Un llibre que m'ha entusiasmat recentment és 'Àngels de l'univers', d'Einar Már Gudmundsson. A banda d'oferir un relat brillant del lloc de l'esquizofrènia a la Islàndia de la segona meitat del XX, i que fa ballar el llenguatge de manera extraordinària...
... el que més me n'ha sacsejat és el que fa Gudmundsson amb el que en diríem 'la pròpia experiència'. Son germà, Pálmi, era esquizofrènic, va viure durant els anys que cobreix la novel·la i va morir vora els quaranta. Gudmundsson en fa el narrador i protagonista.
És a dir, no escriu el llibre de l'autor, Gudmundsson, que ha viscut amb un esquizofrènic i ens n'explica les dureses i les belleses i critica el món que l'envolta i ens diu què n'ha tret, de tot això, o com ha afectat la seva escriptura, etc.
No, Gudmundsson CEDEIX la paraula a Pálmi, cosa que l'obliga a sortir del seu melic, a treballar per recrear-ne la manera de veure (i patir) el món, de metaforitzar salvatgement, de rebre una violència social cruel i excloent. Em sembla, a banda de dificilíssim i preciós,
... un ACTE D'AMOR. Pálmi, com els esquizofrènics a Islàndia i arreu, no tenien veu. Gudmundsson recupera la de son germà i, a moments, de manera (transcriu coses que havia escrit, i les integra al text). Hi ha una ètica de l'escriptura, aquí, trobo...
... enllà que Gudmunsson mateix no fos esquizofrènic. Aquesta ètica la trobo francament emocionant. I el llibre, una lliçonassa.
En vam parlar aquí, però no sé si vaig arribar a dir tot això i volia dir-ho 👉ccma.cat/catradio/alaca…
*de manera literal
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
