Avui us tornaré a d’una peça que ja us vaig presentar a alguns de vosaltres fa més d’un any i que, com ja us vaig dir llavors, em té el cor robat. Des de fa mooooolt de temps.
És aquesta de la foto. Una peça arqueològica única al nostre país.
(protorecycledphil 🧵⬇️)
Aquí teniu una altra imatge de la mateixa peça, amb més perspectiva.
I en aquesta foto, la veieu de cul. Efectivament: són perforacions. Concretament, 181 orificis.
Aquest vas tan estrany ens va aparèixer, tot senceret, en l’àmbit A4 de la residència fortificada de la #primeraedatdelferro d’#Alcanar (#Catalunya), a les terres del #Sénia. Per tant, està datada en algun moment entre el 800 i el 550 aC aproximadament. És a dir, és #preibèrica.
Quan ens va aparèixer i per fi la vam poder treure de la terra, recordo perfectament que la vam mantenir alçada durant una bona estona i ens la vam mirar fixament, alhora que ens anàvem fent ganyotes d’incomprensió els uns als altres.
Que collons teníem a les mans?
Ningú, en aquell equip, havia vist res de semblant abans.
Ja sabeu com som els arqueòlegs: immediatament, vam començar a donar possibles explicacions (els moderns en diuen pluja d’idees, d’això, o brainstorming: la veritat és que la majoria de les coses que vam dir
no passaven de ser bajanades i salvatjades diverses...). La meva aportació personal va ser proposar que fos una mena de carxofa de dutxa: ja veieu per on anava el nivell...
La base multiperforada ho feia pensar, certament. Però ho vam descartar: un colador serveix per a colar i separar sòlids de líquids: mal negoci si després no pots netejar el sòlid que hi ha quedat. I amb un broc tan petit, això no era viable.
Finament, vam poder treure’n l’entrellat. Com? Doncs cercant paral·lels i llegint. I vam trobar que un altre investigador, Juan Pereira, ja havia posat el focus en aquest mena de peces i n’havia estudiat algunes abans, del conjunt de la p. Ibèrica.⬇️
Resulta que els hem atorgat el nom de #clepsidra. I no: no es tracta d’una versió d’aquells rellotges d’aigua que també reben aquesta denominació.
Les denominem #clepsidres perquè etimològicament la denominació ens va bé per posar-la en relació amb l'essència del seu funcionament: en grec, “clepsidra” ve a significar alguna cosa així com “lladre d’aigua” (segur que us sonen paraules com “cleptòman” o “recurs hídric”, p.e.).
I és que resulta que es tracta d’un vas destinat a un ús especialitzat, limitat i #cerimonial! El seu #disseny està estrictament pensat per a ser emprat d’una sola manera i complir una única funció. La cosa comença de la següent forma (va tutorial d’ús):
s’agafa el vas per la nansa i es submergeix en un líquid (pot ser #aigua, #llet, #vi, #cervesa, #hidromel... depenent de la circumstància i de la cultura...). Un cop s’hagi emplenat del líquid, i sense treure’l encara, amb el dit polze tapem el broc superior del vas.
I què aconseguim? Doncs ja us ho podeu imaginar: fem el buit a l’interior del vas i, així, podem treure’l de dins del líquid sense que el vi, la cervesa, la llet o el que sigui que contingui no caigui pels forats de sota.
Però això no acaba aquí, evidentment. Això tan sols és el començament. La gràcia del tema és que, un cop “carregada” la clepsidra, nosaltres ja tenim la capacitat de fer que el líquid del seu interior vesi pels forats inferiors a voluntat.
Com? Doncs simplement aixecant o baixant el dit polze i tapant o destapant el broc superior.
I algú dirà: “quina xorrada!”. I tindrà raó. Però la Història de la Humanitat està plena d’aquestes xorrades, és a dir, està plena d’objectes que, com aquest,
estan dissenyats per a permetre fer una acció determinada amb un gest cerimonial particular. El gest de tapar o destapar el broc permetia vesar el líquid (sovint un líquid preuat o consagrat) no de qualsevol manera, sinó d’una forma ritual, cerimonial. #teatrodelbueno
És a dir, fer una libació; sobre una pedra consagrada, l’estàtua d’una divinitat, un terra sagrat, un animal que anem a sacrificar a un déu o bé al cap d’algú (penseu en el bateig, en el cas dels cristians...).
A la península n'hi ha molts pocs exemplars, una dotzena més o menys. I a Catalunya, tan sols aquesta: una peça única, magnífica (i la més bonica de totes!).
L’invent d’aquest disseny és, però, exterior, i es troba a la Mediterrània Oriental.
Al Pròxim Orient ja en feien des del II mil·lenni aC. Els grecs en faran també, però més tard, a partir del segle VI aC i en metall. Totes les de la nostra península s’han trobat en espais sagrats o en tombes, cosa que demostra el seu ús cerimonial i ritual,
i sempre en contextos que, d’una manera o altra, estan en relació amb els fenicis.
Bonus: Com a curiositat, resulta que els british, sempre tan particulars, reinventaran la clepsidra durant l’edat mitjana, per fer-la servir tant per funcions rituals com....
de regadora!
