aquesta capella és més bellugadissa que una papallona emborratxant-se de nèctar en un jardí de flors... i Marià Carbonell encara tenia més asos a la màniga.

El novembre del 2011, l'aleshores Conseller de Presidència Francesc Homs va dir que la Generalitat editaria un llibre sobre la història del Palau. L'abril del 2016, la seva successora Neus Munté finalment presentà aquest llibre tot dient: "el resultat ha estat espectacular".

Efectivament, sota la batuta de Carbonell una plèiade d'especialistes col·laboraren per a fer el que deu ser a dia d'avui el millor llibre sobre el Palau. Fou publicat el 2015, en 2 volums, posant fi al regnat de la ja velleta monografia de Josep Puig i Cadafalch i Joaquim Miret.

Com havia fet abans Riu-Barrera en aquell tercer volum d'Enciclopèdia Catalana, aquí Carbonell no només féu de coordinador del llibre sinó que també s'encarregà dels articles sobre l'arquitectura del Palau. I era la ocasió idònia per a tornar a la guerra sobre la capella.

En un fragment del llibre Carbonell, amb gran seguretat i confiança, inclogué la lapidària sentència següent: "Fins ara, totes les hipòtesis eren possibles". Aleshores agafà la teoria de Riu-Barrera i, primer, li en reconegué les virtuts, per a tot seguit negar-la en rodó.

Per a fer-ho Carbonell es va treure no un, sinó tres asos de la màniga: tres frases escrites el segle XVI, que feia poc que havia descobert, que parlaven de la construcció del mur de contenció i la pavimentació del Pati dels Tarongers. Les podeu llegir en aquesta imatge.

Dues de les frases parlaven del mur que es veu a la dreta d'aquesta foto de quan Josep Puig i Cadafalch va buidar el terraplè del Pati dels Tarongers. Segons Carbonell les frases deien que el mur, que òbviament només era a planta baixa, havia de passar per "sobre" de la capella.

Els diputats que al segle XVI van fer el Pati dels Tarongers temien que les parets que havia aixecat Marc Safont al segle XV no aguantarien l'empenta de les terres del nou pati, per això havien ordenat fer aquest mur de reforç que havia de cobrir la paret de punta a punta.

Però quan eren a mig fer el mur van veure que les parets aixecades per Safont eren molt robustes, així que van ordenar que s'aturés la construcció del mur perquè van creure que ja no era necessari. I per això a la foto es veu com el mur s'acaba, més o menys, al mig del pati.

Per a Carbonell això, i una tercera frase (un tant més ambigua) sobre la pavimentació d'una de les llotges del pati, sentenciava el tema: originalment la capella havia estat, sí o sí, a la planta baixa, com ja havia dit ell mateix el 2002 i com encara es diu avui dia arreu.

Però Riu-Barrera, bregat en mil campanyes arquitectòniques, no acceptà la sentència. La seva deducció sobre els arquets i sobre el que diu el contracte del trasllat de la capella eren inqüestionables. No és possible que la capella no estigués al costat dels arquets del pati.

Tot just el passat octubre del 2020, ambdós, Carbonell i Riu-Barrera, van coincidir en unes sessions organitzades a l'auditori del Palau sobre les pintures del Saló Sant Jordi. Al minut 1:21:00h podeu veure com en Riu no ha llançat encara la tovallola:

I doncs? Qui té raó? Carbonell o Riu-Barrera?... Doncs tots dos la tenen. O, més ben dit, tots dos tenen una part de la raó. La solució final es troba en una Diada de Sant Jordi que es va celebrar a Palau fa molts i molts anys, per això he penjat el fil en #taldiacomavui.

Però resulta que aquella antiquíssima Diada a Palau no es va celebrar un 23 d'abril, que era un dimecres, sinó que fou prorrogada fins al diumenge següent, dia 27, perquè l'emperador estava "fatigat". Què vol dir això?... Ho veurem al següent (i últim?) capítol de la història.

5. Jan (que sóc jo) i la capella a dalt, i d'aquí ja no et mous

Ja som a 27 d'abril de 1533. La solució a l'enigma ja s'acosta. Concretament s'acosta pel Carrer del Bisbe i "cavalcant en hun cavall a la stradiota", és a dir, amb les cames esteses cap endavant i a pas lleuger.

