Avui fa 92 anys que va morir Santiago Rusinol, un dels artistes modernistes més polifacètics del nostre país. Malgrat que no va arribar a compodre, la seva relació amb la música va ser notable. Us ho explico en aquest enfilall:🧵🎶
D'entrada ens va deixar aquesta meravellosa pintura titulada La música que es troba al Cau Ferrat de Sitge cosa que mostra la gran devoció que li tenia: @MuseusDeSitges
També va col·laborar amb alguns dels millors músics de l'època, especialment amb Enric Morera, per qui va escriure el llibret del drama líric L'alegria que passa...
...i va pintar els telons escenogràfics per la seva òpera La fada.
A part de Morera, a les tertúlies d'Els Quatre Gats també va relacionar-se amb els compositors Enric Granados, Isaac Albéniz, i Lluís Millet, el pianista Joaquim malats o el guitarrista Miquel Llobet, entre d'altres.
A més, en una estada a París va conèixer a Erik Satie a qui va inmortalitzar en aquest quadre titulat Un bohemi realitzat a l'estudi del compositor (1891).
És una pena que Rusiñol no hagués tingut una sòlida formació musical... En qualsevol cas sense el seu suport a la música i músics durant el modernisme, la història de la música del nostre país no hauria estat la mateixa.
Això és tot! Si ho heu trobat interessant podeu posar m'agrada ❤️o retuitar 🔁. I, si voleu llegir més enfilalls com aquest, també em podeu seguir 🤗. Tot plegat m'anima a continuar escrivint-los. Gràcies per endavant! 🙏
D'entrada pot semblar inofensiu, però dirigir el famós inici de la 5a simfonia de Beethoven és un dels reptes més difícils que es pot trobar un director d'orquestra. Us ho explico en aquest enfilall: 🧵🎶
Per un costat està el repte tècnic d'iniciar un motiu que, a més de ser ràpid i precís, no comença sobre la pulsació sinó després d'una breu pausa. A més, el fet que l'orquestra entri amb un cert retard (a vegades, bastant gran), fa la cosa encara més complicada! 😅
Si hem estat capaços de superar l'inici, no cal que ens fem il·lusions: la música s'atura de seguida sobre un calderó i s'ha de tornar a iniciar el moviment amb un segon motiu, rítmicament idèntic al primer:
Aquest que veieu és un dels retrats a l'oli més coneguts del compositor i musicòleg Felip Pedrell assegut al seu despatx. Va ser pintat per Josep M. Marquès, però amaga un petit secret...
En Ricard Marco del Servei de Digitalització de la @BiblioCatalunya va descobrir un negatiu que, un cop digitalitzat va mostrar aquesta fotografia:
Si us hi fixeu, és força igual al retrat del primer tuit. En un primer moment es va pensar que es tractava d'una fotografia del retrat, però fixant-'hi una mica més va descobrir algunes diferències...
🔔 Com totes les obres mestres, el Parsifal de Richard Wagner és un pou sense fons. Avui us parlaré d'un instrument que es va inventar expressament per aquesta òpera i sembla ser que cap disseny el va acabar de convèncer... Si no feu campana, us ho explico en aquest enfilall:🧵🎶
La primera referència a aquest instrument es troba a l'esbós en prosa de 1865, on a l'acte primer diu que Parsifal "sent uns sons meravellosos. Notes de trompeta, tingudes llargament, respostes des de la distància per un repicar gentil, com de campanes de cristall".
El so de les campanes de cristall apareix en total dues vegades a l'òpera, en particular a les transformacions del primer i el tercer actes:
Aquests dies s'està representant el Parsifal de Richard Wagner al Liceu. Si em vols acompanyar, en aquest enfilall t'explico algunes curiositats que potser no sabies sobre aquesta esplèndida òpera i la seva relació amb Catalunya: 👇🎶🧵
✍ Wagner va realitzar el primer esbós de l'obra el 1857, però va ser abandonat vàries vegades per la composició d'altres òperes: Tristany i Isolda, Els mestres cantaires de Nuremberg i l'Anell del Nibelung! 20 anys després va començar els 2 esbossos definitius. Aquest n'és un:
Després d'aquest llarg part, Parsifal va resultar ser la darrera òpera de Wagner i una de les més llargues de la història (al voltant de 4 hores). L'obra va ser estrenada el 1882 dirigida per Hermann Levi, qui va utilitzar el manuscrit que veieu (no va donar temps d'editar-la!).
La rajola catalana d'arts i oficis és un dels patrimonis artístics de caràcter popular més rics i singulars que tenim. Si em voleu acompanyar us ho explico en aquest enfilall: 🧵👇
Aquest tipus de rajoles es van fer sobretot entre els segles XVII i XIX i, malgrat el seu nom, no totes eren d'oficis. Les temàtiques eren diverses i estaven inspirades en auques, gravats i altres tipus de representacions (fins i tot d'altres països).
Les rajoles són quadrades i cada costat fa uns 13 centímetres. Algunes rajoles són individuals i d'altres estan pensades per formar un conjunt relacionat. A mi m'agraden especialment les dedicades a la música, que no eren poques:
¿Sabíeu que els últims anys de la seva vida, Mozart va tenir una mascota que s'estimava molt? (i no era precisament un 🐈 o un 🐕). A més li va dedicar una mena de Requiem... no tant famós com el que coneixeu, és clar! Us ho explico en aquest #enfilall:
Com ja deveu haver intuït pel vídeo anterior, aquesta mascota que apreciava tant era estornell. Resulta que el dia que el va comprar, va anotar en una llibreta el seu preu (34 corones) juntament amb aquesta melodia...
...que és molt semblant a la de l'inici del 3t mov. del Concert per a piano n. 17 que havia compost feia poc. Es diu que ho va fer perquè el seu nou amic l'havia après a cantar prou bé (tot i que hi afegia un calderó i una diesi on no tocava...). Molt creatiu aquest ocell! 🐦🎶🎶