Thread by @ErmessendaXCAT

Quins factors estructurals provoquen moviments massius de resistència civil?
Quins factors estratègics (tàctiques i maniobres) tenen en comú només els moviments que han reeixit?
Quins factors redueixen les possibilitats de triomf?
(FIL 👇)

Són les conclusions de Sharon Erickson, que analitza 6 mobilitzacions polítiques noviolentes. Agrupades en parelles, enfrontant-ne una de reeixida amb una de fracassada, més o menys de la mateixa època.

Dues, contra règims socialistes (Xina i Alemanya Oriental).
Dues, contra règims militars (Xile i Panamà).
I dues, contra dictadors personals (Kenya i Filipines).

Com a mostra, el cas de Filipines: Ferdinand Marcos va ser elegit president de les Filipines al 1965. Va tornar a guanyar les eleccions al 1969, i al 1.971 va fer una esmena per a poder governar per tercera vegada. Van començar les manifestacions d’estudiants.

Al 1972 va fer que uns agents secrets escenifiquessin la violència, i va declarar la llei marcial. Va suspendre les eleccions del 1973, va ordenar l’exèrcit que tanqués diaris i emissores de ràdio, i va arrestar 100 “enemics de l’Estat”.

Entre els arrestats hi havia el seu rival polític Benigno Aquino, que es va passar 8 anys al corredor de la mort. En pocs anys hi va haver 50.000 detencions policials.

A finals dels anys 70, l’economia va estancar-se. Marcos s’enriquia, mentre el 70% de la població vivia per sota del llindar de la pobresa. S’havia envoltat d’oficials lleials, a qui havia augmentat el sou, i els soldats aterroritzaven i torturaven l’oposició.

El 1983 Aquino va ser assassinat quan baixava de l’avió al tornar a Filipines després d’haver estat 3 anys a EEUU amb un permís mèdic. L’endemà, Marcos va dir per televisió que l’havia matat un assassí comunista. En els 6 mesos següents hi va haver 265 manifestacions.

L’assassinat d’Aquino va provocar fuga de capitals,crisi del deute, inflació, atur. Es va esmicolar la confiança de les elits empresarials, temien que qualsevol dia un dels seus podia ser assassinat i van començar a contribuir econòmicament amb l’oposició.

El 1984, el cardenal de Manila, Jaime Sin, va organitzar seminaris de resistènia civil arreu del país, a petició de diferents ordres religioses. Hi van assisitir advocats, organitzadors sindicals, agricultors, estudiants i sacerdots.

Marcos va orgnitzar eleccions el 1984, per tal de legitimar i reforçar el seu càrrec. Va encunyar moneda nova per a comprar vots. Controlava diaris, televisió i la majoria de ràdios, excepte l’emissora catòlica.

Va ordenar les forces de seguretat que intimidessin els votants, i hi va haver 348 morts i 107 ferits entre els assistents als mítings de l’oposició. Marcos va guanyar les eleccions.

A finals de 1985 un periodista americà va posar Marcos contra les cordes a un programa de TV, manifestant unes acusacions de frau electoral i ell va fanfarronejar, convocant les següents eleccions llavors mateix, per al 15 de febrer de 1986.

L’oposició va triar com a candiata a Cory Aquino, la vídua de Benigno Aquino. Va ser una lluitadora hàbil, invocant a la lluita moral a falta d’armes i diners com tenia el seu oponent. (Per cert, vestia de groc, per simbolitzar el moviment de la força de la gent).

Marcos va orquestrar tot de trampes per assegurar-se la victòria al 1986. Hi va haver 264 partidaris d’Aquino assassinats i 227 ferits. Va comprar gent que el votés, gent que modifiqués el full de còmput de vots, i inspectors electorals que fessin trampa.

Va impedir votar un 8-12% dels votants eliminant-los del cens o canviant-los de col.legi electoral a darrera hora. Hi va haver observadors vigilant les urnes, però es van falsejar els recomptes i no quadraven.

Al final de la jornada, els bisbes van denunciar el frau i van fer crida a la lluita noviolenta.
Marcos es va proclamar vencedor i va matar mutilant 30 seguidors d’Aquino, preveient una revolta.
El 16 de febrer,Cory Aquino es va proclamar vencedora i va demanar Marcos que dimitís

Al no fer-ho, Cory Aquino va fer crida a la desobediència civil. Es va adreçar a 2 milions de persones al centre de Manila i els va demanar mesures inicials de boicot a les empreses, bancs i diaris controlats per l’Estat.

I que retardessin els pagaments de llum i aigua, amenaçant amb una vaga general el dia 25 de febrer, dia de la investidura de Marcos i que les empreses no paguessin els impostos sobre la renda.

El 22 de febrer el ministre de defensa i un tinent general de les forces armades van preparar un cop, Marcos se’n va assabentar i va enviar tropes a detenir-los. Ells van oferir una roda de premsa televisada on van anunciar que es veien obligats a dimitir.

Hi havia 200 soldats i 60 ciutadans que els donaven suport, i Cory Aquino va fer crida per la ràdio demanant que els ciutadans protegissin els rebels. Al cap de poc també ho feia el cardenal Sin.

Es van aplegar 20.000 persones en plena nit, i prop d’un milió l’endemà, portant crucifixes, imatges de la Verge Maria i cartells de noviolència.