Abans que la solució entri a dins de Palau, aniria bé una mica de context històric sobre d'on va sortir tot això de la Diada de Sant Jordi, perquè, de fet, està lligat amb la construcció de la capella homònima. Recordem que Marc Safont la va construir els anys 1433-34.

Un parell d'anys més tard, el 24 de febrer de 1436, els diputats de la Generalitat van demanar per primer cop a les Corts que es declarés festiu el 23 d'abril arreu de "lo principat de Cathalunya". Però no se'n sortiren. Sant Jordi no gaudia encara de prou devoció popular.

En realitat Sant Jordi era el patró dels cavallers i dels reis. Des del segle XIII, allà a on es vessés sang, a qualsevol batalla, hi havia penons amb el senyal del sant: "creu vermella e lo camp blanch". I crits de "Sant Jordi! firam, firam!", que vol dir "ferim, ferim!".

Per a la plebs, però, el sant preferit era Sant Martí, que era el que protegia els pobres, i no fou fins ben entrat el segle XIV que Sant Jordi començà a guanyar una mica de devoció popular, però poca. El 1395, Barcelona adoptà la creu vermella com a senyal de la ciutat.

Els diputats del General ja tenien la creu com a senyal propi perquè el braç militar formava part de la institució des de la seva creació el 1359. Així que quan es començà a construir el Palau, l'any 1400, de seguida la creu s'estengué per tots els racons de l'edifici.

Després de l'intent de 1436, per fi el 17 d'abril de 1456 els diputats se surten amb la seva i les Corts aproven que el 23 d'abril sigui festa "a qualseuol ciutat, vila o loch del Principat de Cathalunya". Amb quina excusa?... doncs que Sant Jordi era el patró del país.

Al Dietari de la Generalitat, a la pàgina "Abril del any" i a l'entrada "dissabte XVII", s'explicava l'aprovació de les Corts amb tant entusiasme que fins i tot hi dibuixaren un detallat penó amb la creu roja del sant. Objectiu acomplert: Sant Jordi ja era Diada nacional.

Però la plebs passava de tot això. "A nosaltres què coi ens importa aquest soldat-sant?" El 1360, al barri de Santa Maria de la Mar no hi havia ningú que es digués Jordi. I al fogatge de 1553?... zero Jordis. El 1640 només dues persones es deien Jordi... a tota Barcelona!

No seria fins a finals del segle XIX que la festa de Sant Jordi arrelaria a nivell social. Però els diputats del General anaven a la seva i ja tenien tot el que volien: un patró, una festa oficial i un lloc on fer una sumptuosa missa cada any durant la Diada: la Capella.

Els diputats, tanmateix, ja tenien present la festa abans de tenir Diada oficial. De fet, ni tan sols s'havien esperat a tenir l'edifici acabat: el 1412 apareix la festa per primer cop al Dietari. Ni tan sols existia encara el medalló del Carrer del Bisbe, fet el 1416-19.

Els inicis, però, degueren ser tranquils. Encara no tenien ni capella, ni pati, ni escala, i l'anotació del 1412 al Dietari fou làconica: "Festa de sent Jordi". I punt. I escrit a dalt de l'entrada del dia, "dissabte a XXIII del dit mes", com si se n'haguessin mig-oblidat.

Per a la Diada de 1414, la frase, encara escrita sobre l'entrada, ja era una mica més treballada, com el propi nom del mes "Abril" dibuixat amb una deliciosa tipografia ben gòtica: "Diluns, a XXIII de abril, en Barchinona. Aquest jorn fo la festa de mossèn sent Jordi".

El 1423 la cosa s'anima. Aquest any el pati ja devia estar quasi acabat, per bé que encara faltava fer l'escala, i la festa comença a agafar cos: "Ffestum sancti Georgii. Aquest jorn se féu la mostra dels hòmens d'armes e pillarts de la segona ambaxada oferta al senyor rey".

En fi, la qüestió és que van anar passant els anys (ja hem vist abans que el 1456, quan s'oficialitzà la Diada, dibuixaren el penó de Sant Jordi al Dietari) i la festa es va anar animant, mentre el cerimonial de la missa a Palau s'anà fent més esplèndid i més concorregut.

El 1481 anotaren per primer cop un text llarg. Tenien un convidat especial i calia fer-ne menció: "Aquest dia fou sanct Jordi, e fon feta la festa en la casa de la Deputació. (...) Fon-hi present lo il·lustre senyor infant don Enrich. (...) E per ço faç aquesta menció."

