Thread by @BorjaBagunya

1. Quatre notes sobre la lectura. Tots llegim des d’un lloc. Aquest lloc té un caràcter històric, en el sentit que, a cada moment de la història, la literatura té un lloc, un prestigi i una circulació diferent. També les idees sobre el que és la literatura i el que ha de fer.

2. També té un caràcter biogràfic: depèn del que hem llegit, de com, de quan, de com som nosaltres, del que ens ha anat modelant el gust, de què ens fa gaudir i què no, de què ens ha violentat o avergonyit o intimidat.

3. Pretendre que un lector flota en el buit, o que el seu gust és estrictament seu, és una bestiesa. Està determinada per mil factors que són, bàsicament, altres, alteritats. En aquest sentit, també ho és pretendre que la literatura no és, al seu torn, històrica.

4. El que hi ha, quan llegim, són dues historicitats que topen. Jauss, Gadamer i tants altres han parlat justament d’aquests ‘horitzons’ històrics que es toquen en l’acte de lectura, com es toquen les tangents. Horitzons que són irreductibles l'un a l'altre.

5. La pregunta és què en fem, com a lectors, d’aquests dos horitzons. Podem arrossegar l’horitzó de l’obra cap al nostre i jutjar-lo estrictament des d’aquí. Les nostres categories, les nostres idees, els nostres valors morals. Esborrar l'alteritat de l'obra en favor nostre.

6. Llavors, deixarem de llegir la tragèdia grega perquè és sexista, parlarem de l’inconscient d’Ulysses i entendrem que tot el que ens irrita de l’obra és signe d’un error o una incapacitat, quan potser té a veure amb una idea de la literatura que ja no està en marxa.

7. Hi ha l’alternativa d’anar completament cap a l’horitzó històric del text, i llegir-ho tot en la clau del seu context, dels seus valors, etc. amb el perill que, llavors, desapareixem com a lectors i ens convertirm més aviat en historiadors.

8. O podem assajar alguna mena d’equilibri, de diàleg, entre aquestes dues historicitats. Ni nosaltres som el criteri absolut, o final, ni ho és l'obra. D’això, alguns, en diuen llegir.

9. Per a fer-ho, ens cal tant insistir en el nostre temps com avançar cap al temps de l’obra. Hem de poder resistir l'estirada fascinadora de l'obra i, alhora, hem de combatre l'arrogància de pensar que l'obra s'ha escrit per a nosaltres, que en som els destinataris finals.

10. Tot això parteix, a més, d’una altra idea important: que les obres no tenen una sola lectura. Això no vol dir que la nostra de particular no sigui vàlida, sinó que no és l’única. Tampoc vol dir que qualsevol lectura sigui vàlida. Si ho fos, amb un text en tindríem prou.

11. Llegir què n’han dit altres lectors, d’un llibre, com l’han interpretat, què hi han vist, com li han donat sentit, no és només una feina informativa o contextual: és ser conscient que cada obra té diverses lectures, totes elles parcials. Com la nostra.

12. Llegir lectures d’altres, doncs, és una manera d’enriquir la nostra lectura, no d’empobrir-la. Suposa reconèixer el caràcter de milfulls d'un text i renunciar al narcissisme de pensar que, el que no hi hem vist, és que no hi és. És, essencialment, un acte d’humilitat.

13. Aquesta humilitat no té res de submissa, al contrari, però sovint es confón amb validar l'autoritat dels altres per sobre de la nostra. Em sembla veure-hi aquí una ressonància catòlica en la manera de relacionar-se amb un text.

14. Per llegir una obra no ens cal la glossa d’una institució que ostenta la interpretació ‘correcta’. Per molt que certes acadèmies l'hagin pretès, aquesta autoritat, en literatura no existeix. Fa temps que la teoria literària, entre d'altres, l'ha desmuntada.

15. Una altra cosa és que aquí no agradi gens, la teoria, però això és tota una altra història.

16. Contra aquesta noció catòlica de l’autoritat, em sembla molt més interessant la proposta protestant: llegim el text directament, sí, però el debatem en comunitat.

17. Precisament perquè no n'hi ha una, de lectura, podem parlar-ne. Si existís, la lectura única, l'únic que podríem fer és acceptar-la i callar.

18. I Bon Nadal a tothom!