Ara que es destapen les maniobres de la Intel·ligència espanyola per construir el relat del “perill català”, em cal reflexionar sobre les causes-conseqüències que han portat Catalunya al seu desballestament actual i al teatre del “conflicte permanent”. Escric per entendre-ho 👇
Cal entendre que aquesta tensió continuada, això del embat de nyigui-nyogui dels uns i el relat de voracitat colonial ofesa dels altres, beneficia políticament el discurs de les tres bandes:
1 Catalanisme autonòmic
2 Patriotisme de sarsuela
3 Esquerra pacificadora
El catalanisme autonòmic necessita d’Espanya per refermar un sentiment permanent de por a la desaparició nacional al si del seu electorat. Això inclou ERC, JxC i les CUP que administren la misèria de poder i diner públic, impedint el creixement d’altres alternatives polítiques.
La realitat és que quan els partits catalans han pogut enfrontar-se a l’estat, han plegat veles, han buscat l’acord amb Madrid i han salvat el cul, mentre seguien fent xantatge als que estaven disposats a arriscar-se pel país.
Érem molts, i ara tornem a ser irrellevants.
El patriotisme de sarsuela, els espanyols que cridaven “a por ellos” i temen per la desaparició del castellà a Catalunya, són els que es van creure’s la pel·lícula del “a ETA la venció la unidad de los demócrates”. Un discurs propagandístic atiat pel règim que ha fet fortuna.
ETA és l’aglutinador del constitucionalisme espanyol, que permet convertir el franquisme sociològic en orgull al voltant del Rei, el mite del 23-F, la “democràcia que nos dimos entre todos” i tota la martingala. ETA dividia allò espanyol entre constitucionalistes i assassins.
ETA no mor a mans de la democràcia espanyola, ni de la seva guerra bruta. A ETA la mata la història. Ferida de mort pel gihadisme a Atocha l'any 2004 i finita al l'anacrònic atemptat a Barajas, del 2006. ETA comença a diluir-se i Espanya es queda sense pegament legitimador.
2006 és l’any clau.
El catalanisme autonòmic de Maragall, esvaïda ETA i amb un President espanyol que prefereix cosir els retalls nacionals que fer ús del pegament marca Intxaurrondo, es llença a reformar Espanya amb l’Estatut. El cant del cigne d’allò que va iniciar Prim.
Entra en joc l’Esquerra pacificadora. El PSOE juancarlista, els prestidigitadors que havien construït el miratge d’una democràcia “homologable al resto de paises de nuestro entorno”. Si se’n surten mataran el 39 fonent-se la legitimitat pre-constitucional de la Generalitat.
El patriotisme de sarsuela reacciona, que a bodes el conviden. El català passa a ser una eina supremacista de submissió de la honra espanyola. Morta ETA crean el nou papu: los catalanes insolidarios. Funden Ciudadanos i la caverna comença a “denunciar la imposició del català”.
De sobte els catalans són el principal perill per la democràcia espanyola. La intel·ligència aposta fort i endega el desvetllament de la corrupció del règim autonòmic, mentre la premsa mou la finestra d’Overton per tal que l’Estatut del 2006 no tingui possibilitats de reeixir.
Si Espanya aprovava l’Estatut, obria la porta a la plurinacionalitat. L'única alternativa a les pors que sustenten el discurs polític aquí i allà, vives des de la darrera carlinada. El TC espanyol no podia obrir el meló amb la opinió pública del patriòtica tan esverada com estava
La sentència contra l’Estatut deixa fora de joc el paper pacificador de l’esquerra espanyola i sense sentit l’autonomisme catalanista. Pels catalans que es van creure que el Narcís Serra havia democratitzat l’exèrcit i que los Manolos l’any 92 feien catalanisme va ser un xoc.
El terrabastall brutal. Les generacions que van creure's l’autonomisme a Catalunya van partir peres emocionals amb la idea d’Espanya. L’única sortida era la independència. Si hi sumem que va deixar de creure en el paper pacificador del PSOE, entendrem les Diades del procés.
És contra-intuïtiu, però la reacció catalana a la mort de l'Espanya reformable és un èxit aclaparant del règim del 78. Ens volien indepes per substituir ETA. I ho volien els patriotes i els pacificadors. Els que no ho volien eren els autonòmics, per això se la van embeinar el 17.
La realitat és que hem perdut la batalla del 17. Però sabem que ha estat per incompareixença del lideratge nacional. La pregunta és què fem? Viure indignats per les merdetes vestides de polèmica per la llengua o l’espionatge? És el que volen els tres actors del règim.
Han calgut quinze anys per tal que caigués un món de seguretats. La immersió, la Gene, la Caixa i TV3
També la idea d’Europa, o de que la mobilització pacífica comporta un canvi si la causa és justa.
Ha mort la lluita pels drets civils. Fins i tot Amnistia Internacional.
No tinc la solució. Tanmateix tinc memòria i sóc incapaç de superar el trencament emocional amb tot plegat.
Per a mi el #nioblitniperdó és fàcil i afecta sarsueleros, pacificadors i autonòmics per un igual.
Tanmateix no abandono, no puc, que de més verdes en maduren.
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
Això d’aquí sota és la bandera d’honor de les Nacions Unides, la primera imatge que volia simbolitzar les quatre llibertats que en F.D. Roosevelt proclamà en el seu discurs de l’Estat de la Unió de l’any 1941, pocs mesos després d’haver guanyat el seu tercer mandat i mesos abans de l’agressió japonesa a Pearl Harbor.