A la Diada de 1503 apareix per primer cop al Dietari un rei participant a la missa de Palau: Ferran el Catòlic. El text, doncs, fou encara més llarg: "Fon fet solemne offici en la casa, hon foren a les primeres vespres e lo die, a la missa, la majestar del senyor rey."

Però quan va arribar la Diada de 1533, l'escrivà que feia el Dietari es va tornar boig i va escriure no un paràgraf sinó... dues pàgines senceres! Si els textos eren més generosos quan hi havia convidats d'alta volada, qui podia ser el convidat que rebés aital atenció?

El "kaiser". El sacre emperador romanogermànic, Carles V, era a Barcelona. Els diputats estaven excitadíssims. Per ells tenir un emperador a la missa de la Diada a Palau era com qui munta un festival de folk a la ciutat de Valls i li apareix Bob Dylan, i a sobre menjant calçots.

L'emperador havia arribat a Roses, en vaixell i provinent de Gènova, a les 5 de la tarda del dilluns 21 d'abril. Allà hi deixà la flota i s'encaminà per terra cap a Barcelona, on hi arribà l'endemà, a les 10 del matí, entrant per ponent. Així era Barcelona l'any 1535:

Només arribar es dirigí a Palau, però al seu: el Reial. Els diputats l'anaren a veure el vespre d'aquell dimarts dia 22 per a demanar-li que assistís l'endemà a la festa de Sant Jordi, però l'home no estava per festes perquè el viatge des de Roses l'havia "fatigat".

Els diputats insistiren: "replicant los dits senyors deputats que sa magestat ere cap de la cavalleria de la qual, en aquest Principat, lo dit gloriós sanct és special advocat y, per ço, lo suplicaven que manàs honrar la festa ab la presència de sa imperial persona."

D'acord, vindré. Però en lloc de fer-la demà, me la prorrogueu fins diumenge, dia 27. I tal dit tal fet: els diputats van retrassar la festa fins diumenge. El dissabte, l'emperador, que encara havia de decidir a on es faria la festa, accedí a venir a la Casa del General.

I així arribà el diumenge 27 d'abril de 1533, data que serveix per a clarificar la disputa entre Marià Carbonell i Eduard Riu-Barrera. El relat que fa el Dietari de la visita de l'emperador al Palau, demostra clarament a on era la capella abans de ser traslladada el 1545.

Però abans cal recordar que, tot i que a l'inici l'entrada principal del Palau era la del Carrer de Sant Honorat, ben aviat la del Carrer del Bisbe esdevingué la més important, i que és l'única per on es pot entrar a cavall, ja que és l'única a peu pla, sense graons.

Per tant, només cal posar l'emperador davant la porta del Carrer del Bisbe, i anar seguint el text del Dietari, a veure què fa i per on es mou Carles V. Faré servir la transcripció dels documents originals que publicà la pròpia Generalitat al llibre "Dietaris" (1994).

L'emperador vingué "cavalcant en hun cavall a la stradiota, vestit ab una capa de tela de argent, e a la soldadescha vestia a manera de un cuero fet de ceda blanca cortat y recamat de fil de argent". Cavalcar "a la stradiota" vol dir a pas lleuger i amb poca cosa a sobre.

I només entrar a Palau, el tema queda resolt. Recordeu que Marià Carbonell situa la capella a planta baixa, a la primera estança que hi ha a la dreta entrant pel Carrer del Bisbe. I recordeu que l'emperador va a missa, és a dir, el seu objectiu és arribar a la capella.

Doncs bé, l'emperador passa de llarg. Ni tan sols baixa del cavall tot just entrat a Palau. Es dirigeix per sota els arcs i va directe fins al pati gòtic a on finalment descavalca, als peus de l'escala, mentre els diputats l'esperen al replà per a pujar tots cap a dalt.

L'escrivà situa la següent escena ja al pis de dalt, on hi havia una gentada de por. De fet, una festa tan noble com la Diada del sant patró de la casa no tenia massa sentit celebrar-la a planta baixa, tenint com tenien una esplèndida planta noble amb grans galeries.

Com si fos una crònica periodística, o fins i tot una crònica rosa, el Dietari esmenta tot el personal que hi havia i a quins bancs se'ls feia seure, o com van posar una cortina a la porta de l'Arxiu de Comptes, que avui dia està al costat de la capella, i el 1533 també.

