Un llibre que m'ha entusiasmat recentment és 'Àngels de l'univers', d'Einar Már Gudmundsson. A banda d'oferir un relat brillant del lloc de l'esquizofrènia a la Islàndia de la segona meitat del XX, i que fa ballar el llenguatge de manera extraordinària...
... el que més me n'ha sacsejat és el que fa Gudmundsson amb el que en diríem 'la pròpia experiència'. Son germà, Pálmi, era esquizofrènic, va viure durant els anys que cobreix la novel·la i va morir vora els quaranta. Gudmundsson en fa el narrador i protagonista.
És a dir, no escriu el llibre de l'autor, Gudmundsson, que ha viscut amb un esquizofrènic i ens n'explica les dureses i les belleses i critica el món que l'envolta i ens diu què n'ha tret, de tot això, o com ha afectat la seva escriptura, etc.
No, Gudmundsson CEDEIX la paraula a Pálmi, cosa que l'obliga a sortir del seu melic, a treballar per recrear-ne la manera de veure (i patir) el món, de metaforitzar salvatgement, de rebre una violència social cruel i excloent. Em sembla, a banda de dificilíssim i preciós,
... un ACTE D'AMOR. Pálmi, com els esquizofrènics a Islàndia i arreu, no tenien veu. Gudmundsson recupera la de son germà i, a moments, de manera (transcriu coses que havia escrit, i les integra al text). Hi ha una ètica de l'escriptura, aquí, trobo...
... enllà que Gudmunsson mateix no fos esquizofrènic. Aquesta ètica la trobo francament emocionant. I el llibre, una lliçonassa.
En vam parlar aquí, però no sé si vaig arribar a dir tot això i volia dir-ho 👉ccma.cat/catradio/alaca…
*de manera literal
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
1. Quatre notes sobre la lectura. Tots llegim des d’un lloc. Aquest lloc té un caràcter històric, en el sentit que, a cada moment de la història, la literatura té un lloc, un prestigi i una circulació diferent. També les idees sobre el que és la literatura i el que ha de fer.
2. També té un caràcter biogràfic: depèn del que hem llegit, de com, de quan, de com som nosaltres, del que ens ha anat modelant el gust, de què ens fa gaudir i què no, de què ens ha violentat o avergonyit o intimidat.
3. Pretendre que un lector flota en el buit, o que el seu gust és estrictament seu, és una bestiesa. Està determinada per mil factors que són, bàsicament, altres, alteritats. En aquest sentit, també ho és pretendre que la literatura no és, al seu torn, històrica.
Si llegiu Moby Dick esperant-hi una novel·la d'aventures típica, no us agradarà gens, no.
El que vull dir és que, en literatura, és important saber qui llegeix, i des d'on. Què li demana, als llibres. No sé si hi ha cap altra objectivitat que no sigui aquesta.
Que no ho dic jo, que ho deia Barthes als seixanta, tot i que ell ho plantejava en termes d'honestedat crítica.
@puigtobella En primer lloc, en Puigtobella sembla convençut que la feina, no d'un, sinó de tres jurats, professionals i independents (els jurats del Ciutat de Barcelona han canviat cada any) es fa exclusivament en relació a l'Òmnium. Estaria bé que expliqués per què ho creu.
@puigtobella Ja posats, estaria bé que mencionés a l'article que ell mateix forma part del comité de selecció de l'Òmnium, que són qui passen una preselecció de finalistes al jurat, tal com consta al web: omnium.cat/ca/projectes/p…