Amb aquesta darrera funció la seguiran fent servir fins a principis del segle XX, i avui dia les podem trobar en molts museus d’allà!
I fins aquí. Adeu, salut!
(fidelphil)
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
Alguns dels municipis mig-civilitzats de Catalunya (n'hi ha molt pocs) van trobar en el seu moment una via per a protegir la qualitat dels seus paisatges de la destrucció que els queia a sobre amb els salvatges processos especulatius de la
#philpatrimonial 🧵🪡
indústria energètica renovable: fer declaracions de BCIL (Bé Cultural d'Interès Local) tant d’alguns elements patrimonials del seu terme municipal com, fins i tot (meravellós), d’algunes àrees senceres. Això, protegeix aquests elements i aquests
entorns (fet més que necessari). Alhora, dona eines als ajuntaments per a defensar-se de la barbàrie. Es, a més, molt fàcil de dur a terme, ja que depèn tan sols d'un acord a nivell d'ajuntament, de la simple voluntat d'aquest: el Govern no hi pot dir res, contra aquesta
Doncs s’han acabat ja els ínfims 30 dies (gran part d’ells, a més, en el marc de les festes de Nadal, Cap d’Any i Reis) que @patrimonigencat i la Conselleria de @cultura_cat van concedir d’amagatotis per tal que la Ciutadania digués la seva sobre
(va un fil llarguet 🪡🧵👇)
com volia que fos la que ha de ser la nostra nova Llei del Patrimoni Cultural nacional. Una llei molt important. En total, han estat 345 propostes.
Ara comença la segona fase, que ells denominen “Fase de Retorn”. Segons el que se’ns diu, durant aquesta fase “l'òrgan promotor de la consulta pública fa una anàlisi conjunta de les aportacions rebudes i en valora la incorporació en l'anàlisi del contingut de la norma a
Com ja he declarat en una piulada anterior, com a ciutadà de Catalunya directament concernit amb la cura del patrimoni cultural nacional, després d’haver llegit l’entrevista que ha estat realitzada per Sílvia Marimon @SMarimonMolas i
(fil 🧵🪡 llarg, important i intens... 👇)
publicada al @diariARA a la DG de Patrimoni de la Generalitat, Sra Sònia Hernández @shalmodovar, i en què exposa el seu pensament general sobre el que ha de ser la nova llei sobre el Patrimoni Cultural Català que vol redactar, demano, atenent a les conseqüències desastroses que
sobre el nostre patrimoni comú tindria aquesta nova llei realitzada en funció d’aquests plantejaments, que s’eviti aquesta barbaritat. I, per tant, demano igualment que o bé dimiteixi o bé sigui cessada per la Consellera de Cultura, Honorable Sra.
La 3a campanya d’excavacions al nucli de la Cogula d’#Ulldecona, a les Terres del #Sénia, ens ha donat moltes sorpreses i ens ha permès avançar en la interpretació del que va passar en aquests territoris cap al 800 aC, ara fa uns 2.800 anys.
Us explico algunes cosetes.
#phil 🧵
La Cogula, un assentament de la Primera Edat del Ferro (800-550 aC), ja fou reconeguda per la comunitat científica des de principis del segle XX. La primera referència històrica a l’existència d’un jaciment arqueològic en el cim de la Cogula (o la Cogulla/Cogullà, altres
denominacions que tradicionalment ha rebut o rep aquest cim) la trobem als llibres d’actes de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans @iec: durant la sessió del 27 de novembre de 1919, els membres d’aquesta secció van prendre nota de
Els arqueòlegs protohistoriadors, especialment els peninsulars, hem actuat tradicionalment (i encara avui dia una part important continua comportant-se igual) com a garses: ens hem deixat enlluernar per les coses que brillen.
#phil 👇🧵🪡
Un dels casos més destacats i que més efecte (negatiu) ha tingut i té encara a l’hora d’interpretar correctament els pobles protohistòrics peninsulars, i molt especialment els de la costa mediterrània, és la forma de concebre això que hem denominat “els grecs” i
la seva eventual “influència” sobre aquests pobles.
Veníem d’on veníem, de la rotunda i salvatge tradició europea occidental de súper-valoració fins al paroxisme i la histèria de tot allò que faci un lleu aroma d’hel·lènic. Només va faltar que identifiquéssim
Assentament #ceretà. Després, vençuts aquests, possible #castellum de l’invasor i ocupant romà.
Espectacular. Molt bona feina de l’equip de la @UABBarcelona dirigit per l’Oriol Olesti conjuntament
amb el @museucerda i l’@AJUNTAMENTBOLV1. Museïtzat i amb centre d’interpretació annex, l’Espai Ceretania. Visita recomanable.
Poblat ibèric. Poblat ibèric. Poblat ibèric...
Ibèric?
Eren ibers, els ceretans? Sí? Per què?
¿Perquè la seva ceràmica era
la “típica” (ehem, ehem...) ceràmica a torn ibèrica? Nop. Fins al final, majoritàriament (massivament), van fer servir la ceràmica feta a mà. La ceràmica a torn ibèrica, a la zona, és mooooooolt tardana i, en general, residual.