Thread by @aleixsarri

1. Últimament s’ha fet comú en una part de l’independentisme de dir que “cal resoldre el conflicte polític” en referència al conflicte institucional amb l’estat espanyol. Aquesta és una terminologia que em grinyola. Per què? Obro fil.

2. El conflicte polític entre institucions catalanes i les de l’estat (o la monarquia hispànica) no té res de recent, al contrari, ha existit de forma continuada almenys des del segle XVI. Amb dictadures, monarquies absolutes o contractualistes, règims “liberals” o repúbliques.

3. Això ha estat així perquè el conflicte institucional ja va portar a l’exili de Joan Granollacs i la seva gent el 1591, el 1640-1 a un intent de separació amb la generació de Pau Claris, i el 1705-14 a apostar pels Àustries vs els Borbons.

4. Un cop passat el fosc segle XVIII aquesta pulsió es va repetir com un eco en les diferents bullangues, carlinades i revoltes del segle XIX. Inclòs l’intent de canvi dinàstic dels Savoia o la 1a República, que per algun motiu en deien la dels catalans o el tancament de caixes.

5. El federalisme d’Almirall i cia, les bases de Manresa, la Solidaritat Catalana, la Mancomunitat, el primer intent d’Estatut d’Autonomia o la restauració de la Generalitat amb la 2a República van en la mateixa línia. Tots intents que van fracassar per un motiu o per un altre.

6. Del franquisme, de la dictadura primoriverista, les prohibicions anti-catalanes del XIX (recordem que fins i tot es van atrevir a prohibir parlar en català per telèfon!) o el Decret de Nova Planta quasi no cal ni parlar-ne.

7. El darrer intent del catalanisme ha estat l’Estatut de Sau i després el nou Estatut que ha acabat escapçat pel TC espanyol l’any 2010. Entremig, alguns pactes (in)complerts d’entrada i/o laminats després a base de lleis de bases. I molta catalanofòbia tant de PP com de PSOE.

8. Aquest fracàs de la via estatutària, és la que ens va portar a iniciar el procés d’independència del qual la demanda del concert econòmic en va ser un preàmbul. A més, l’Estatut bo era el del 30 de Setembre i tampoc el van voler.

9. Com no van voler posar fi al dèficit fiscal permanent que viu Catalunya. Un espoli que dura des del Decret de Nova Planta i que ja existia tant al segle XIX com a principis del XX, tal i com denunciava l'Andreu Nin.

10. De la primera part del procés d’independència 2010-2017 ja ho sabem tot. N’hem parlat, escrit, debatut i patit. Ara estem a la fase on patim la repressió i la divisió dins el moviment sense ser capaços de construir una estratègia conjunta.

11. Per tot això quan algú parlar de “resoldre el conflicte polític” és com posar una tireta per anar fent. Indults, Estatut bis mitjançant referèndum, etc... El “conflicte polític” fa segles que dura, i només es resoldrà si Catalunya és independent o desapareix tal i com és.

12. Mentre Catalunya no sigui independent, el govern espanyol i els jutges laminaran les competències d'autogovern, seguiran promovent la supremacia del castellà sobre el català, la voluntat democràtica dels catalans no serà respectada i hi tornaran a haver-hi presos i exiliats.

13. La catalanofòbia dóna vots a l’estat espanyol, és un fet. I, excepte Podemos, els partits polítics d’abast estatal i els grans mitjans ja se n’ocupen que sigui així. I per això no hi ha i no hi haurà encaix possible.

14. Així doncs, hem de recordar que la única manera de “resoldre el conflicte polític” és tenint un estat independent i sobirà. Res més. En resum, que el què li cal a Catalunya és la independència no pas un altre eufemisme buit de contingut.