Thread by @Savallsblog

Ara que es destapen les maniobres de la Intel·ligència espanyola per construir el relat del “perill català”, em cal reflexionar sobre les causes-conseqüències que han portat Catalunya al seu desballestament actual i al teatre del “conflicte permanent”. Escric per entendre-ho 👇

Cal entendre que aquesta tensió continuada, això del embat de nyigui-nyogui dels uns i el relat de voracitat colonial ofesa dels altres, beneficia políticament el discurs de les tres bandes:
1 Catalanisme autonòmic
2 Patriotisme de sarsuela
3 Esquerra pacificadora

El catalanisme autonòmic necessita d’Espanya per refermar un sentiment permanent de por a la desaparició nacional al si del seu electorat. Això inclou ERC, JxC i les CUP que administren la misèria de poder i diner públic, impedint el creixement d’altres alternatives polítiques.

La realitat és que quan els partits catalans han pogut enfrontar-se a l’estat, han plegat veles, han buscat l’acord amb Madrid i han salvat el cul, mentre seguien fent xantatge als que estaven disposats a arriscar-se pel país.
Érem molts, i ara tornem a ser irrellevants.

El patriotisme de sarsuela, els espanyols que cridaven “a por ellos” i temen per la desaparició del castellà a Catalunya, són els que es van creure’s la pel·lícula del “a ETA la venció la unidad de los demócrates”. Un discurs propagandístic atiat pel règim que ha fet fortuna.

ETA és l’aglutinador del constitucionalisme espanyol, que permet convertir el franquisme sociològic en orgull al voltant del Rei, el mite del 23-F, la “democràcia que nos dimos entre todos” i tota la martingala. ETA dividia allò espanyol entre constitucionalistes i assassins.

ETA no mor a mans de la democràcia espanyola, ni de la seva guerra bruta. A ETA la mata la història. Ferida de mort pel gihadisme a Atocha l'any 2004 i finita al l'anacrònic atemptat a Barajas, del 2006. ETA comença a diluir-se i Espanya es queda sense pegament legitimador.

2006 és l’any clau.
El catalanisme autonòmic de Maragall, esvaïda ETA i amb un President espanyol que prefereix cosir els retalls nacionals que fer ús del pegament marca Intxaurrondo, es llença a reformar Espanya amb l’Estatut. El cant del cigne d’allò que va iniciar Prim.

Entra en joc l’Esquerra pacificadora. El PSOE juancarlista, els prestidigitadors que havien construït el miratge d’una democràcia “homologable al resto de paises de nuestro entorno”. Si se’n surten mataran el 39 fonent-se la legitimitat pre-constitucional de la Generalitat.

El patriotisme de sarsuela reacciona, que a bodes el conviden. El català passa a ser una eina supremacista de submissió de la honra espanyola. Morta ETA crean el nou papu: los catalanes insolidarios. Funden Ciudadanos i la caverna comença a “denunciar la imposició del català”.

De sobte els catalans són el principal perill per la democràcia espanyola. La intel·ligència aposta fort i endega el desvetllament de la corrupció del règim autonòmic, mentre la premsa mou la finestra d’Overton per tal que l’Estatut del 2006 no tingui possibilitats de reeixir.

Si Espanya aprovava l’Estatut, obria la porta a la plurinacionalitat. L'única alternativa a les pors que sustenten el discurs polític aquí i allà, vives des de la darrera carlinada. El TC espanyol no podia obrir el meló amb la opinió pública del patriòtica tan esverada com estava

La sentència contra l’Estatut deixa fora de joc el paper pacificador de l’esquerra espanyola i sense sentit l’autonomisme catalanista. Pels catalans que es van creure que el Narcís Serra havia democratitzat l’exèrcit i que los Manolos l’any 92 feien catalanisme va ser un xoc.

El terrabastall brutal. Les generacions que van creure's l’autonomisme a Catalunya van partir peres emocionals amb la idea d’Espanya. L’única sortida era la independència. Si hi sumem que va deixar de creure en el paper pacificador del PSOE, entendrem les Diades del procés.

És contra-intuïtiu, però la reacció catalana a la mort de l'Espanya reformable és un èxit aclaparant del règim del 78. Ens volien indepes per substituir ETA. I ho volien els patriotes i els pacificadors. Els que no ho volien eren els autonòmics, per això se la van embeinar el 17.

La realitat és que hem perdut la batalla del 17. Però sabem que ha estat per incompareixença del lideratge nacional. La pregunta és què fem? Viure indignats per les merdetes vestides de polèmica per la llengua o l’espionatge? És el que volen els tres actors del règim.

Han calgut quinze anys per tal que caigués un món de seguretats. La immersió, la Gene, la Caixa i TV3
També la idea d’Europa, o de que la mobilització pacífica comporta un canvi si la causa és justa.
Ha mort la lluita pels drets civils. Fins i tot Amnistia Internacional.

No tinc la solució. Tanmateix tinc memòria i sóc incapaç de superar el trencament emocional amb tot plegat.
Per a mi el #nioblitniperdó és fàcil i afecta sarsueleros, pacificadors i autonòmics per un igual.

Tanmateix no abandono, no puc, que de més verdes en maduren.