Cadascun dels quatre pals de la bandera representa una de les quatre llibertats que defensava Roosevelt com valors universals. 👇
Roosevelt va sintetitzar les raons per entrar en guerra amb el nazisme i ajudar al RU de la GB amb la Llei de préstec i Arrendament per tal de subministrar legalment tot el material bèl·lic necessari per a derrotar Hitler.
Les quatre llibertats indestriables dels USA i que volia fer universals eren:
“En els dies futurs, que busquem fer segurs, esperem un món fundat en quatre llibertats humanes essencials.
La primera és la llibertat d'expressió, arreu del món.
La segona és la llibertat de cada persona de venerar Déu a la seva manera, arreu del món.
La tercera és la llibertat de prosperitat (o de desig, o de manca de pobresa), que significa acords econòmics per garantir a cada nació una vida saludable en temps de pau, arreu del món.
La quarta és la llibertat de la por (l'alliberament de la por), que implica la reducció mundial d'armaments per evitar l'agressió, arreu del món.
Aquesta visió és assolible en el nostre temps i generació, oposant-se a la tirania que els dictadors intenten crear amb la violència.”
Tot això em volta sempre pel cap. Probablement, les quatre llibertats de Roosevelt són un símil polític, una projecció, unes normes bàsiques que afectaven tothom, com havien estat els 10 manaments en la vida pública i privada occidental durant segles.
Hem de tenir present el fons del que volen dir, i defensar-ho a peu i a cavall:
Les Quatre Llibertats varen ser immortalitzades per en Norman Rockwell a les portades del Saturday Evening Post, segur que les heu vist alguna vegada.
En Giuseppe De Carolis, fins fa poc president del Tribunal d’Apel·lació de Nàpols, el més gran d’Itàlia- és probablement el més gran col·leccionista de jocs de taula del món amb vora 40k jocs. 👇
Quan li preguntes “per què”? contesta que la capacitat dels dissenyadors de jocs de traslladar a un reglament normes que representen la realitat derivada d’un tema els converteix en els millors legisladors del món. I ho diu un jutge dels grossos.
Dic això a volta de dues coses.
Per una banda estic llegint en Christophe Guilluy i assimilant la seva lectura de la realitat política, sobre les perifèries, la classe dominant globalista, etc.
I per altra banda m’estic endinsant en el reglament del joc Hegemony -Vangelis Bagiartakis i Varnavas Timotheou, 2023- on els jugadors representen les mateixes forces que descriu Guilluy. Les mateixes. Exactes.
No sé si Twitter servirà, per format, per explicar-vos el que em volta pel cap. Ho provaré.
La cosa que em destarota és la diferència entre no fer alguna cosa per por, o no fer-la per manca de confiança.
I m’explico més avall 👇(si puc).
Quan demanes a la gent que doni suport a la independència, o a un partit, o causa nacional, tot va bé fins que arribes al moment del compromís personal. Aleshores apareix una rasa entre el desig, la voluntat, d’ajudar i el “no t’hi emboliquis” cultural.
Contràriament al que ens han venut a l’escola i a TV3, els catalans hem estat prou ingovernables durant els darrers 300 anys. Bé... de fet, els darrers 500 anys, si no era una guerra civil era contra el poder. La revolta ha estat permanent, fins que la garrotada del 39 ens estaborní fins el punt d’empassar-nos la transició.
Des de que l’autonomisme és autonomisme s’ha anat creant una bola de neu de traspassos de l’estat que ens ha portat a un cercle viciós al qual s’arrapa el sistema actual de partits com si fos una mamella. 👇
La Generalitat ha anat agafant coses, o bé transferides de l’estat, o bé entitats inventades sense diners ni poder, on hi ha anat creant una administració, a voltes funcionarial altres vegades a cop de “càrrecs de confiança”, que en el millor dels casos no serveixen per a res.
La conseqüència és que sense un sistema de finançament just, ja no dic sense dèficit fiscal o plenament independent, és impossible gestionar tota la desferra de departamentets de Vichy, fora de Sanitat, Ensenyament i Mossos.
Pel que fa als impostos de successions i de patrimoni, una cosa que sempre em volta pel cap, he arribat a una conclusió estrafolària. Intentaré explicar-la, malgrat encara la tinc a mig coure 👇
La Generalitat grava amb impostos tant el patrimoni com la mort, i soc conscient que tal i com em va dir una alta funcionària de la Gene: “No t’hi escarrassis, Joaquim, no fem més que gestionar la misèria”. Traducció: estem escanyats a resultes del mal finançament, etc.
Tanmateix, quan ens mirem la realitat veiem com els petits propietaris d’immobles, han pagat els seus impostos sobre la renda, després els que calen per comprar una propietat, després l’IBI, patrimoni i quan moren els hereus han de pagar el de successions.
Per entendre els esforços polítics d’atraure més immigració i ma d’obra no qualificada, mentre creix la percepció que el jovent català format ha d’emigrar per prosperar, cal que ens remuntem a l’operació política i econòmica dels JJOO del Samaranch. 👇
El Juan Antonio era un falangista que no suportava l’esperit catalanista que mai va desaparèixer del tot de les famílies vinculades a negocis “d’abans de la guerra”.
El meu oncle, per exemple, va celebrar haver-lo sobreviscut impedint que tingués un número de soci de l’Ecuestre… https://t.co/LQxmJaDyFKtwitter.com/i/web/status/1…
Després del triomf del 23-F calia dibuixar el futur de l’economia espanyola xuclant el pes econòmic perifèric cap a Madrid. Dotant la capital d’un futur empresarial fora dels monopolis del INI, que Europa no permetria més subvencions a mines, drassanes i siderúrgies autàrquiques… https://t.co/2EQPzcdnyctwitter.com/i/web/status/1…