1) 5 de maig de 2010. El president Zapatero assegura, davant la premsa, que "no es una buena opción acelerar la reducción del déficit. Quien está equivocado es el PP sobre este asunto. Si uno hace una drástica reducción del déficit puede comprometer la recuperación".
2) 12 de maig de 2010. Zapatero, al Congrés dels Diputats, i amb cara de funeral, fa un anunci que només durarà dos minuts: "el Gobierno ha adoptado un compromiso de acelerar la reducción inicialmente prevista, asumiendo un recorte adicional de medio punto este año y otro punto
3) adicional en 2011, para pasar en dos años del 11,2% de déficit al 6%". Aquest canvi de discurs en set dies va suposar, tal i com recordava recentment l'economista basc Ignacio Marco-Gardoqui, "el mayor recorte de gasto social realizado hasta la fecha en este país [Espanya]: se
4) bajó un 5% el sueldo de los funcionarios, se congelaron la mayoría de las pensiones, se eliminaron las ayudas por hijo, se redujeron las asistencias a los mayores y se quitaron 6.000 millones a la obra pública y 600 a la cooperación internacional". Espanya entrava a la UCI.
5) Què va passar en aquests set dies? El màxim responsable del BCE d'aquella època, Jean Claude Trichet, "se mostró contrario a mantener el ritmo de compra de deuda, lo que derrumbó la Bolsa e impulsó a la temible prima de riesgo", recorda l'economista Marco-Gardoqui.
6) Aquells mateixos dies, en la reunió de l'Eurogrup, la vicepresidenta espanyola Elena Salgado plora davant les duríssimes exigències econòmiques imposades bàsicament per Alemanya. Barack Obama també pressiona Zapatero amb una trucada a Moncloa per expressar la seva preocupació
7) per la situació econòmica en la que es troba Espanya, amb un dèficit de l'11,2% i un 20% d'atur. I per això, en només set dies, el president Zapatero passa de dir a la premsa que no reduirà el dèficit a aprovar unes retallades sense precedents amb un cost social brutal.
8) Però si tirem una mica més enrere observarem que la presa de pèl és encara més gran: el 24 de setembre de 2008 el president Zapatero assegurava, des de Nova York, que "España recuperará pronto la senda de su crecimiento potencial" gràcies a uns comptes públics sanejats (!) i
9) perquè "quizá cuenta con el sistema financiero más sólido de la comunidad internacional". Pocs anys després, Espanya és intervinguda i posteriorment s'ha de rescatar una banca que suposadament era "un referent mundial".
10) Tornem al 12 maig 2010. Quan Zapatero entra al Congrés amb una carpeta de color blanc que conté 16 fulls que llegirà en dos minuts per anunciar retallades que afectaran a més de cinc milions de pensionistes i gairebé tres milions de funcionaris, el dèficit públic és del 9,2%.
11) Ara, Espanya escala a la cinquena posició dels països amb més pobresa de la UE amb un 20,7% de persones en risc, segons les dades publicades per Eurostat. En el cas dels menors de 16 anys, és el tercer país amb més nens pobres de tot Europa per darrere de Romania i Bulgària.
12) I recordar també que actualment el deute públic espanyol està situat en el 122%, una xifra que supera les previsions que situaven el deute públic en el 117,1% del PIB, una xifra que no s'havia vist des de 1902, després del desastre del 1898.
13) L'any 2010 el president J.L. Rodríguez Zapatero va ser obligat, en qüestió de dies, a canviar el rumb econòmic d'Espanya en contra de la seva voluntat. Onze anys més tard, sembla que la història es repeteix també amb un govern socialista al capdavant:
i 14)
Per acabar, una recomanació personal i, per tant, del tot intranscedent: si jo fos diputat "indepe" (i del partit que sigui) al Congrés m'allunyaria del govern més progressista i plural de la història d'Espanya. No sigui cas que l'ona expansiva se m'endugui a mi també...
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
1) Dos bons amics es retroben al tren. A mig trajecte, parlant de política, un, socialista de tota la vida, li diu al seu company "indepe": "els independentistes acabareu guanyant". "No t'equivoquis", va respondre l'amic, "no estem guanyant, sou vosaltres els que esteu perdent".
2) Aquesta anècdota dels dos amics al tren sempre em ve al cap quan llegeixo la desastrosa situació en la qual es troba l'Estat espanyol des de fa anys. No cal anar gaire lluny ni fer un repàs històric, sinó centrar-nos només en l'actualitat econòmica. I la situació és aquesta:
3) Espanya escala a la cinquena posició dels països amb més pobresa de la UE amb un 20,7% de persones en risc, segons les dades publicades per Eurostat. En el cas dels menors de 16 anys, és el tercer país amb més nens pobres de tot Europa per darrere de Romania i Bulgària.