Les ordres religioses havien rebut formació en noviolència, organitzaven les barricades humanes, el menjar. Les monges feien de cuineres, rentaplats, infermeres i encoratjadores.

Van arribar els tancs. Van donar 30 minuts de temps per dissoldre. Però la gent no es va moure. Un grup de monges es van posar davant dels tancs agenollades a resar el rosari. Els tancs es van engegar ... i es van aturar.

Un militar va treure l’arma i va obligar els conductors a avançar. Una iaia de 81 anys en cadira de rodes es va posar al mig i va demanar que la matessin a ella, però no al jovent. Les tropes van començar a desertar. Al capvespre, el 80 % de la tropa havia desertat.

El dia de la seva investidura, Marcos no tenia autoritat. Li van negar l’aparició a la televisió i els soldats no executaven les seves ordres. Els guardes de palau van marxar, tement que la multitut l’assaltés. Marcos va trucar EEUU per demanar un helicòpter que l’ evacués.

Anàlisi de factors:

Condicions estructurals: Es van produir als 6 casos,són les que provoquen moviments de resistència civil:

1- Declivi econòmic:Les penúries financeres fan que els ciutadans es solidaritzin amb una causa revolucionària.Filipines tenia greus problemes financers

2- Xoc moral o nova oportunitat política, que deixa al descobert la brutalitat de l’Estat, i desferma la indignació pública, veient imprescindible un canvi de règim. En el cas de Filipines, va ser l’assassinat de Benigno Aquino.

3- Elits dividides: una economia precària i xocs morals poden portar les elits a replantejar-se el règim: Per als líders empresarials de les Filipines, ja no era lucratiu donar suport a autoritats corruptes, que perjudicaven els negocis locals, i van donar suport als opositors.

4- Disponibilitat d’espais lliures on els activistes podien desenvolupar la seva oposició. En concret les institucions religioses solen tenir una certa autonomia de l’Estat i una certa protecció pel seu caire sagrat.

Factors estratègics (tàctiques i maniobres):
1- Negació a reconèixer l’autoritat del règim. No és estrany, ja que la gent ha de considerar un règim il.legítim, abans de mobilitzar-s’hi en contra.

2- Refús a cooperar o a complir les lleis: amb actes més simbòlics o més valents, com negar-se a dispersar-se quan els tancs de Marcos volien arrestar els militars desertors.

3- Desafiament de les mentalitats d’obediència: Els líders religiosos van fer costat als resistents civils, desafiant el règim i demanant un canvi.

4- Retirada d’habilitats a l’Estat: No és un component essencial (a Xile i Filipines no va fer falta per a expulsar els seus dictadors. En canvi, es va utilitzar a Panamà i no van reeixir).

5- Retirada de recursos materials: Tampoc sembla determinant, no va fer falta a Xile ni a Filipines. A més, a Kenya i Panamà els dictadors van aconseguir fonts alternatives de recursos.

6- Desgast del poder sancionador de l’Estat: És l’únic factor present a tots els casos que van reeixir (RDA, Xile i Filipines) i absent als casos que van fracassar (Xina, Panamà i Kenya).

Allà on es van produir desercions o les tropes van evidenciar manca de fiabilitat (rebutjaven ordres) , els moviments van acabar imposant-se.
Però quan les tropes van restar lleials, les autoritats del règim van romandre al poder.

=> Cal analitzar doncs què provoca l’amotinament i les desercions de les forces de seguretat.
De vegades són soldats de baix rang que decideixen no reprimir els manifestants. De vegades són els comandaments que es neguen a aplicar una llei marcial després d’una tupinada electoral

(veient inevitable una reacció violenta al país i a l’estranger). De vegades, les tropes tenen familiars i amics entre els resistents.
A les Filipines, els soldats catòlics es sentien identificats amb els sacerdots i monges resistents.

A la Xina (fracàs del moviment) l’hostilitat dels manifestants va propiciar una dinàmica de “nosaltres contra ells”, cohesionant les forces de seguretat al percebre amenaça per part dels resistents.

A més, es van portar tropes de regions remotes (que ni tan sols parlaven el mateix dialecte), per evitar la solidaritat amb els estudiants.
Les tropes solen restar lleials al régim si tenen alguna cosa a perdre amb el canvi (suborns, negocis corruptes, por a represàlies ètniques)

Factors que redueixen les possibilitats de triomf
1-Lideratge dividit o fraccions internes que impedeixen fer un front unit,com a Xina o Kenya.Per exemple, discutir sobre estratègia (partidaris de negociar <-> o de lluita armada). També diferéncies de classe, regionals o ètniques

2- Incapacitat de romandre noviolent: com a Xina, Panamà o Kenya. Els aldarulls van permetre declarar la llei marcial i utilitzar la repressió. Els soldats eren reacis a desertar, temien represàlies hostils.

En els casos reeixits , en canvi, els líders de la resistència van posar èmfasi en la noviolència en els moments de confrontació, fent tallers i amb els líders noviolents presents en els moments en els que estaven a punt de produir-se matances, mantenint la calma.

3- Sancions externes que van perjudicar: en alguns casos les sancions internacionals van perjudicar. Quan USA va sancionar Panamà, van sortir nous aliats que volien aturar la intrvenció d’USA a la regió (Nicaragua, Cuba, Líbia).

En el cas de Kenya, les sancions internacionals van obligar a fer unes eleccions, que van ser iregulars i van legitimar el règim al poder.