Si llegiu Moby Dick esperant-hi una novel·la d'aventures típica, no us agradarà gens, no.
El que vull dir és que, en literatura, és important saber qui llegeix, i des d'on. Què li demana, als llibres. No sé si hi ha cap altra objectivitat que no sigui aquesta.
Que no ho dic jo, que ho deia Barthes als seixanta, tot i que ell ho plantejava en termes d'honestedat crítica.
Partint del fet que tota crítica era ideològica, sostenia que l'única ideologia perillosa era la que es feia passar per natural, per evident -la mena d'historicisme erudito-biografista que dominava l'acadèmia del moment i que justificava arrogàncies de gònada i puro.
(Arrogàncies sorprenentment familiars, el 2021, tot sigui dit)
Que no hi ha lectura evident, com no hi ha crítica neutra, vaja. I dit això, bon Nadal a tothom.
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
1. Quatre notes sobre la lectura. Tots llegim des d’un lloc. Aquest lloc té un caràcter històric, en el sentit que, a cada moment de la història, la literatura té un lloc, un prestigi i una circulació diferent. També les idees sobre el que és la literatura i el que ha de fer.
2. També té un caràcter biogràfic: depèn del que hem llegit, de com, de quan, de com som nosaltres, del que ens ha anat modelant el gust, de què ens fa gaudir i què no, de què ens ha violentat o avergonyit o intimidat.
3. Pretendre que un lector flota en el buit, o que el seu gust és estrictament seu, és una bestiesa. Està determinada per mil factors que són, bàsicament, altres, alteritats. En aquest sentit, també ho és pretendre que la literatura no és, al seu torn, històrica.
Un llibre que m'ha entusiasmat recentment és 'Àngels de l'univers', d'Einar Már Gudmundsson. A banda d'oferir un relat brillant del lloc de l'esquizofrènia a la Islàndia de la segona meitat del XX, i que fa ballar el llenguatge de manera extraordinària...
... el que més me n'ha sacsejat és el que fa Gudmundsson amb el que en diríem 'la pròpia experiència'. Son germà, Pálmi, era esquizofrènic, va viure durant els anys que cobreix la novel·la i va morir vora els quaranta. Gudmundsson en fa el narrador i protagonista.
És a dir, no escriu el llibre de l'autor, Gudmundsson, que ha viscut amb un esquizofrènic i ens n'explica les dureses i les belleses i critica el món que l'envolta i ens diu què n'ha tret, de tot això, o com ha afectat la seva escriptura, etc.
@puigtobella En primer lloc, en Puigtobella sembla convençut que la feina, no d'un, sinó de tres jurats, professionals i independents (els jurats del Ciutat de Barcelona han canviat cada any) es fa exclusivament en relació a l'Òmnium. Estaria bé que expliqués per què ho creu.
@puigtobella Ja posats, estaria bé que mencionés a l'article que ell mateix forma part del comité de selecció de l'Òmnium, que són qui passen una preselecció de finalistes al jurat, tal com consta al web: omnium.cat/ca/projectes/p…