1) Josep Borrell va ser un dels pocs representants de la vella guàrdia socialista que va donar suport a Pedro Sánchez en les primàries del PSOE. Susana Díaz (la recordeu?) partia amb el suport de tot el socialisme oficial i bona part de la premsa suposadament independent.
2) Un exemple és "l'analista" José Antonio Zarzalejos, qui en el programa Al Rojo Vivo de La Sexta, dies abans de les primàries socialistes, va dir: “lo mejor que puede hacer Pedro Sánchez es retirarse, ya que no tiene ninguna opción, y dar paso a una estadista como Susana Díaz”.
3) Pedro Sánchez guanya les primàries del PSOE tot i Felipe González, la vella guàrdia socialista, Zarzalejos i la Sexta. Temps després, i gràcies a una moció de censura, fa fora Mariano Rajoy i el PP del govern espanyol pactant amb Podemos, Bildu, PNB i els independentistes.
1) España escala a la quinta posición de los países con más pobreza de la UE con un 20,7% de personas en riesgo, según los datos publicados por Eurostat. En el caso de los menores de 16 años, es el tercer país con más niños pobres de toda Europa por detrás de Rumanía y Bulgaria.
2) El Banco Central Europeo sitúa a España como el país de la zona euro que menos gastó en 2020 para luchar contra la crisis generada por la pandemia de la Covid-19. El organismo calcula que España destinó el 1,3 del PIB en estímulos fiscales frente al 4% de media de la eurozona.
3) El paro juvenil en España sube con fuerza y ya está cerca de triplicar la media de la OCDE (Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económicos). La tasa de desempleo entre personas de 15 a 24 años roza el 41%, mientras que la media de los países de la OCDE es del 14%.
1) Primer fase. El PSOE necessita guanyar les eleccions del 14F a Catalunya, i per això imposa al PSC el candidat Salvador Illa, el pitjor ministre de Sanitat de la UE però l'únic amb prou quota de pantalla per competir contra els partits independentistes.
2) El PSOE vol:
-que el PSC estigui en condicions de guanyar la presidència de la Generalitat
-treure's del damunt Salvador Illa
-convertir el PSC en un apèndix del PSOE fins al punt que el candidat ja s'escull des de la seu de Ferraz
-enfonsar C's i recuperar els seus votants
3) Per tot això, el PSOE usarà tota la seva maquinària: enquestes, canviar de candidat un mes i mig abans de les eleccions, usar la via del TSJC (a través d'Astrid Barrio i partidets afins) i acceptar els vots de VOX per a la investidura. Objectiu: tancar la carpeta catalana.
1) El PSOE substitueix el candidat Miquel Iceta perquè les enquestes no acaben d'arrencar i posa a dit Salvador Illa, el pitjor ministre de Sanitat de la UE. Si ho ha fet bé o no tant se val, Illa és mediàtic i molt conegut i si convé ja l'inflarem a les enquestes; ara toca Illa!
2) El PSOE escull el candidat i els socialistes catalans queden esborrats del mapa. La següent fase és que les eleccions siguin el 14F. No es poden ajornar, però el PSOE no pot dir-ho perquè queda lleig que un exministre de Sanitat no sigui prudent en una situació de pandèmia.
3) Tercera fase: usar un home/dona/partit de palla (Astrid Barrio & Co) perquè faci la feina bruta, i quan Illa sigui president ja serà recompensada amb algun càrrec. Recursos varis i el TSJC es posiciona -evidentment!- en favor de celebrar les eleccions el 14F. Tot lligat.
1) Les tropes de la Coalició de la Voluntat inicien el 20 de març de 2003 la invasió d'Iraq. La coalició està liderada pels EUA i Regne Unit i compta amb la col·laboració d'Espanya, Portugal, Itàlia, Dinamarca, Austràlia i Hongria i el suport d'Israel i Eslovènia, entre d'altres.
2) El president nord-americà George W Bush, després de la invasió d’Afganistan de 2001, decideix que l’Iraq, juntament amb Corea del Nord i Iran, forma part de l’anomenat eix del mal, i acusa el govern de Saddam Hussein de tenir armes de destrucció massiva i vincles amb Al-Qaida.
3) En definitiva, el president Bush acusa al dictador Saddam Hussein d’estar al darrera dels atemptats de les torres bessones de Nova York i el Pentàgon. I per això, cal entrar a Iraq amb l’excusa que les armes de destrucció massiva representen un perill per a la pau mundial.