La capella és tan petita que per a fer la missa per a tothom es posava un altar a fora i la gent seia en bancs al davant. Carles V seia dins l'Arxiu de Comptes, per això li havien tret les fulles a la porta i posat una cortina.

⭐️Aquesta és la posició original de la capella:

Tota la galeria era plena de bancs. Hi havia tant personal que fins i tot sobre les baranes del pati hi posaven robes per a que la gent hi pogués seure. De fet, a dins de la capella també hi havia gent, perquè el centre de l'escena era l'altar que hi havia just a fora.

L'escena també explica com la galeria, única i oberta com la veiem avui, en realitat eren dues. Una d'elles era en forma de L i anava des de la capella fins a on ara hi ha el despatx del president de la Generalitat, una estança que aleshores era la cambra dels oïdors.

L'altra galeria era la que quedava davant de la sala del consistori. Era bàsicament un rectangle. I era aquí on hi havia els músics. Per a fer-nos una idea, en aquesta foto de 1903, l'Orfeó Català està situat al mateix lloc on eren les trompetes i els tambors aquell 1533.

I finalment, un cop acabada la festa, els diputats del General van acompanyar l'emperador fins a baix al pati, on aquest va tornar a muntar el cavall i va marxar. I així acaba l'excepcional Diada de Sant Jordi de 1533, que no es va celebrar el 23 d'abril sinó el dia 27.

Per tant, la Capella de Sant Jordi era a dalt. Sempre ha estat a dalt. No calia fer un fil amb més de 130 tweets: només mirant les alçàries de la secció de Miquel Garriga ja es veu que la capella no hi cap a la planta baixa. La teoria de Marià Carbonell no és correcta.

Però, si al final del quart capítol havíem dit que tant Carbonell com Riu-Barrera tenien una part de la raó, com pot ser que Carbonell tingui part de raó si ell col·locava la capella a planta baixa?... Doncs perquè la capella ERA a planta baixa. Però també a la de dalt.

Com coi pot estar una capella a baix i a dalt al mateix temps?!...

Doncs perquè des de fa més de cinc segles, com a mínim des de l'any 1495, al Palau no hi ha una Capella de Sant Jordi sinó que... n'hi ha dues! 😶 Una "capella vella" i una altra "capella de vuy".

Com pot ser que hi hagi dues capelles alhora?... Amb aquesta pregunta s'acabava el fil del 2021. Aleshores vaig dir que al cap d'uns dies explicaria com podia ser que la capella estigués a dos pisos alhora, però han passat dos anys i el misteri persisteix.

L'enigma inicial ja està resolt: és indiscutible que la capella era al pis de dalt. Però arran de la descoberta de Marià Carbonell d'aquest document de 1533 queda clar que, almenys fins aquell any, hi havia dos espais a Palau que eren una capella. O que "feien" de capella.

Una era "la capella vella" i l'altra era una capella "de vuy", és a dir "d'avui", és a dir la Capella en ús en aquell moment. Queda clar que aquesta última era just al damunt de la vella, i que la que "capella d'avui" és la que es va traslladar de lloc, és a dir aquesta:

Per tant, la sala que Marià Carbonell diu que hauria estat l'antiga sagristia en realitat havia estat una capella en algun moment del passat, i el 1533 rebia el nom de "capella vella". Com que sabem que aquesta sala per força és anterior a la capella de dalt...

...perquè constructivament no és possible que es construís la de dalt abans que la d'abaix, i com que sabem que abans que Marc Safont fes la capella el 1434 a Palau encara no n'hi havia cap de capella... aquesta "antiga sagristia" ha de ser la "capella vella" que féu Marc Safont.

I això posa en quarantena tot el que s'ha dit fins ara sobre la Capella de Sant Jordi, perquè acceptant que la "capella vella" i la "d'avui" no poden haver estat construïdes al mateix temps no hi ha cap certesa que Safont sigui l'autor de la famosa Capella de Sant Jordi de dalt.

I això ens envia al punt de sortida. No al d'abans de les investigacions de Marià Carbonell, sinó al d'abans de les investigacions de Josep Puig i Cadafalch, que féu una assumpció coherent per la documentació que tenia aleshores però que el document de 1533 demostra incorrecta.

I així s'acaba el fil. Hem resolt que aquesta capella SEMPRE ha estat a dalt, però a costa de resoldre aquest enigma n'hem creat un de nou, i ara aquesta capella no té ni autor ni data certa.

I fins que no aparegui algun document nou, en aquest racó del Palau tot és foscor.

Fi.