Més històries de peninsulars durant el #BoomTurístic. A Mallorca serien coneguts com a #forasters (#murcians a Eivissa). Obr enfilall per reflexionar sobre aquest polèmic concepte: 
En un principi, #foraster només al·ludia a l’origen ultramarí d’aquells nouvinguts. Avui el terme fa referència als castellanoparlants que mantenen una actitud hostil cap a la cultura illenca. Hi hagué casos de #xenofòbia amb la lamentable expressió “barco de rejilla”.
Amb tot, alguns casos d'integració deixaren en evidència més d'un mallorquí. Ja ho diu l'expressió: “M’estim més un foraster integrat que un mallorquí renegat”.
Gràcies a la tasca integradora de l’escola pública, els fills d’aquells nouvinguts enriquiren i oxigenaren una #roqueta viciada per l’endogàmia i víctima d’un idíl·lic microcosmos sovint massa asfixiant.
A poc a poc els uns i els altres ens anàrem coneixent. No sempre, però, la tribu illenca ho posà fàcil. Per poder desxifrar els seus peculiars codis de conducta, el 1994 es publicà "Queridos mallorquines", de Guy de Forestier, pseudònim de l’arquitecte català Carlos García:
L’impacte que tingué en la nostra societat la presència massiva de peninsulars preocupà molt el polític artanenc Josep Melià Pericàs. Així ho reflectí el 1967 en el seu llibre “Els mallorquins”:
“Davant aquesta invasió pacífica reaccionàvem amb la mateixa resignació, o inseguretat, és a dir, amb la mateixa fortalesa amagada, que havíem demostrat al llarg de segles de devastacions i conquestes....
....Amables amb els forasters, dòcils, adaptables als seus costums, transigíem i fèiem cara hospitalària [...]. Havia canviat el nivell econòmic, però els complexos sobrevivien”.
Amb la restitució de la democràcia el pessimisme de Melià s’accentuà. Basta llegir el pròleg que feu del seu llibre el 1989:
“Les evidències mostren que el país no recupera el seu ritme, que la llengua es perd i la societat no sols es desnacionalitza ans que perd inquietuds espirituals i entra en un camí de manca de grans valors de solidaritat”.
I el 1990 Melià carregava contra els polítics: “Lògicament [l’autonomia] acabà perser més una autonomia per a la classe política que per al poble, una mamella de càrrecs i una superestructura burocràtica més contra la qual lluitar,...
... i una demostració palpable que els partits polítics no tenien un projecte polític nacional, ni tan sols un model de país”.
Més informació arabalears.cat/societat/fills…
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
